Un cop sola, tancada i davant del taüt, vaig començar a plorar pensant en el passat, en com havia hagut de marxar de casa, allunyant-me del meu pare, per culpa daquella dona Em sabia tant de greu! I ara haver de veurel tancat a dins un taüt, sense vida.
Mhavia costat molt marxar a Londres, on tot i les dificultats mhi havia acabat adaptant prou bé. Allà em vaig bolcar directament en els estudis i vaig acabar les carreres dhistòria i dhumanitats i, després, em vaig submergir en diferents treballs de recerca relacionats amb diferents màsters de les carreres, que mapassionaven i em feien desconnectar de tot plegat. A la vegada, mapuntava a qualsevol activitat per evitar pensar en tot el que havia deixat enrere. El que feia també quan no tenia classes era aprofitar per viatjar arreu del món, que era una altra de les meves grans passions, i així era com procurava fugir de la realitat. Una de les últimes vegades que havia tornat a casa havia intentat demanar-li al pare de fer alguna cosa tots dos junts: anar a dinar o a sopar, sortir a passejar però tots dos sols, com havíem fet sempre abans. Li vaig dir que el trobava molt a faltar, que el necessitava, que no nhi havia prou que parléssim sovint per telèfon i que ens enviéssim moltes fotos. Jo el que necessitava era temps amb ell, a soles!
Ell, una mica neguitós, em va respondre que no, que no podia, que lhavia dentendre, que la Lydia era una dona molt possessiva i molt gelosa, i que no li agradava que anéssim sols. Segons em va explicar, la Lydia li deia que ella en el fons mestimava molt a mi, i que lúnic que havia de fer jo era acceptar-la, que allà on hi hagués el meu pare també hi havia de ser ella. Així que no hi va haver manera de poder quedar-me a soles amb ell. Estava clar que aquella dona el tenia completament abduït.
I ara per fi em tornava a trobar sola amb ell. Ara que el meu pare ja era mort, i que ja no podríem parlar ni riure ni fer res junts. Ara tan sols em quedava acomiadar-me, encara que em costés dimaginar que ja no el tornaria a veure mai més.
Sé que no ho havia de fer, sé que la Lydia em va avisar, però no men podia estar: havia de comprovar que qui havia allà dins era el meu pare, ho havia de veure amb els meus propis ulls. Per tant, em vaig apropar i vaig obrir la tapa del taüt.
Va ser molt dur. Estava del tot irreconeixible, tenia la cara inflada i plena de cops, però estava clar que era el meu pare, tenia els ulls tancats i els llavis cosits sí, literalment cosits, shi podia distingir el fil fàcilment. Tenia el color de pell ataronjat i molt pujat de to; vaig suposar que era a causa del munt de maquillatge que li havien posat per intentar tapar tots els cops i rascades que arribava a tenir. Com havia dhaver patit! Havia sigut un accident espantós, daixò no sen podia dubtar.
El pare anava vestit amb un conjunt damericana i pantalons negres, amb una camisa blanca, corbata també negra i mocassins, tot nou de trinca. Estava segura que tot era nou, que no shavien ni molestat a treure-li ni les etiquetes, de la mateixa manera que també estava completament segura que la Lydia ho havia fet anar a comprar tot i ho havia donat a la funerària perquè el vestissin; no shavia dignat ni a posar-li cap peça de roba que fos seva de veritat.
Havia parat de plorar. No em sortia ni una llàgrima. Només tremolava. No podia parar de tremolar tota jo, amb una barreja de ràbia, de por dimpotència No mhauria imaginat mai haver de veure el meu pobre pare així, el meu bessó
Mel vaig estar mirant molta estona. Li vaig acariciar la cara i els cabells, havia perdut per complet la noció del temps. Volia estar amb ell tanta estona com pogués, encara que estigués daquella manera.
Va arribar un moment, després de no parar de mirar-mel, que vaig començar a veurel tal com era abans. Va ser com si el meu cervell hagués esborrat els cops i les esgarrinxades que tenia i ja només veiés lantiga imatge del meu pare mentre dormia plàcidament. Fins i tot em va semblar que ell somreia mentre li acaronava els cabells. Tot ho veia com a dins dun malson. Com necessitava el meu pare! Ara men començava a adonar.
Aleshores, sense pensar gaire el que feia, vaig agafar un dels gerros plens de flors que hi havia al voltant de la caixa, el vaig buidar, el vaig posar del revés, mhi vaig enfilar i, fent un salt, vaig entrar dins el taüt. La caixa saguantava damunt duna estructura de ferro amb rodes, que es va moure bruscament quan mhi vaig posar a sobre i, durant uns segons es va balancejar de tal manera, que fins i tot vaig pensar que acabaria caient a terra el taüt amb el meu pare i jo a dins. Per sort, devia estar ben agafat i lestructura era forta, perquè es va tornar a quedar quiet al cap de pocs segons. Així que vaig acabar a dins el taüt fortament abraçada al cos sense vida del meu pare La veritat és, que com que jo soc una noia més aviat menuda, en el taüt hi cabíem perfectament tots dos.
Llavors vaig tancar els ulls. Tot era silenci. Quina pau, quina barreja tan estranya de sensacions que sentia! En aquell moment hauria volgut que el temps es parés i que aquella abraçada amb el meu pare durés per sempre més. Em sentia tan bé, tan relaxada! I de cop: pam, pam, pam! Uns cops molts forts em van fer tornar a la realitat de sobte. Des de fora picaven a la porta com si la volguessin tirar a terra, i a la vegada se sentien crits dunes quantes persones. Deien el meu nom.
Laura? Laura? LAURA!
Estàs bé?
Obre la porta, sisplau.
Entre les veus vaig reconèixer la del Xavi, que va dir amb molta claredat que, si no obria la porta de seguida, la forçaria.
Vaig suposar que algú es devia haver adonat que feia molta estona que jo era a dins i, quan havien intentat entrar, havien vist que la porta estava travada, i ràpidament tothom shavia posat nerviós pensant que em podia haver passat alguna cosa.
Em vaig incorporar del meu estat gairebé catatònic, i vaig cridar ben fort per aturar-los:
Ara surto! Un moment, sisplau. Estic bé. Lúnic que vull és estar a soles amb el meu pare una estona.
Llavors em vaig incorporar i vaig sortir del taüt com vaig poder. Vaig haver de fer tot dequilibris per no caure a terra ni fer caure el taüt. Vaig sentir la veu del Xavi:
Dacord, però afanyat, que els de la funerària han avisat que ara vindran a emportar-se el teu pare a la capella per començar la cerimònia de lenterrament
Llavors em vaig desmuntar i em vaig posar a plorar com no ho havia fet mai. Venien a emportar-se el meu pare per sempre més! Vaig agafar una foto que sempre duia a dins de la meva cartera de tots dos i lhi vaig posar a dins la butxaca de la jaqueta, dient-li que allà on fos jo sempre seria amb ell. Després també vaig agafar la seva «joia» preferida, el seu mòbil, el seu invent, laparell que sempre deia que era com el seu segon fill, la màquina que el va fer multimilionari i que va fer canviar les nostres vides per sempre.
Era la primera maqueta que el meu pare va crear. Me lhavia regalat quan vaig fer els divuit anys; llavors mhavia dit que, amb els anys, aquella maqueta tindria un valor incalculable perquè era el primer de tots els milions de telèfons com aquell que amb el temps sacabarien fabricant a tot el món.
Vaig decidir que aquella maqueta havia de marxar amb ell. Aquell preuat primer telèfon intel·ligent només podia estar amb el seu inventor, o sigui, amb el meu pare. Lhi vaig col·locar al costat de la meva foto dins de la butxaca.
Llavors, sense parar de plorar en cap moment, li vaig fer lúltim petó i vaig tancar la tapa del taüt.