Va ser un dia destiu quan, per primer cop, la Mitzi va entreobrir el passat. El passat al present. El passat tan present. Amb tot el que havia dipositat en aquella cambra que de sobte shavia tornat immensa. Tot allò que les marees esgarrifoses dipositen sobre les arenes duna vida, potser per aplegar un per un els fragments dun gerro de fang trencat per la Història i mirar de reunir-los. Engolits per la catàstrofe. Potser per pal·liar labsència. Tantes absències. Per retrobar les veus. Les seves veus. Com sempre. Molt suaument, aquell vespre destiu vaig tancar la porta i vaig anar a la Bodleian Library. Potser perquè cadascun dels arxius shi guarden com una relíquia. Un lloc fora del temps. A lentrada de la sala de documents, hi deixes llapis i ploma. Aquí no sescriu al marge. Un lloc per llegir: lesen, «collir, recollir». Sota aquelles voltes gòtiques, en aquell silenci monacal, vaig obrir la cronologia negra i totes les pàgines més negres, una per una, de la barbàrie nazi a Eslovàquia.
La Mitzi, amb uns ulls grans del color de la nit, vius i melancòlics alhora. Artista del batik, hauria volgut entrar a lescola darts gràfiques de Viena, però no hi tenia dret. A causa del passaport txec? O per ser una dona jove jueva? A Londres, per sobreviure, fabrica joguines de peluix. I viu en aquesta cambra única. També després de la mort de la mare. I fins a la seva pròpia mort. Al pati minúscul, planta un petit avet que va portar un dia daquell Wiener Wald que estimava tant. Però sabia que ja no tenia lloc en aquesta Àustria on, en cadascun dels seus rars viatges, patia, indescriptible, imperceptible, el cèrcol de lantisemitisme. Parlava lalemany, la llengua de lesperit, com si encara existissin aquells focus de la vida intel·lectual, com en deia ella, que havien estat Brno, a Moràvia, i Praga, on anaven els jueus «cultivats». Kultiviert: pronunciava aquesta paraula amb orgull, gairebé diria amb fervor. Per a ella conservava aquella aura particular que tenia durant limperi de Francesc Josep i que shavia mantingut intacta des del segle de les Llums, a recer de la instrumentalització política de la «Kultur» a lAlemanya de Bismarck. Una paraula que encarnava la dignitat per a les generacions de jueus dEuropa Central. En la jerarquia daquells valors de lesperit, la Mitzi, arrossegada per la força dels seus records, barrejava els temps i, de sobte, seguint el seu relat en present, volia precisar les imatges interiors que lhabitaven expressant-les en aquell gresol lèxic tan transfronterer que no cal traduir-lo: «Prag ist ein kolossales geistiges Zentrum auch Brünn» (Praga és un centre cultural immens, i Brno també). I encara va afegir aquesta frase duna arquitectura sintàctica alhora rigorosa i barroca, com era lalemany de les ribes vieneses del Danubi: «Auch geistig hochstehende intellektuelle Leute sind nach Wien oder Budapest gefahren» (Intel·lectuals i acadèmics també anaven a Viena o a Budapest). Com traduir el moviment ascendent daquesta espiral de qualificatius que exaltava el nivell espiritual i intel·lectual daquells que partien llavors cap a Viena i Budapest? Una llengua alemanya dorfebreria de la més pura filiació dun Roth, un Kafka, un Buber... en la qual li agradava explicar, en un present immutable, els pobles de Moràvia i dels voltants de Bratislava on shavien establert els membres daquella gran família. Tal parent criava ovelles a les terres que va poder adquirir després de lemancipació dels jueus propiciada per lemperadriu Maria Teresa; tal altre treballa a la destil·leria de prunes dun aristòcrata; tal altre cultiva unes terres llogades a un comte cristià; un gran nombre són artesans. A la paleta rica i múltiple daquest alemany a la cruïlla de tantes llengües, trobava amb felicitat els colors i els matisos més ínfims per evocar els barris dels gitanos, els xais a la pols del crepuscle, la bellesa dels camps de blat, i el vespre, quan el sol shavia post, la gerra de llet agra i la safata a la cuina, preparades per al rabí que passava i ho beneïa. Tot un món ara abandonat on ja no hi havia rastre de cap supervivent.
A la penombra de la cambra, la Mitzi parlava, molt suaument. Parlava com en veu baixa. En aquesta llengua de memòria. Llengua de lesperit. Llengua sense territori. Llengua a lexili.
LLENGUA SALVADA
La tieta Renée té els ulls com retallats al cristall blau del crepuscle. Aquesta vella dama de cabells argentats és neta de lavi Nathan. La seva veu més sorprenentment familiar, el mateix registre, les mateixes entonacions, tanco els ulls i sento la veu de la Szerenke. Les espelmes del sàbat estan enceses sobre la taula de la petita cuina. La finestra-porta és oberta al jardí de roses que loncle Edouard cultiva i cuida amb amor en aquest barri religiós dun dels kibbutz més antics. Arribat fa poc de Txecoslovàquia, en els darrers dies de la Primavera de Praga, és amb les flors que retroba les arrels. Inclinat sobre la terra, eixarcola, talla, rega, contempla, amb un silenci i una paciència infinits. Aquest mateix silenci, al voltant de la taula, a casa la seva filla, a prop de Tel Aviv, on els havia trobat jo per primer cop. Un abisme de silenci. Entre ells i el seu net Judà, que celebra els vint anys. I tots els seus amics de lexèrcit, reunits. Un abisme de silenci per manca duna llengua comuna. Ni el txec, ni lhongarès, ni lalemany, ni lídix. Referents de tot un món, una cultura, una història, una memòria. Tantes fonts interiors enterrades sota lespessor del que és incomunicat, incomunicable. A partir dara ignorades.
Aquest vespre de sàbat a la petita cuina blava, les belles estovalles blanques brodades a mà semblen encara més blanques en laura de les flames que vacil·len. La tieta Renée i loncle Edouard resen. Resen en hebreu i salmodien amb una joia dolça i greu. Després, a la pau del crepuscle, en veu baixa, dolça i greu, tornen a donar vida a un món engolit. A tants éssers estimats, exterminats, dels quals només ells conserven rastre i memòria.
Alternant i de vegades barrejant els seus relats, ho expliquen com bevent a grans glops de les fonts de les seves vides, com si aquella nit estelada no hagués dacabar mai. En aquell alemany amb accents de totes les seves llengües riberenques: hongarès, txec, ídix. Llengua de lànima. Llengua sense territori. Llengua salvada.