A través daquests quatre mots, sem va obrir un altre món. Va néixer una llengua dins de la meva pròpia llengua. I la convicció que cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble.
«CONEIXES EL PAÍS...»
A lucàs que prohibia la llengua hongaresa, el pare hi havia posat un atenuant: «si vols comunicar-te amb la família, no tindràs més remei que aprendre alemany».
«Però tu en saps, dalemany?» La resposta del pare va ser estremidora: «En sé vuit paraules, les que el professor reservava als alumnes jueus de la classe, les úniques que em va inculcar: du bist ein stück flesch mit zwei auge» (Ets un tros de carn amb dos ulls). I va afegir: «Odio lalemany». Molts anys més tard, la nena comprendrà que aquest odi havia nodrit, a les aigües sordes dun sofriment compartit i duna revolta compartida, un doble rebuig: de lalemany, la llengua dels perseguidors i dels que humilien, i de lhebreu, la llengua del seu ésser jueu perseguit i humiliat. De la seva infantesa a Balassagyarmat va conservar també, durant tota la vida, el rebuig de tota forma de llenguatge doble. De qualsevol traïció de la Paraula. En la llengua dels profetes: lhebreu de la devoció de sa mare, Deborah, dun antic llinatge provinent de Moràvia, lhebreu de les pregàries del seu pare, Nathan, dun antic llinatge provinent de Galízia, país dels confins de limperi austrohongarès creat després de la divisió de Polònia el 1772 i esborrat del mapa del món el 1918, cruïlla de llengües de tots els pobles que el componien: polonès, rutè, alemany, ídix. Terres de misèries i de persecucions ferotges on els jueus més pobres trobaven les arrels místiques duna devoció intensa: el hassidisme, hassid-hessed, bondat i fervor del cor. Com lavi Nathan, que vivia els textos sagrats en les gestes humils a les quals el sàbat donava sentit. Era tipògraf duna petita impremta i cada dissabte, amb el seu trajo negre gastat i digne, feia a peu la ruta dels hospitals de Budapest, sasseia al costat dels malalts que no tenien visita, hi parlava i després es treia de la butxaca un bombó per donar-los. Divendres al vespre, quan sortia de la sinagoga, abans de deixar que un company afrontés la nit tot sol el convidava a la gran taula familiar.
Aquests records mels va transmetre la vella tieta Szerenke en aquell alemany del qual Aharon Appelfeld deia: «No era la llengua dels alemanys sinó la de la meva mare (...) A la seva boca les paraules tenien una sonoritat pura, com si les pronunciés dins duna exòtica campaneta de vidre (...). Les paraules de les llengües que ens envoltaven sescolaven dins la nostra sense que ens nadonéssim. Les quatre llengües en formaven una de sola, rica en matisos, contrastada, satírica, plena dhumor. En aquesta llengua, hi havia molt lloc per a les sensacions, per a la subtilesa de pensaments, per a la imaginació i la memòria».1
Aquest alemany dImre Kertesz de Budapest, dAppelfeld de Czernowicz, de Tibor de Praga i darrer patriarca de la família. Quan sento les seves veus, quan em parlen, a Berlín, o després a Jerusalem o a Haifa, és la tieta Szerenke qui sento. I tot aquest petit cercle de supervivents. Una mateixa llengua. Dun món que ja no existeix.
Aquest alemany, travessat pels exilis i portat al llarg de les generacions de país a país, com qui semporta un violí. Un alemany els vibratos del qual haurien retingut els accents i les entonacions, les paraules i els girs dels països i dels dialectes adoptats.
Aquest alemany sense territori i sense fronteres. Llengua interior. Si nhagués de conservar només un mot, un de sol, seria innig: «profund, intens, fervent».
Aquest alemany après duna banda a lescola encara de limperi austrohongarès, de laltra en el si de la família com a llengua comuna transfronterera. Així va ser en el cas en particular de la tieta Szerenke, que no va estudiar mai però que, la gran de nou fills, va impregnar-se daquesta llengua que era la de la intimitat des seus pares, den Nathan, nascut a Hongria, i la Deborah-Charlotte, nascuda a Eslovàquia. Lalemany, llengua de la parella. Lhebreu, llengua de la pregària. Szerenke era la font de la memòria. Ella parlava amb mitges paraules. Però entre els mots, el silenci del seu somriure deia lessencial. I en primer lloc la seva comprensió infinita de les vides. Quan es va assabentar que jo havia triat lalemany a linstitut, em va enviar una carta. En un paper com una fulla de cel. Lleuger com una ala. La meva primera carta d«allà baix» per a la qual no em va caldre cap intèrpret. De la seva escriptura que ballava entre línies i on cap signe de puntuació no interrompia el ritme de les paraules traçades en veu alta. Ella em va nomenar la seva «secretària»: «encara que no sàpiga escriure-les bé, tu pots entendre les paraules que hi ha dins del meu cor». Honor suprem concedit des del cor, habilitada a partir daquell moment a rebre i guardar secrets, com el petit moble de nom sécretaire, però també a transcriure aquelles paraules duna llengua que sempre ens seria comuna. «Ser secretària», primera designació i denominació primera del que esdevindrien camins de «traducció». Entrava així de ple en un alemany que sobrepassava alegrement els murs de lescola i els programes de laprenentatge programat. Aquesta llengua de lànima, transgressió de tants aïllaments, de tantes fronteres, no és per naturalesa la llengua de la poesia? Em parla immediatament i jo la vaig reconèixer dentrada quan, fullejant el llibre de text, una edició impresa encara amb lletra gòtica, vaig trobar per primer cop un poema en alemany, que eren els versos de Goethe:
Kenns du das Land, wo die Zitronen blühn, Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glühn. Coneixes el país on floreix el llimoner? Entre el fullatge fosc lluen les taronges dor.
Vaig experimentar el mateix embadaliment que quan, sota les ombres del petit jardí de la casa del carrer de Mandula, la Szerenke, bevent a la font immemorial, mexplicava històries sens fi en el seu alemany matisat dhongarès, ídix i eslovac. El mateix embadaliment de les nits destiu en què, sota els grans arbres de lilla Margarida (Margit Sziget), embolicats amb mantes, escoltàvem amb el vell oncle Istvan els Lieder de Schuman que pujaven fins als estels.
LLENGUA A LEXILI
Una estança única, de sostre alt, amb les grans finestres voladisses angleses. Una estança on viure. La cambra dun exili: la de la Mitzi, neta de làvia Deborah. I la seva vella mare, Emma, dorigen polonès. És la cambra que els va atribuir lOficina britànica dels refugiats quan, després de lAnschluss, el govern britànic va obrir durant un mes les fronteres als expulsats de Txecoslovàquia que llavors residien a Viena. En un racó, darrere duna mampara, un lavabo, i just al costat, un petit fogonet de gas. Dos divans estrets coberts amb una tela de vellut gastat. Una butaca una mica ensorrada i dues cadires al voltant duna taula minúscula. Sobre larmari, una maleta vella. Lexcusat és al passadís. Com també el comptador delectricitat on es fiquen les monedes per tenir llum quan es fa de nit o el cel de Londres és massa baix i massa gris. Londres, on lendemà de la guerra van retrobar un cosí, únic supervivent de la gran família dEslovàquia, el director dorquestra Rudolf Schwartz, deportat a Auschwitz, don va ser alliberat gràcies a Furtwängler. A continuació va ser deportat a Sachsenshausen i Bergen-Belsen.