Em va fer bullir la sang i li vaig dir tot alçant la veu:
Lydia, tu creus que calia portar aquí la meva àvia? Potser mho hauries hagut de consultar abans, no trobes? La pobra aquí no hi fa res, i ho saps de sobres. Només aconseguiràs que la pobra es trasbalsi per res.
Ai, maca, si ho he fet per tu Pensava que estaries contenta de veure-la. És la mare del teu pare va contestar ella tota ofesa i a la defensiva.
En aquell moment no hi havia gaire gent a dins la sala, i dels que hi havia crec que no coneixia ningú. Fos com fos, jo em sentia desorientada i mera igual tot. Tenia el cap com un bombo, no havia pogut dormir ni un sol minut des que havia rebut la notícia que mhavia donat la Lydia, unes dotze hores abans, i començava a notar el cansament. A lavió, mentre volava cap a casa, havia intentat tancar els ulls, però mhavia sigut del tot impossible: el meu cervell no parava de martiritzar-me, no em deixava ni un minut de treva, i no havia pogut descansar gens. Tenia el cap molt espès, i a dins al taxi que em portava al tanatori mhavia pres una pastilla per intentar alleugerir el malestar. I ara, a dins de la sala de vetlla, fins i tot em costava distingir qui era qui. Hi havia alguna cara que em sonava però jo no estava per ningú tot i que vaig veure que totes les mirades de tots els presents anaven dirigides cap a mi.
A un racó de la sala, assegut, hi vaig veure un home que em mirava. Al primer moment, no el vaig conèixer. Després, em va estranyar no haver-lo conegut de seguida. I vaig pensar que realment havia de tenir el cap molt poc clar per no haver conegut el Xavi, lamic inseparable del meu pare. Em mirava amb prudència, esperant locasió per acostar-se a mi. Com que va veure que jo no li deia res (ni a ell ni a ningú) finalment es va aixecar i va venir cap a mi.
Tenia una cara que semblava un poema. Sel veia literalment enfonsat. El Xavi sempre havia sigut un home que destacava, sempre anava vestit duna manera impecable, li encantava la roba i sempre anava a lúltima. Aquell dia, en canvi, anava vestit com si portés la mateixa roba des de feia dies, mig arrugada i no gaire neta. Baixet i una mica grassonet com era, sempre de bon humor, tenia una cara de bona persona que feia que et caigués bé des del moment de coneixel.
Feia molt de temps que no el veia, ja que quan jo tornava a casa no solia coincidir amb ell. I quan el vaig veure a dins aquella sala semblava que li haguessin caigut de cop vint anys al damunt, anava mal afaitat, li havien sortit un munt de cabells blancs i unes bosses enormes sota els ulls, com si fes dies que no dormís. La veritat és que tot ell feia una mica desgarrifança; estava molt desmillorat. Sem va anar acostant lentament, esquivant la gent que hi havia a la sala. Quan vam tenir al davant, sem va abraçar amb molta força i vam estar així molta estona sense dir-nos res. Tots dos ploràvem. Quan finalment es va poder treure el nus de la gola i va poder parlar, em va dir que ho sentia molt, que sestimava molt el meu pare que el trobaria molt a faltar, que li sabia molt de greu per mi Em va dir que no patís per res, que ell estaria el meu costat en tot moment, que majudaria en tot el que jo pogués necessitar Lhi vaig agrair de tot cor. Jo també sabia com el meu pare sestimava al Xavi. En el fons eren gairebé com germans, el Xavi també ho estava passant molt malament, a ell de ben segur que també li costaria molt superar aquella inesperada i dolorosa mort del meu pare. De cop i volta, vaig entendre que el Xavi era lúnica persona en qui podia confiar, a part que seria ell qui em podria ajudar en tots els assumptes legals que hauria de resoldre a partir de llavors. Jo no tenia ganes de posar-me a pensar en res del que hauria de fer a causa de la mort del meu pare i ell, sent advocat i coneixent el meu pare i tot el cas, sen faria càrrec de la manera més fiable i efectiva.
La Lydia, veient que parlàvem i ploràvem tots dos abraçats, sens va acostar per intentar afegir-se a la conversa.
Laura, al teu pare li hauria agradat tant aquesta escena! Veure el seu millor amic abraçat a tu Us estimava tant, a tots dos!
Que falsa que era! No podia suportar-la! No li vam fer ni cas, la vam ignorar completament. En aquell moment vaig pensar que quan pogués havia de parlar amb el Xavi sobre aquella dona. Lhavia davisar que anés amb molt de compte amb ella. Encara que el Xavi ja devia saber de quin peu calçava la Lydia. El Xavi era un home intel·ligent i segur que ja havia vist el que la Lydia havia fet amb mi i amb el pare. No sabia fins a quin punt la Lydia també havia aconseguit que el pare i el Xavi es distanciessin per tenir el meu pare per a ella sola. Ho hauria desbrinar.
La Lydia, com si fos el mestre de cerimònies un paper que certament és el que més li agradava em va dir que macompanyaria a veure el meu pare. Em va fer passar a una petita habitació, dins de la mateixa sala de vetlla, que quedava a part, i tancada per respectar la gent que no volia entrar a veure el difunt.
La Lydia em va acompanyar intentant agafar-me pel braç, cosa que jo vaig rebutjar, va obrir la porta daquella petita habitació i, només entrar-hi, vaig veure que estava pràcticament del tot ocupada pel taüt. Era un taüt imponent de color negre brillant, i estava rodejat dun munt de rams de flors. A tots els rams hi havia una nota de la persona o lassociació que lenviava. No em vaig entretenir a llegir-ne ni un; la veritat és que no mimportava en absolut qui hagués enviat un ram o qui ho hagués deixat de fer.
El que sí que vaig veure, perquè era per sobre de tot i destacava, va ser un ram enorme col·locat al costat duna foto, també ben gran, del meu pare; a la foto sel veia abraçat (només faltaria!) a la Lydia. I hi havia un escrit que deia:
Amb tot lamor de la dona que més tha estimat i sempre més testimarà daquest món La teva Lydia.
A la cara em devia notar que allò no mhavia agradat gens, però segur que en el fons és el que ella pretenia: fer-me veure qui manava allà i a tot arreu. Quina ràbia que em va fer!
Em vaig acostar al taüt. Estava tancat. Vaig sentir la veu de la Lydia que, darrere meu, mexplicava amb tota la fredor del món que el meu pare havia quedat molt malmès per laccident i, per això, no sel podia veure. Li vaig demanar que sortís, que em volia quedar a soles amb el pare per poder acomiadar-me dell amb intimitat. Ella, primer, va dubtar un instant, però suposo que el seu cap malaltís va arribar a la conclusió que jo ja no podia fer res per recuperar el pare.
Va intentar fer-me un petó, que jo vaig rebutjar. No sé si ho va fer per fer el seu paperet o fins i tot perquè en aquell moment potser jo li feia pena, cosa difícil de creure en aquella bruixa, perquè estic segura que aquella dona la paraula «pena» no lhavia conegut mai. Finalment va sortir i jo vaig poder tancar la porta.
Vaig agafar una cadira que hi havia en un racó, i la vaig posar falcada entre el pom de la porta i el terra perquè ningú pogués entrar. Volia quedar-me a soles amb el meu pare. No volia que ningú ens molestés i, sobretot, el que no volia era que aquella bruixa entrés cada dos per tres a tafanejar i a destorbar-me.
Un cop em vaig assegurar que la porta quedava ben tancada i que ningú la podria obrir des de fora, vaig començar a tremolar com una fulla, feia tant de temps que no estava sola amb el meu pare I ara que finalment mhi quedava, era massa tard. Amb tantes estones que havíem arribat a passar plegats, tots sols, hores i hores I en aquell moment jo era incapaç de recordar quina havia sigut lúltima vegada que havíem estat tots dos sols. Segurament devia fer uns quants anys que no passàvem algun dels nostres moments, com solíem anomenar-los, i que volia dir que ens quedàvem sols i que fèiem el que ens venia de gust a tots dos. Des que la Lydia va venir a viure amb nosaltres ja mai més vam poder tenir aquells moments nostres, des de llavors ella sempre es va posar entremig i mai podíem estar sols. Tots aquells moments que mhavia robat eren ja irrecuperables!