Le Grand Pan, 21 de juny de 2011
1 Citat per Paul Ricoeur, «Le paradigme de la traduction». Lliçó inaugural a la Facultat de Teologia Protestant de París, octubre 1998. A Paul Ricoeur, Sobre la traducció, traducció de Guillem Calaforra. València: Publicacions de la Universitat de València, 2004.
2 Fernand Braudel, La Méditerranée et le Monde Méditerranéen a lépoque de Philippe II. París: Armand Colin, 1949. (Si no es fa constar el contrari, totes les traduccions són de Dolors Udina.)
3 Michel Maffesoli, Du nomadisme, Vagabondes initiatiques. París: Le Livre de poche, 1997, pàg. 143.
4 Gènesi 11 1-9.
La llengua nativa no és un conjunt de normes i regles de gramàtica que es posen a disposició de linfant: és laliment espiritual de lànima.
Janusz Korczak
a Jean Halperin zl home de pau i de llum
ESCOLTAR EL SILENCI
Quan arribava una carta de Budapest, el pare quedava absort en la lectura, tothom aguantava la respiració i a casa regnava un silenci religiós. Assegut a la gran butaca, de sobte se nanava molt lluny i al cap duna estona, amb una gravetat ritual, anunciava: «Aquest vespre us traduiré». Ningú no faltava a la cita. Tampoc ningú no es podia fer esperar. Men recordo: aquella manera descoltar els silencis quan el pare buscava la paraula justa o construïa la frase, corregint-se de vegades, reprenent el fil. Intersticis de misteri, transicions subtils que duraven segons. A la nena li encantava sentir les paraules que parlaven della, i més encara sentir-les pronunciar a aquell pare meticulós amb les paraules. Hi va haver un vespre memorable, perquè va ser en aquell instant quan per primera vegada vaig viure des de dins, sense mesurar-ne encara labast, el que arribaria a significar per a mi «traduir». Les coses van anar de la manera més senzilla del món, com passa sovint amb el que és important. En aquell paràgraf de la carta, es parlava de mi, quina felicitat! El pare va traduir un primer cop el terme que feia servir el seu germà, o una de les seves germanes, com a «estimada», va dubtar en la paraula següent i va repetir una primera vegada aquest adjectiu, que sonava més aviat banal, i va continuar, va tornar a dubtar i el va repetir una segona vegada. En aquell moment vaig tenir una mena de revelació. Vaig gosar interromprel per preguntar-li: «Però en hongarès diu la mateixa paraula?» Va esquivar la pregunta: «Vol dir el mateix». Vaig gosar insistir: «Però quina és la paraula en hongarès?» Llavors, va enumerar un per un, gairebé empipat, si més no amb incomoditat davant daquella insolència, les quatre paraules màgiques que no he oblidat mai més: «dragam kedvesem aranyoskam edesem». Fascinada i inclement, insisteixo, i li suplico que em «tradueixi» què «volen dir cadascun daquests mots». Dragam, estimada; kedvesem, reina meva; i aquestes dues paraules la literalitat sensual de les quals no he oblidat mai més: aranyoskam, petita meva dor; edesem, petita meva de sucre. Aquell vespre vaig descobrir que les paraules, com els arbres, tenen arrels i el pare men va revelar la màgia: arany, lor; edes, ensucrat, dolç. De cop, em va semblar que la precisió del francès es veia envoltada dun ventall de sensacions, cadascuna delles enriquida per un possessiu tendrament evocador.
A través daquests quatre mots, sem va obrir un altre món. Va néixer una llengua dins de la meva pròpia llengua. I la convicció que cap paraula que parla del que és humà no és intraduïble.
«CONEIXES EL PAÍS...»
A lucàs que prohibia la llengua hongaresa, el pare hi havia posat un atenuant: «si vols comunicar-te amb la família, no tindràs més remei que aprendre alemany».
«Però tu en saps, dalemany?» La resposta del pare va ser estremidora: «En sé vuit paraules, les que el professor reservava als alumnes jueus de la classe, les úniques que em va inculcar: du bist ein stück flesch mit zwei auge» (Ets un tros de carn amb dos ulls). I va afegir: «Odio lalemany». Molts anys més tard, la nena comprendrà que aquest odi havia nodrit, a les aigües sordes dun sofriment compartit i duna revolta compartida, un doble rebuig: de lalemany, la llengua dels perseguidors i dels que humilien, i de lhebreu, la llengua del seu ésser jueu perseguit i humiliat. De la seva infantesa a Balassagyarmat va conservar també, durant tota la vida, el rebuig de tota forma de llenguatge doble. De qualsevol traïció de la Paraula. En la llengua dels profetes: lhebreu de la devoció de sa mare, Deborah, dun antic llinatge provinent de Moràvia, lhebreu de les pregàries del seu pare, Nathan, dun antic llinatge provinent de Galízia, país dels confins de limperi austrohongarès creat després de la divisió de Polònia el 1772 i esborrat del mapa del món el 1918, cruïlla de llengües de tots els pobles que el componien: polonès, rutè, alemany, ídix. Terres de misèries i de persecucions ferotges on els jueus més pobres trobaven les arrels místiques duna devoció intensa: el hassidisme, hassid-hessed, bondat i fervor del cor. Com lavi Nathan, que vivia els textos sagrats en les gestes humils a les quals el sàbat donava sentit. Era tipògraf duna petita impremta i cada dissabte, amb el seu trajo negre gastat i digne, feia a peu la ruta dels hospitals de Budapest, sasseia al costat dels malalts que no tenien visita, hi parlava i després es treia de la butxaca un bombó per donar-los. Divendres al vespre, quan sortia de la sinagoga, abans de deixar que un company afrontés la nit tot sol el convidava a la gran taula familiar.
Aquests records mels va transmetre la vella tieta Szerenke en aquell alemany del qual Aharon Appelfeld deia: «No era la llengua dels alemanys sinó la de la meva mare (...) A la seva boca les paraules tenien una sonoritat pura, com si les pronunciés dins duna exòtica campaneta de vidre (...). Les paraules de les llengües que ens envoltaven sescolaven dins la nostra sense que ens nadonéssim. Les quatre llengües en formaven una de sola, rica en matisos, contrastada, satírica, plena dhumor. En aquesta llengua, hi havia molt lloc per a les sensacions, per a la subtilesa de pensaments, per a la imaginació i la memòria».1
Aquest alemany dImre Kertesz de Budapest, dAppelfeld de Czernowicz, de Tibor de Praga i darrer patriarca de la família. Quan sento les seves veus, quan em parlen, a Berlín, o després a Jerusalem o a Haifa, és la tieta Szerenke qui sento. I tot aquest petit cercle de supervivents. Una mateixa llengua. Dun món que ja no existeix.
Aquest alemany, travessat pels exilis i portat al llarg de les generacions de país a país, com qui semporta un violí. Un alemany els vibratos del qual haurien retingut els accents i les entonacions, les paraules i els girs dels països i dels dialectes adoptats.