Van ser uns anys molt difícils per a mi. La comunicació amb el pare anava cada dia pitjor; tots els nostres moments a soles van anar desapareixent, i quan jo provava de parlar amb ell lúnic que em deia era que jo estava gelosa de la Lydia, que tant la meva àvia com jo li havíem agafat mania i que la pobra Lydia (a sobre!) per culpa de tot això ho passava molt malament. Em demanava que tingués més paciència amb ella. Jo no sé si li va fer algun tipus dencanteri o què, però cada dia es veia més clar que aquell home ja no era el meu pare.
Vaig passar per un infern diari havent de conviure en aquelles condicions amb aquella dona rondant per allà tot el dia, en aquella casa on ja no em sentia feliç. Sem feia una muntanya haver de viure amb ells dos. Mestava tant com podia a fora de casa, anava moltes estones a la residència a fer companyia a la meva àvia, o sortia amb el meu nòvio
I és que va ser per aquella època que vaig començar a sortir amb el noi més guapo i ben plantat de linstitut, el Marc, de qui em vaig enamorar bojament. Un amor molt intens i molt sincer que no va durar...
Aleshores va ser quan, amb disset anys, vaig decidir que volia marxar ben lluny daquella casa i de tot plegat. El meu pare no en va voler sentir parlar, i vaig haver desperar els tres mesos que em faltaven per arribar a la majoria dedat, que sem van fer eterns. El pare no semblava que tingués cap problema amb el fet que jo marxés; lúnica condició que hi posava era ledat! Tan poc limportava que un cop jo complís els divuit anys me nanés on jo volgués? Era una cosa que vaig trobar incomprensible. I, a sobre, durant el temps que em faltava per marxar, vaig haver daguantar el continu somriure maliciós amb aires de victòria daquella maleïda dona, que per fi havia aconseguit el que volia.
No vaig esperar ni un dia més. Lendemà mateix de fer els divuit anys, després duna trista festa daniversari conjunta per a mi i per al meu pare que ens va organitzar la Lydia vaig marxar a viure i a estudiar a Londres. Havia decidit començar una nova vida lluny daquella dona que mhavia pres el pare i deixant enrere la gent que mestimava. Però no tenia altre remei.
I va ser quan feia quatre anys que vivia a Londres que vaig rebre la pitjor trucada de telèfon de la meva vida:
Hola, soc la Lydia. Hauries de tornar urgentment a casa És pel teu pare El teu pare sha mort aquesta matinada. Em sap molt de greu.
Com? Però què em dius ara! No! No pot ser! Sisplau No, no, diguem que no és veritat! No pot ser! No pot ser!!!
2
LENTERRAMENT
Després de penjar em vaig quedar feta pols. No em podia creure el que acabava de sentir. Vaig sortir del meu pis corrents, sense agafar res. Men vaig anar directament a laeroport per comprar el primer bitllet davió que sortís cap a casa. Volia arribar tan aviat com pogués per estar al costat del meu pare, per poder-lo veure i saber el que havia passat, i sobretot per acomiadar-me dell. Per més voltes que hi donés em costava molt imaginar-me que ja no el tornaria a veure més. El meu pare, el meu bessó Sentia com si mhaguessin arrancat la meitat de mi mateixa. I, a més a més, em va caure a sobre un sentiment immens de culpa per haver marxat lluny dell, per haver-me perdut tantes coses al seu costat.
Lúltima vegada que ens havíem vist havia sigut dos mesos enrere. Havia tornat a casa per passar-hi un cap de setmana. Volia veure el meu pare i la meva àvia, la qual feia temps que estava molt malalta. Els anava a visitar cada dos o tres mesos, combinant-mho com podia amb la feina i els estudis.
Durant la trucada, la Lydia em va explicar que el meu pare havia tingut un accident amb el seu descapotable. Em va explicar que el cotxe li havia patinat en un revolt molt perillós i que llavors havia perdut el control del vehicle. De resultes daixò, havia caigut per un barranc escarpat de més de cent metres dalçada, i havia mort a lacte a conseqüència dels cops que havia rebut. «Segurament, si no hagués anat amb aquell cotxe descapotat encara seria viu», em va dir, «però ja saps que era el preferit del teu pare. Sempre que podia agafava el descapotable; deia que li encantava la sensació de llibertat i de que li toques laire a la cara.» Mentre la Lydia mexplicava com havia anat laccident jo no sabia el que em deia, sentia les seves paraules com si les digués a una altra persona. Estava paralitzada i lúnic que pensava és com podia ser que el meu pare fos mort. Ell, tan bon conductor, tan prudent. No ho podia entendre. Després, a lavió, vaig repassar mil vegades el que recordava de la conversa, sense poder entendre res.
Quan vaig arribar, vaig agafar un taxi al mateix aeroport i vaig anar directament al tanatori on la Lydia mhavia dit que tenien en vetlla el meu pare després dhaver-li fet lautòpsia.
Ningú sap el que em va costar entrar al tanatori. Vaig baixar del taxi em vaig quedar al costat de la porta una bona estona plorant desconsoladament. Finalment, vaig respirar ben fort i vaig entrar. A dins hi havia diferents sales de vetlla; a cada porta hi posava el nom del difunt. Vaig anar buscant la sala on hi hagués el nom del meu pare; irracionalment pensava en la possibilitat que no el trobaria, que no hi hagués cap rètol amb el seu nom. Però el vaig trobar: a la sala 3 hi havia el maleït cartellet amb el nom del meu pare. Només de veure el paper amb el seu nom enganxat a la porta ja em va agafar una esgarrifança:
Francesc Olvers 1972-2026
La porta estava entreoberta, la vaig empènyer suaument i, només dentrar, entremig de molta gent vaig veure la meva àvia. La pobra feia més de dos anys que patia Alzheimer i lerosió de la malaltia era cada vegada més evident. Personalment, tot i que els metges em van dir que no hi tenia res a veure, jo sempre vaig tenir molt clar que aquella malaltia lhi havien provocada les situacions difícils per les quals va haver de passar al llarg de la seva vida: la mort del seu marit, haver hagut de marxar del costat del seu fill i la seva neta per culpa de la Lydia; tot això de ben segur que va fer que el seu cervell sen ressentís i acabés amb un terrible Alzheimer. És cert que làvia, quan va entrar en aquella residència, ja no estava del tot bé, però mai més va tornar a ser la mateixa. Jo lanava a visitar sempre que podia, i cada vegada la veia pitjor. Feia molt de temps que ja ni em reconeixia, i quan no era al llit passava el temps asseguda en una cadira de rodes. La treien a passejar a estones pel pati de la residència sense que ella sabés ni qui era ni on era ni què feia.
Tot i així, la Lydia shavia ocupat de fer-la anar a buscar i de posar-la al mig de la sala de vetlla perquè tothom la veiés. Vaig anar de dret cap a ella i la vaig abraçar molt fort mentre li feia un munt de petons. Ella, com sempre, em mirava i em somreia amb una mena de mirada buida però a la vegada molt tendra i bonica. De vegades, quan et mirava, fins i tot semblava que et coneixia. Però no, de la meva àvia Anna només en quedava el cos esquelètic. El cap ja feia molt de temps que havia marxat.
La Lydia sem va acostar de seguida, mentre apartava aïradament a tothom que tenia al davant fins a arribar a mi i abraçar-me duna manera tan freda, falsa i distant, que no va deixar a cap dels presents indiferent.
Me la vaig mirar de cap a peus. Només a ella se li podia haver acudit presentar-se al tanatori daquella manera. Quina poca vergonya que tenia! Anava vestida de tal manera que em van entrar fins i tot ganes de vomitar. Anava tota de negre, amb un vestit extremadament cenyit i molt més curt del normal pel lloc on era. I, com sempre, amb les seves sabates de taló, uns talons més llargs que la seva malicia.