Lheura que pujava espadat amunt fins a la casa del senyor moria cada any. El vent de tardor la despullava i totes les eixides quedaven sembrades de fulles vermelles. És lúnica cosa que el senyor ens dóna, deien, i criatures quan era jove. Ara ja no. I reien i miraven enlaire cap a les finestres. Quan totes les fulles de lheura havien caigut, els nois nomplíem cabassos i les deixàvem assecar i més tard les apilàvem a la plaça i quan les cremàvem miràvem enlaire perquè pel temps de la crema el senyor treia el cap per la finestra del mig, que era estreta i llarga, i tots li fèiem llengotes. Estava quiet com si fos de pedra; i quan el fum blau sacabava, tancava la finestra i fins a lany que ve.
La casa del senyor era a la punta de la muntanya i la muntanya era petita. Semblava que lhaguessin partida dun cop de destral. A laltra banda de muntanya no hi anava mai ningú. Havien fet el poble damunt del riu i a lhora de la fosa de les neus tothom tenia por que sendugués el poble. I per això cada any un home es ficava al riu per la part alta, passava per sota del poble i sortia per la part baixa. De vegades mort. De vegades sense cara: les roques que aguantaven el poble la hi havien arrencada perquè laigua, desesperada, el tirava amunt.
III
A la nit se sentia el gemec del riu sota dels llits com si fos un gemec de la terra i sho hagués dendur tot arrossegat, com si tot hagués de fugir amb laigua. I no. El poble quedava i només laigua fugia amagada. Entrava llisa i sortia boja de bromera per lestona que havia hagut de viure a les fosques. Com si hagués tingut por de quedar-se tancada. Jo dormia, i abans dadormir-me, o quan dormia sense dormir, pensava en les coses. Em recordava de la meva mare, sense voler-ho: dreta i prima i amb un ribet vermell als ulls. Pegava les criatures. Feia malbé la nit dels nuvis. Quan dos es posaven a viure sota del mateix sostre es passava la nit cridant al peu de la seva finestra: com un gos. Fins que la llum malalta del dematí la feia callar. Dels crits de la meva mare no en feia cas ningú, perquè ella havia explicat que la mare de la seva mare també ho feia i que totes les dones de la part de la seva família ho havien fet. Sortia com un llampec així que els nuvis es tancaven a casa i, amb la boca esquinçada, crida que cridaràs. I quan la meva mare ja era morta, quan ja feia temps que estava enterrada, el primer dia que el meu pare i la meva marastra van dormir junts, jo, només jo, vaig sentir els crits de la meva mare al peu de la finestra del meu pare: fins a glop de llum.
La meva marastra tenia un braç molt més petit que laltre. I abans dadormir-me pensava en el braç petit de la meva marastra i pensava en lestrella buida de larmari quan mhi tancaven per anar a ballar i a riure als enterraments. Pensava en la pols vermella i en el núvol de les ànimes i en els brucs que florien petit i dun morat vermell a la tardor per tota la Maraldina. Pensava en els sacs que quan pujaven amunt pel pou de la cova topaven contra la paret. Els vells del poble, els de lescorxador, venien a casa quan el meu pare havia sortit a treballar al camp. Duien coses. I la meva marastra em deia, vés a ajudar el teu pare... I jo me nanava i em girava a mirar la meva casa i em semblava que, de totes bandes, les arrels de les glicines lempenyien amunt. Caminava clavant puntades de peu a la pols i de vegades maturava a tirar pedres a les sargantanes per tallar-los la cua i veure-la viure sola i desesperada fins que no podia més.
Quan vaig sortir de laigua em vaig quedar encantat amb la pols de sofre que fa els casaments de les flors. Nhi havia una estesa damunt de laigua arraconada. El sol era tan fort que feia menys blau el blau del seu voltant. Una mica de boira dormia i es desfeia damunt de les roses de gos. Després dhaver plantat lherba encara vaig pensar en la casa del senyor. La veia de costat i de costat no tenia finestres. Acabava en punxa. I veia el senyor, amb el pensament, tossint i menjant mel; sempre esperant que el riu sendugués el poble. Lheura, roquisser amunt, era verda. De tant en tant, dos homes amb unes canyes molt llargues picaven els brots que volien enfilar-se per la casa. Les fulles esmicolades queien espadat avall amb brins molt tendres plens de manetes arrencades... avall... Fins als terrats i fins a les eixides. Shavia de fer caure lheura perquè si no shauria menjat les parets. I cada vegada que un dels homes donava un cop de canya amb fúria i saltava fulla a miques, el senyor treia el cos més enfora i mirava a baix amb les mans arrapades a lampit de la finestra.
IV
Em vaig posar a caminar per lherba molla amunt i de darrera duns matolls a lacabament del pendís va sortir lestesa dels planters. Tenien les soques tendres i no tenien fulles, però tots tindrien el seu mort a dintre quan els haurien trasplantat al bosc i serien arbres grossos. Vaig travessar-los i semblaven coses que només es veuen quan estàs adormit. A lentrada del bosc em vaig aturar, al peu del tallat que fa el sol de lombra. Ja havia vist el núvol de papallones feia estona. Els arbres del bosc eren molt alts i molt fullats amb fulles de cinc puntes i, tal com mhavia dit el ferrer moltes vegades, tots els arbres tenien al peu la placa i largolla. Les papallones eren blanques i nhi havia a milers. Volaven neguitoses i moltes semblaven flors mal obertes amb el blanc una mica trencat de verd. Les fulles es movien, de les unes a les altres saltaven esquitxos de sol i per entremig es veien clapes de blau. A terra era una estesa de fulles velles molt seques i de sota sortia olor de podrit. Vaig agafar una fulla que només era un enreixat de nervis com si fossin les fustes i les bigues duna casa sense el que ho lliga tot. Em vaig estirar al peu dun arbre i vaig mirar el núvol de papallones que bullia entre les fulles, i ho mirava per lenreixat de nervis de la fulla fins que em vaig cansar i quan la vaig deixar caure vaig sentir els passos.
Dun bot em vaig amagar darrera del matoll. Els passos sacostaven. El matoll tenia una flor groga badada amb cinc fulles lluents de dintre; labella hi estava recollida i sespolsava les potes. Era labella, nestava segur, que mhavia seguit des del poble i que havia passat el riu.
El trepig shavia aturat. Tot era tan quiet i jo escoltava tant que em semblava sentir el respirar duna persona i descoltar i de semblar-me que sentia sem feia una nosa al mig del pit: la mateixa nosa dolenta de quan passaven hores i el poble era buit i em costava de viure tancat a larmari... I esperava... igual. I no havia canviat res: les fulles eren les mateixes, i els arbres i les papallones i el temps que a dintre daquella ombra semblava mort... I tot havia canviat.
Els passos es van tornar a sentir, més a la vora, i vaig veure un llampec molt brillant sota de les fulles. Lhome que venia duia una destral a lespatlla i una forca a la mà. Anava nu de mig cos en amunt i tenia el front fet malbé. I la pell mal ajuntada del front esguerrat en el pas del riu no li deixava tancar els ulls. Sempre li quedava una escletxa perquè la pell encongida i vermella tibava. Tenia un sembrat de pèls negres al pit. I tot ell estava cremat de sol.
Labella semblava adormida i la flor també, fins que va venir un glop daire i la flor es va gronxar i labella va fugir de dintre i em va volar ran de galta i així que la flor va tornar a estar quieta shi va tornar a ficar. Lhome havia deixat la forca i la destral al peu dun arbre, es va eixugar la boca amb lesquena de la mà i va mirar tot al seu voltant una mica perdut. Vaig tenir por que em veiés perquè la seva mirada shavia aturat sobre del matoll. I no. Va començar a anar dun arbre a laltre i llegia les plaques que penjaven de les argolles. Dun arbre a un altre va ensopegar amb una arrel i va estar a punt de caure. Després sen va anar bosc endins. Quan ja no el vaig veure vaig respirar laire que la nosa a dins del pit no mhavia deixat respirar en tota lestona. Passaven ramats de núvols molt a poc a poc, mhauria agradat poder-los manar i fer-los anar per on em semblés... i una colla de molt petits es va aturar, encastada damunt mateix del bosc i shi va estar tant que ja semblava que no volgués anar-sen. Quan la colla de núvols petits es va posar a fugir, lhome va tornar. A cops de destral va començar a fer una creu a la soca dun arbre: lhavia marcada amb una pedra, de dalt a baix, de banda a banda. Treballava desma, i, al cap duna estona, va caure de genolls a terra i va arrencar a plorar. Jo no respirava. Es va alçar encara plorant, es va escopir a les mans i se les va fregar luna amb laltra. Labella entrava i sortia de la flor. I la destral tallava la soca i anava obrint la ratlla. Als primers cops de destral les papallones shavien avalotat. Dues van baixar fins a tocar lherba i es van enganxar a la cama de lhome que obria la soca de larbre. Labella xuclava la flor. Lhome va reposar i es va tornar a escopir als palmells; mentre sels fregava, amb la destral a sota del braç, va mirar enlaire i es va quedar una estona encantat amb la voleiadissa de les papallones. Va tornar a la seva feina, més cansat, com si cada vegada que aixecava la destral aixequés tot el pes de la vida.