El vent em cansava, vaig mirar amunt i vaig veure la meva marastra al peu de larbre mort. Li vaig preguntar què feia quan hi vaig ser a tocar; estava abraçada a la soca, amb la galta contra la soca i em va dir que pensava coses, coses del meu pare i della i de la lluna que va dir que ens mirava. Va estirar el braç i em va passar un dit per la cella tres vegades. Em van venir ganes dabraçar-me a la soca i a lúltim mhi vaig abraçar i també hi vaig posar la galta, però vaig posar els braços més amunt que no pas els della i la galta més amunt que no pas la seva i no ens vam tocar.
Es va desabraçar i em va fer desabraçar i va tornar a dir que volia baixar al pou i vam anar una mica avall i ens vam aturar quan ran de peus hi teníem lentrada de la cova. Lentrada del pou feia pendent, molt fort, però hi havia roques que feien graó i agafat a la corda si hagués estat de dia no hauria costat de baixar. Sortia una alenada de frescor humida. Em va fer baixar el primer gairebé empenyent-me i tot i que posava els peus de pedra a pedra em sentia les cames mig mortes i a dintre cada vegada sanava fent més fosc. Quan vaig arribar a baix em vaig quedar encarcarat i amb ganes de plorar i sentia que no podria sortir mai més dallà dintre: que hi moriria ofegat perquè lentrada es taparia o perquè la corda es trencaria... Ella baixava a poc a poc i tapava la mica de cel que es veia. Em va empènyer endintre i em va tornar a agafar la mà i em va dir que ella la primera vegada havia tingut por però que lhavia matada perquè la por és dolenta. Que el cor li volia fugir. Em va fer seure i es va asseure vora meu. Volia saber on era i vaig fer voltar un braç de dreta a esquerra i no vaig tocar res. Em vaig anar tirant enrera a recules assegut fins que amb lesquena vaig tocar la paret. Amb el braç estès vaig buscar la meva marastra i tot duna vaig fer un crit que em va ressonar a les orelles com si un altre lhagués fet perquè ella em va clavar les dents en el tou de la mà. La vaig apartar i amb laltra vaig trobar una pila de pols; era fresca i vaig enfonsar-hi la mà que em feia mal. Mavesava a la fosca però no es veia res, només una mica de claror morta que baixava del pou i aviat ni aquesta claror no va entrar perquè la lluna devia haver anat girant. Em fugia la por de dintre i se mhi feia un repòs i amb el cap contra la paret tancava els ulls. Aleshores ella va començar a enraonar. Em va dir, amb una veu prima, que el seu pare havia mort quan passava sota del poble i que mai ningú no lhavia vist sortir. I la seva mare, cada dia, a lhora en què el seu home havia mort, sortia a leixida i dreta, agafant-se el cap amb les mans, es gronxava duna banda a laltra, duna banda a laltra... em va dir que la seva mare, el dia abans de penjar-se, shavia clavat una estella al peu, i que no se lhavia poguda treure i que amb prou feines si podia caminar. Shavia penjat a la nit passant una corda en lentreforc de la glicina i ella, lendemà al matí, la primera cosa que havia vist quan havia sortit a leixida havia estat els peus de la seva mare estirats avall, però que no havia tingut gens de por perquè encara no sabia què era un penjat ni sabia que, daquella manera que shavia posat, la seva mare fos morta. I amb dos dits fent tenalleta li havia pogut treure lestella del peu... Em va dir que no sabia ben bé on lhavien enterrada tot i que estava segura que lhavien enterrada on enterraven els morts sense ànima, al peu de la Maraldina i sense senyal a sobre, i per això quan sacostava a la Maraldina sempre tenia por de trepitjar-la. Va dir que tot el temps que havia anat pels carrers del poble si no hagués estat per la gana estava molt bé... tot i que amb prou feines sen recordava. I va dir que quan els vells de lescorxador lhavien recollida, de seguida li havien donat molta sang per beure i que per això era tan forta... i va dir que un dia dhivern que feia sol havia començat a seguir el meu pare perquè lombra que feia el meu pare era calenta... em va dir que tenia fred als peus, que si els hi volgués escalfar... i no sé de quina mena de manera es va asseure que em va posar els peus a la falda i els hi vaig agafar. Els tenia gelats, i agafant-li els peus així, devia adormir-me...
V
Quan tornàvem em va dir que no volia entrar al poble perquè els homes sense cara escombraven els carrers aprofitant lúltima fosca que encara shi arrossegava i li feien por. I vam anar cap a les Pedres Altes a través dels camps amb la terra esberlada i morta de set. Ens vam asseure damunt del rellotge de sol. Era una pedra rodona i plana, de color de llot sec, tota tacada de pics negres. El ferrer mhavia explicat que el rellotge de sol abans estava al mig de la plaça i que ell hi havia marcat les hores i havia fet el pal del mig que les assenyalava. I que al cap dun any havien robat el pal i a tots tant sels en va donar perquè no tenien ganes de saber a quin temps del dia vivien. Asseguts vèiem els canyissars i uns quants ocells que volaven baixos per damunt de laigua. Va sortir el sol i el miràvem com sortia amb els ulls ben oberts encara que tinguéssim ganes de tancar-los: era una bola de foc amb esquitxos de flames tot al voltant i tot bullia. Quan vam tancar els ulls al davant hi teníem una taca negra que tremolava. Es van començar a sentir els cops de mall a lenclusa. Ella es va aixecar i es va posar al bell mig de la pedra i amb els peus ben junts tapava el forat on hi havia hagut el pal de ferro i va dir que faria el temps i estava quieta i una banda de la seva ombra queia entre dues hores i anava relliscant a poc a poc i al cap duna estona, quan els homes sortien del poble i anaven cap als estables i els vells cap a lescorxador, la seva ombra es va posar damunt duna hora fins que va anar corrent i es va tornar a posar entre dues hores. Li vaig preguntar si sabia què era el temps i va dir, el temps sóc jo, i va dir, i tu; em va fer aixecar i em va fer posar al seu costat i la vaig agafar per lespatlla i ella em va agafar per la cintura. El sol feia sortir un fum com una boira seca pels vessants de la Maraldina i pels de la muntanya del senyor. I mentre érem el temps, de dintre meu es va alçar una força estranya, com si macabessin de fer de ferro per dintre, com si la meva mare, darrera de la fornal, mhagués fet de ferro barrejant-se amb el ferrer. I per primera vegada vaig sentir què era la força dun noi quan es va desfent de ser una criatura. Ella em mirava. Li vaig agafar la mà i la vaig fer baixar de la pedra i em va deixar anar la mà. Men vaig anar cap als estables i ella sen va anar cap al poble. Em vaig girar a mirar-la i ella també shavia girat.
No sé don van sortir quatre o cinc criatures, despullades, amb les cames primes i el ventre gros. Cridaven, va amb la lletja, va amb la lletja, i saltaven com cabrits. El més grandet em va tirar una pedra i tots els altres shi van posar. I aleshores de darrera duns matolls sen van aixecar cinc o sis més i em van començar a empaitar a cops de pedra. No podia tornar-mhi perquè eren masses i perquè tenia por si els tirava pedres densopegar-los de ple. I vaig arrencar a córrer i això els va encegar i corrien darrera meu cremats de sol i secs. Vaig agafar el camí de la Maraldina per cansar-los i corrien darrera meu com si fossin volves i encara cridaven, va amb la lletja, va amb la lletja... Tot duna una pedra em va petar en el tou del braç i em va començar a sortir sang. Matem-lo, matem-lo... i corrien i jo els havia avançat una mica. Nhi havia dos que jo havia tret dels armaris de la cuina. Vaig arribar al cementiri dels morts sense ciment. I es van aturar. Els vaig mirar i de lluny els veia les cares espantades. Una estona van callar i no van tirar més pedres i el més grandet, amb el cap enlaire, dret com un bastó, de tant en tant tirava el braç endavant, amb la mà oberta, i cridava, amb els morts, amb els morts... i tots van cridar, amb els morts... i quan se nanaven giraven el cap i anaven cridant, amb els morts...