Era llaminera: bevia laigua de la font fent cassoleta amb les mans i, abans domplir-se-les, se les fregava amb herba dolça. Jo havia provat de fer-ho però laigua sempre tenia el mateix gust. Un dia la vaig atrapar menjant-se una abella. Quan es va adonar que me la mirava la va escopir i va dir que labella se li havia ficat a la boca. Però jo sabia que menjava abelles. Triava les que havien begut més suc de glicina i se les guardava una estona vives a dins de la boca. Abans dempassar-se-les les deixava jugar. Un dia que anàvem pel camí de les pedres vaig escuar una sargantana i ella em va tirar una pedra a mi. Com que la sargantana shavia quedat mig estabornida la va agafar i es va estar una estona provant denganxar-li la cua. Després em va mirar fit a fit, i, sense dir res, la va deixar a terra i li va donar una empenta per fer-la córrer mentre la cua sacabava de morir.
No se sabia gaire cosa del seu pare. La seva mare shavia penjat. Els vells de lescorxador lhavien recollida però quan va ser una mica grandeta sempre seguia el meu pare, com si fos la seva ombra. Fins que el meu pare la va portar a casa. Sadormia damunt de la taula. El meu pare lagafava dun braçat i se lenduia al llit. Algunes nits hi pensava molt i baixava a escoltar com dormien. Baixava lescala ben arrambat a la paret perquè hi havia un graó que cruixia. Dret davant de la porta dells pensava que no dormia amb el meu pare, pensava que dormia sola i tenia por que sescanyés, que lescanyés una abella que tenia a dintre de la boca entre galta i geniva i que potser volava pels dintres esperant que estigués adormida per fugir cap a leixida amb la mica dalè del respirar. Es delia pel greix de cavall. Per despenjar les boles de greix que li regalaven senfilava a la taula. Les buidava de mica en mica i quan el meu pare nanava a buscar una gairebé sempre la trobava mig buida. Si la renyava se nanava al seu racó i reia daquella manera estranya... però ells dos anaven junts i jo anava separat.
No podia nedar. Tots els nois del poble nedaven. Ella no. Per culpa del braç. Sasseia a la vora del riu i mirava laigua i de vegades hi ficava els peus i feia saltar esquitxos que li mullaven la cara i el vestit. Quan estava ben molla es fregava la cara amb les dues mans alhora i tornava a picar amb més fúria. Un dia es va voler ficar tota sencera a laigua, prop de les canyes, amb aigua prima. Era una tarda amb laire ple de colors i a laltra banda del riu tot tremolava una mica. De seguida va voler anar més endins però laigua ja li arribava a la cintura i va caure. I no sé com, amb el braç petit, sem va agafar al turmell. La vaig alçar i tenia els llavis blancs. Vam sortir del riu i amb el vestit regalant aigua sen va anar cap a casa. Jo em vaig quedar a mirar-la fins que va ser un punt negre davant de les cases.
Em vaig tornar a ficar al riu i era com si laigua que em voltava les cames fos encara laigua on havia estat amb ella; al damunt daquella aigua blava i morada i sota de les branques passaven els endolats que buscaven mosquits i herba molla. Sem va fer de nit i semblava que no sapigués trobar el camí del poble: de les Pedres Baixes a lescorxador i de lescorxador al Pont de Fusta amb el riu a sota que ja baixava estrelles i trossos de lluna.
III
La flor blanca era igual que la flor vermella: només eren diferents pel color. Tenien cinc fulles petites i cinc fulles més grosses sota de les petites: del cor els naixia un manyoc de fils grocs acabats amb un plateret. Eren flors de tot lany. Quan una es pansia de seguida en sortia una de nova de dintre de la que havia mort: la morta estirava la viva, estiu i hivern, sense parar. De flors daquella mena en tot el poble només hi havia les de la meva marastra. No sabíem don les havia tretes. El dia que va entrar a casa va posar els dos testos damunt de la taula. El meu pare li duia el farcell de la roba, i el farcell i els dos testos era tot el que tenia.
La primera nit que vam estar sols em vaig asseure a terra al costat de la seva porta; estava sola allà dintre i em semblava que la sentia dormir. Vaig pensar que potser estava destapada, com jo de vegades, que la roba em relliscava del llit sense adonar-men i no tenia esma de llevar-me per posar-la bé altra vegada. I tot pensant això em vaig adormir. Em va despertar sentir que em miraven. Tenia dos ulls davant de la meva cara, dos ullets de conill, de llebreta, petits i rodons, com si fos lombra que brillés. Quan es va adonar que la mirava es va apartar i sen va anar cap al seu racó. El racó on anava sempre els dies que el meu pare la renyava.
I shi hauria quedat si no li hagués dit que segués a taula amb mi. Va venir i es va asseure i li vaig dir que anava molt escabellada i va riure i quan va riure semblava tan petita... Aleshores la vaig pentinar. Li vaig fer quatre trenes: dues al davant i dues al darrera, com els quatre punts del món. I li vaig lligar un cordill a la cintura i el vestit de seguida se li va escurçar i no ensopegava tant amb lacabament. Quan va estar ben endreçada vam sortir a leixida i vam collir flors de glicina per fer collarets; després ens vam estirar plans a terra per mirar les arrels que sortien de dintre i aixecaven la casa. Vam descalçar la més grossa i com més endintre de la terra més blanca, blanca com un cuc que hi tenia arrapat.
Jo mhauria passat tot el dia amb ella però a mig dematí em va dir que me nanés que tenia feina i mentre mho deia sanava desfent les trenes i sanava espolsant els cabells que li van tornar a caure més avall del cordill que li havia lligat a la cintura. Men vaig anar i quan vaig ser un tros lluny em vaig girar: tenia la finestra oberta i havia posat el test amb la flor blanca a lampit i el regava. La cortina va voleiar. Quan era petit la meva mare la despenjava per rentar-la, jo lolorava damagat i feia pudor de pols; quan lhavia rentada feia olor de sabó.
Aquella tarda vaig saber que el meu pare no era el meu pare. Jo estrenyia fort amb els dits la boleta de resina que duia a la butxaca mentre el ferrer em deia que el meu pare era ell, i que shauria de cuidar de mi. Em va dir que només calia mirar-me la cara, sobretot de la boca enlaire. I deia que el meu pare era ell i que per això sempre mhavia agradat anar a fer-li companyia, com a la meva mare, que no podia passar sense aturar-se a mirar les espurnes i escoltar els xiscles del ferro a dintre de laigua. Em va ensenyar un racó de la fornal, on hi havia ferros vells i cadenes rovellades i em va dir que mhavien fet allí. Li vaig mirar les cames tortes i quan sen va adonar em va dir que hi havia una mica de tothom... i va riure i tenia les dents plenes de saliva.
Perquè la meva mare quan jo era petit era com les abelles: duna banda a laltra... a la cuina, als prats, al riu... amb una trena negra com la nit i les dents de color dametlla amarga. I quan alçava els braços i estenia la roba al bat del sol semblava que salcés la llum del dematí. Esguerrava la nit als nuvis, perquè totes les dones de la seva banda ho havien fet. Com ombres que tinguessin veu. La veu li venia de totes aquelles ombres que cridaven i cridaven amb la boca della, sense parar en tota la nit, sota la finestra dels nuvis. I, després, la meva mare es va tornar lletja. Tenia els ulls tristos i la trena ja no li brillava. Ni les galtes. Ni el braç rodó. I el colze ja no era bonic ni semblava de mel.
IV
Aquell estiu es va assecar la Font de la Jonquilla; els vells de lescorxador en parlaven a la plaça i deien que no havia passat mai. El riu arrossegava només la meitat de la seva aigua. Més enllà del colze, passat el cementiri dels arbres, es veia, a trossos, la sorra del fons. Laigua baixava de color de terra. Els cavalls shi ficaven, i, molts, shi passaven el dia rebolcant-se. La gent tenia por que el poble senfonsés; deien que era pitjor aquella sequedat que lempenta de laigua a la fosa de les neus quan es ficava sota del poble desesperada. Tot semblava cremat: lherba, lheura i les glicines. Les eixides eren plenes dabelles mortes. Hi havia serps pels racons; venien de les Pedres Baixes, amb lesquena grisa i el sota blanc i sentaforaven on podien. Sen va adonar una dona que criava perquè una matinada sen va trobar una denganxada a cada pit. Les mataven a cops de canya i a cops de pedra. Les Muntanyes Morades semblaven a tocar i això que eren molt lluny, grises a lhivern i blaves a la primavera perquè canviaven de color i no se sabia de quin color eren; tan diferents de la Maraldina dun verd fosc tot lany que a la florida de les brugueres es clapava dun morat tirant a rosa. Tota la terra plana, des del riu fins a les Pedres Baixes, es clivellava i les clivelles seixamplaven a poc a poc i feien un dibuix com el de les ales de les papallones, sense color. I la nit ofegava: lombra calenta set posava damunt del pit i semblava que volgués esclafar-tel. I jo havia vist caure estrelles més enllà de la Maraldina i més enllà del bosc dels morts.