No hi va haver manera.
Els avis li van respondre que ells volien la meitat o res, que per a ells ja no era només una qüestió de diners sinó de dignitat, que se sentien estafats, dolguts i derrotats. I daquesta manera van desaparèixer de les nostres vides per sempre més.
Quan va passar tot això jo era molt petita. Tan sols tenia sis anys, i daquests episodis no en recordo res. Tot el que sé mho van anar explicant més tard el meu pare i la meva àvia Anna quan, a mesura que em feia gran, els demanava moltes vegades pels altres avis, que no vaig tornar a veure més.
Després de tot plegat, van venir els que per a mi van ser els anys més tranquils i bonics de la meva vida. Ens vam adaptar ràpidament a la casa nova, allunyada del bullici del centre de la ciutat. La meva àvia es volia encarregar de tot, però el meu pare li va voler posar una ajudant perquè la casa era immensa. Va contractar a una dona que es deia Rosita, acabada darribar de Mèxic, una gran dona que amb el temps va acabar sent com de la família, i fins i tot es va quedar a viure amb nosaltres. Li van habilitar una habitació a la casa mateixa, ja que aquí ella no tenia cap familiar ni conegut, i per això es va estimar més quedar-se a viure a la casa amb nosaltres.
El meu pare, convertit en una mena de jubilat dor, es va fer molt amic del Xavi Fernández, ladvocat que havia contractat per al judici dels meus avis. Es van fer inseparables; sentenien molt bé, tenien la mateixa edat, el Xavi era divorciat i sense fills, i com que era un advocat de gran prestigi, que cobrava uns honoraris altíssims, no li faltaven els diners. Tots dos compartien els mateixos gustos i aficions, començant pels esports, i especialment el futbol, que els apassionava.
Durant la meva infància el pare sempre va estar al meu costat. Ell era qui em venia a buscar a lescola, i teníem sempre les tardes per a nosaltres dos sols. Ell sempre va fer el paper de pare i mare a la vegada, i sen va sortir molt bé. El nostre vincle es va anar fent cada dia més estret i més fort. Passàvem un munt dhores junts, jugant, anant als parcs, passejant amb bicicleta, patinant Ell tenia molta paciència i li encantava estar amb mi, i la veritat no sé qui dels dos sho arribava a passar més bé. Ens enteníem només amb una mirada, teníem el mateix humor, els mateixos gustos; si no hagués sigut per aquella insalvable diferència de trenta anys, hauríem semblat bessons de veritat.
I així és com van anar passant aquells anys, uns anys feliços en què el meu pare va anar superant la mort de la mare.
Un dia el meu pare va conèixer a una dona, un fet que evidentment havia de passar, però que jo mai mho volia ni imaginar. Va ser en un sopar, on el pare va anar, com sempre que sortia de nit, acompanyat del Xavi. Era un sopar detiqueta al club de golf. Hi havia la gent més rica i més influent de la comarca, i entre ells va aparèixer la Lydia Dussantos, una dona dorigen brasiler espectacular. El meu pare, que després de la mort de la meva mare no shavia fixat en cap dona, va quedar totalment encisat per la Lydia des del moment que lhi van presentar. La Lydia no sassemblava en res a la meva mare: eren com la nit i el dia, tant de caràcter com de personalitat. Però la diferència més evident era la física: la mare era una dona morena i no gaire alta, molt guapa, amb unes faccions perfectes i a qui no agradava cridar mai latenció; sempre anava vestida duna manera molt discreta i senzilla, i tot i així sempre destacava per la seva bellesa. A la majora de les fotos que tinc della tot li queda bé, portés el que portés. El meu pare sempre deia que a la meva mare no li agradava gens anar maquillada ni fer-se veure, que a ella el que més li agradava era sentir-se còmoda. La Lydia era completament diferent: era molt alta i molt rosa (tenyida), molt voluptuosa i morena de pell, amb uns grans pits (operats), i vestia duna manera extravagant i molt vistosa, amb uns escots imponents, faldilles i vestits molt cenyits i extremadament curts; anava sempre molt maquillada i amb unes sabates de talons ben alts. Feia impressió. Per on passava, la majoria dhomes, i fins i tot moltes dones, es giraven per mirar-la.
Doncs aquesta dona tan espectacular va ser la que va enamorar fins a fer perdre el cap al meu pobre pare, que segurament no estava preparat per trobar una dona així, si és que cap home ho està
Tot va anar molt de pressa. El meu pare va començar a sortir cada vegada més. Es va comprar roba, va començar a arreglar-se i a perfumar-se duna manera com mai lhavia vist. Lhumor li va anar canviant: tot el dia estava mig nerviós i distret Fins que va acabar confessant que estava bojament enamorat de la Lydia. Shavien vist durant uns mesos més o menys en secret després daquell sopar en què es van conèixer. I, finalment, va arribar el dia que van decidir fer-ho públic, i ens van fer saber a la meva àvia i a mi el que feia molt de temps que sospitàvem.
El meu pare va organitzar un sopar a casa per fer la presentació oficial de la seva parella. I, com a plat fort, ens va confessar que shavien casat en secret. Jo de la sorpresa vaig passar a lestat de xoc. Feia molt de temps que veia el meu pare molt diferent. Aquella dona me lestava canviant i ja no podia tolerar-ho més. En aquell moment la meva àvia va intentar calmar-me, va dir-me que això que passava era el més normal del món, que el meu pare tard o dhora havia de trobar una parella i que jo havia destar contenta perquè ell tornés a començar una relació Jo no ho veia gens clar. Em sentia desplaçada, tenia la impressió que em prenien el meu pare. I, a sobre, no entenia com shavia pogut casar en secret, sense conèixer pràcticament de res aquella dona.
El dia que el pare me la va presentar ja en vaig tenir prou. I crec que no vaig ser lúnica. La meva àvia també es va adonar que aquella dona només ens portaria problemes.
No ens equivocàvem.
La Lydia va venir a viure amb nosaltres al cap de molt poc temps de la presentació oficial. Llavors jo tenia setze anys, el pare en tenia quaranta-sis i la Lydia no passava dels vint-i-nou; el pare gairebé li duplicava ledat! Jo, plena de rebel·lia adolescent, no vaig congeniar en cap moment amb aquella dona. No teníem res en comú. Era evident que no ens suportàvem. Al principi vam intentar dissimular-ho, però va ser un fracàs absolut, i vam deixar-ho córrer.
Amb la meva àvia va passar exactament igual. Des del primer instant va quedar clar que tant la meva àvia com jo, a la Lydia, li fèiem nosa. De mica en mica es va anar apoderant de la casa; lambient, que fins aleshores havia sigut genial, es va anar tornant tens i irrespirable. Semblava que hagués vingut a viure amb nosaltres la típica madrastra dolenta dels contes infantils. Tan bé que vivíem i tan feliços que érem tots tres sols!
Però el cas és que el meu pare no es va adonar mai de res. Era com si visqués en un núvol. Tot el dia anava al darrere de la Lydia com un gosset: no veia ni res ni a ningú; només tenia ulls per a ella.
La primera de caure va ser la meva àvia. No ho va poder aguantar gaire temps. Aviat va decidir anar-sen a una residència de la ciutat. Li va costar molt fer aquest pas; no li feia gaire gràcia deixar-me sola amb la Lydia, però va decidir que a la seva edat no estava disposada a aguantar aquella situació ni un dia més. El pare estava tan abduït per aquella dona, que fins i tot va trobar bé que la meva àvia marxés. Evidentment, la propera a desfilar havia de ser jo. Quedava clar que la Lydia no pararia fins que jo també abandonés aquella casa; el que volia ella era quedar-se sola amb el meu pare.