El meu pare va ser lhome que va inventar el primer telèfon intel·ligent.
Avui dia molta gent encara creu aquests telèfons els van inventar els departaments de recerca de les principals marques dempreses multinacionals electròniques que tothom coneix. No va anar així. Va ser el meu pare el creador daquestes eines gairebé màgiques que avui dia tothom utilitza i, sense les quals, la majoria no sabria viure. Fins aleshores hi havia els telèfons convencionals i els que sanomenaven mòbils, o sigui els que anaven sense cables. Però amb aquells telèfons només es podia trucar i rebre trucades, i res més. Fins que al geni del meu pare li va passar pel cap de posar un miniordinador dins daquests telèfons, i així va aconseguir que aquells aparells passessin de poder realitzar i rebre trucades a poder fer absolutament de tot! El meu pare va convertir el telèfon mòbil en un petit ordinador portàtil, en el qual des daquell moment, a part de telefonar, shi podia enviar i rebre missatges tant de text com de veu, fer i enviar tota mena de fotografies, vídeos, i el més important: es podria connectar directament a Internet podent així tenir accés a tota mena de dades i informacions.
Era sense cap dubte un dels invents més importants de la història. El meu pare va posar dins dun petit telèfon tot el que ningú es podia arribar a imaginar que hi cabria, i el va anomenar «telèfon intel·ligent». El fet, no cal dir-ho, va revolucionar el món sencer, i sobretot les empreses que es dedicaven a la telefonia, un món que era cada vegada més gran i potent. Ràpidament tots es van disputar els drets del nou invent del meu pare. I així va ser com el pare, de cop i volta, es va convertir en un multimilionari, passant a ser una de les persones més riques del país. Per aquell meravellós invent li van pagar un preu astronòmic.
Després daixò va decidir fer un canvi radical. Es va vendre la seva petita empresa, la casa on vivíem fins aleshores i les poques propietats que tenia. Per tal de poder canviar completament daires i tornar a començar de zero, va comprar una casa immensa i espectacular als afores de la ciutat, lluny del centre, que és on sempre havia viscut. Amb aquest pas suposo que volia deixar enrere tots els mals records i les vivències que estaven vinculades a lantiga casa. En part, nestic segura, també devia voler fugir dels records de la meva mare, que impedien que pogués ser feliç del tot.
El pare va decidir també que aquella nova casa i aquella nova vida la compartiríem amb la meva àvia Anna, la seva mare. El meu avi (el seu marit) va morir al cap de poc que es morís la meva mare. Segons em van explicar, tota la terrible situació per la qual vam haver de passar tots va trasbalsar molt el meu avi. Era un home que sempre havia estat molt delicat de salut, i la tensió viscuda durant aquell temps va acabar amb la seva salut fràgil, i la meva àvia Anna va quedar vídua als seixanta-dos anys.
Des de la mort de lavi, la meva àvia va venir a viure amb nosaltres dos. Van decidir que junts estarien millor, a la vegada que ens ajudaríem mútuament. Era una dona molt forta i positiva. Pel fet de viure junts i de passar un munt dhores amb ella en certa manera va ser com si ella mhagués fet de mare. En aquella època el meu pare tenia trenta-cinc anys, i jo com a bona «bessona» seva en tenia cinc.
Però totes aquestes bones notícies i aquests canvis tan grans i positius que sens presentaven tampoc no van ser gaire fàcils al principi. Un cop instal·lats tots tres a la casa, i sense temps de poder-la estrenar, ens va caure a sobre un altre trasbals que va afectar, i molt, el meu pobre pare. Tot va ser per culpa dels altres avis, o sigui, els pares de la meva mare, que, de cop i sense previ avís, van decidir posar una denúncia contra el meu pare.
Sha de reconèixer que els meus avis materns eren unes persones bastant especials. Tant el meu pare com la meva mare, tot i que era la seva pròpia filla, sempre hi havien tingut una relació distant i molt freda. I tot per culpa dells. Amb el temps shavien anat tornant unes persones solitàries i cada vegada més busca-raons, cosa que feia que les trobades familiars fossin cada vegada més escasses i complicades. Després de la mort de la meva mare, ells evidentment també ho van passar molt malament, i és que, tot i ser com eren, no deixava de ser la seva filla la que shavia mort amb només vint-i-set anys.
Un cop la meva mare va estar enterrada, es van anar distanciant encara més de nosaltres. El meu pare no en sabia ben bé el motiu; unes quantes vegades havia intentat quedar amb ells, sobretot perquè em poguessin veure, perquè després de tot no deixava de ser la seva neta. Ells sempre posaven excuses, com si no ens volguessin veure ni al meu pare ni a mi.
Fins que un dia el meu pare, després de parlar amb ells per telèfon, va deduir que la possible causa daquell distanciament i daquella fredor era que, en certa manera, el feien culpable de la mort de la seva filla.
Al cap dalgun temps, després que el meu pare tornés a provar de quedar amb ells, la situació va acabar esclatant. Li van dir que no en volien saber res dell i que no els truqués més. Li van deixar clar el que feia temps que els rosegava per dins: que si el pare hagués decidit que la mare avortés i shagués sotmès als tractaments de la malaltia, la seva filla encara seria viva.
Van ser unes paraules molt dures, que van deixar el pare molt tocat, perquè havia sigut tant la meva mare com el meu pare els que en el seu moment havien pres aquella decisió i, encara que no lhaguessin pres, segurament la meva mare shauria mort igualment i llavors jo tampoc hauria nascut. El pare era tan bona persona, que tot i aquelles paraules tan dures i els retrets que es va haver de sentir, va seguir intentant acostar postures. Li sabia molt greu que pensessin així. No deixaven de ser els meus avis!
Però no hi va haver res a fer. La relació descassa va passar a ser nul·la. A mi personalment no em van fer mai davis ni res que shi assemblés. Després de la mort de la meva mare ja no em van voler veure mai més, i per això dells no en tinc cap record. Però la tibantor de la relació va arribar a la ruptura quan el meu pare es va convertir en milionari. Tan bon punt els avis sen van assabentar, van decidir contractar un important bufet dadvocats perquè presentessin una demanda contra el meu pare reclamant-li ni més ni menys que la meitat de la seva nova fortuna.
Volien la meitat dels diners que havia cobrat per la venda de la patent, tant en concepte dherència com en concepte de responsabilitat per danys morals irreparables arran de la mort de la seva filla. Així va ser com es va acabar de trencar tot.
El judici va ser molt llarg, dur i penós. Hi van sortir tota mena de draps bruts. I el pare el va acabar guanyant, que és el resultat que des del principi semblava més just. Dos equips dels millors advocats es van enfrontar per aquell cas. Però ladvocat del pare va ser implacable i va deixar molt poques opcions als altres advocats. La fortuna del meu pare era seva, i el jutge ho va tenir clar des de les primeres compareixences, i donant finalment tota la raó al meu pare va deixar sense cap tipus dafecte la denúncia que els meus avis havien presentat contra ell.
Acabat el judici, el meu pare encara va tenir el detall, molt digne, dintentar apropar-se als avis oferint-los una suma enorme de diners. Intentava tancar les ferides i deixar el camí obert per, algun dia, començar de nou
No hi va haver manera.
Els avis li van respondre que ells volien la meitat o res, que per a ells ja no era només una qüestió de diners sinó de dignitat, que se sentien estafats, dolguts i derrotats. I daquesta manera van desaparèixer de les nostres vides per sempre més.