El Bere sel mira durant uns segons. Fa un glop de lampolla de cervesa. Sel torna a mirar i fa que no amb el cap.
No mho empasso. Vull que em diguis una cosa, però. Éreu al bar aquell, no? Al bar mític. Alfa i omega i tal. I va i et diu que lacompanyis a casa. Què fas?
Això no va passar.
Ja ho sé. Imagina-tho. Què fas? Si tho demana, què fas?
Això no va passar. No sé què hauria fet.
Posat en situació. Va. Què faries?
Ni idea, Bere, ni idea.
Jo crec que te nhi vas. I que puges a casa seva. I que, si set posa bé, te la tires.
Joder, tio el Kai dibuixa un gest de desaprovació amb els llavis.
No, no tho prenguis malament. És el que hauries de fer.
Què dius? No, home, no!
A veure si mexplico. Quants cops vas dir-me, en totes les formes possibles, que ella és, o era, o va ser la dona de la teva vida? Mho vas dir rient, plorant, cantant, en veu baixa, a crits. Mil vegades.
Daixò fa molt temps, Bere.
El temps és relatiu. Ja no penses que va ser-ho, la dona de la teva vida?
La dona de la meva vida és lHelena. La Fran va ser molt important. Però no es pot comparar, lògicament, a la dona amb qui em vaig casar, la mare dels meus fills.
Lògicament, dius. La lògica no hi té res a veure. O és que va ser lògica, tota la teva història amb la Francina? O potser et vas casar amb lHelena perquè era lopció lògica? La lògica només existeix després, per posar en ordre les nostres decisions. Et vas casar amb lHelena perquè nestaves enamorat. O perquè volies estar-ne. O perquè era el millor que podies fer. I la conec, Kai, la conec. Era el millor que podies fer, tho juro. Però la lògica va després. La lògica ens protegeix de la incertesa, dels canvis dopinió. Juram que mai has dubtat dhaver-te casat amb lHelena! Juram que mai has pensat en tots els camins que vas deixar enrere! Juram que no thas mirat alguna altra noia i no has especulat que hauria pogut ser ella, la dona amb qui et quedessis.
Això és trampa, Bere. Això ho fem tots. I elles també.
Correcte! Tots ho fem! Tots especulem. Només els morts no es fan preguntes. Però thas penedit mai de la teva història amb la Francina, per molt que us ajuntéssiu i us separéssiu, per molt que ho patissis?
Això no. No me nhe penedit, no. És part de la meva vida. Va ser important, ja ho saps, no ho estic negant.
És clar. La teva educació sentimental i tot el rotllo. Riu. Sorollosament. No només per locurrència, sinó perquè està content. El Bere sempre va gaudir daquella història. De totes les històries sentimentals. Com més complicades, millor. És la persona més barroerament romàntica que coneix el Kai. Amagat sota una pell gruixuda i una gestualitat gairebé siciliana, la seva devoció pels drames amorosos el fa el millor i el pitjor interlocutor possible.
No riguis, hòstia, que això és sèrio! diu el Kai, rient ell també, duna forma molt més continguda, gairebé per compromís. Ella va ser molt important. Qui la va cagar vaig ser jo. Moltes vegades.
Un àngel, sí. Saps què vaig llegir fa uns dies, dels àngels? És bo. Diu: Els àngels existeixen, el problema és que tota lestona volen i torna a riure, com si en comptes duna cita literària hagués explicat un acudit verd.
Ves al carai! respon el Kai, sense desitjar-ho. Al contrari, el que desitja és que aquella conversa continuï. Que lempenyi. Que el provoqui. Que lajudi a recordar, a retrobar-se, a connectar amb la singularitat daquella història de desamor que sempre ha evocat com el pilar sobre el qual ha aixecat la seva maduresa.
Mira. No tofenguis. El que vull dir és que, dalguna manera, tal com ho veig, ets un esclau. Estàs atrapat. Ets presoner de la teva pròpia història. Tota la teva vida adulta ha girat al voltant daquella relació. Per això, si ara set posés a tir, només tens dues opcions: o renegar de la teva història, fer-la petita i rebutjar-la, o tirar-te-la i emmerdar-ne el record.
Animal.
Animal. Sí. Animal. Som animals. Animals sentimentals. Som personatges de la novel·la de merda que escrivim perquè sassembli a les pel·lícules de merda i a les sèries de merda que veiem. Animals atrapats en les seves pròpies sinopsis argumentals.
Hahaha! Això tha quedat brodat! riuen tots dos.
No. Espera. Que no he acabat. Tens dues opcions. Només dues. Si passes della, vol dir que mai va ser tan important. Que vas enganyar-te. Que la dona de la teva vida va ser només un bucle del qual no vas saber, o no vas voler, sortir durant no sé quants anys de la teva llarga adolescència. Si passes della, passes de tu. I ensorres la teva història dramàtica. No pots passar della sense destruir-te a tu. Si ho fas, estàs acabat. Seràs un zombi més. Et quedes sense història. No hauràs fet res despecial en ta puta vida
Ja I si me la tiro
Així magrada, que reconeguem la possibilitat
No, trampós! Que acabis largument!
Trampós. Jo. Sí. Ja ho veurem, qui fa més trampes, eh? Dues opcions, deia. O la rebutges a ella i, amb això, renuncies a tu mateix. O te la tires, i ho destrosses.
Ho destrosso, no. Em destrossen.
No, no. Ho destrosses. Destrosses el record. Si teniu un rotllo ara, als quaranta i pico anys, què pot passar? Només pot anar malament. No sou els que éreu. Teniu nens. Teniu parelles. Teniu les tetes caigudes i la polla fluixa. Teniu feines, obligacions i necessitats. No teniu energia per tenir una història bonica. No teniu marge per sorprendre-us. Ja coneixeu la millor part de cadascú. Ara només coneixeríeu els vostres límits, la manca de paciència, la tensió de les mentides i el pes del vostre propi passat.
Que bé que mho pintes
És que lhas cagat, Kai.
Una altra rialla sorollosa. El Bere està embalat. El Kai gaudeix de la representació del seu amic. Lluny de preocupar-lo, no pot deixar de gaudir ser el centre daquella narració. Estar tan tràgicament condemnat és el més entretingut i emocionant que li ha passat últimament. Riu amb ell i fan xocar les seves ampolles.
Estic atrapat, doncs. Sort que no la veuré més i ella no tindrà ocasió de seduir-me
Sí. Sort. Oi?
És igual. Segons tu, ara, no tinc cap alternativa. La mort o el suïcidi, no? Estic condemnat Només puc viatjar en el temps i avisar el Kai de fa uns mesos que no la contacti per Facebook, perquè, si ho fa, es desencadenarà lapocalipsi segons sant Bere.
Tampoc. No pots. Et deus a la teva història. No podies no contactar-la. I us hauríeu trobat al metro igualment, no? No podies evitar-ho. Ets el personatge duna tragèdia ja escrita. Has de complir el teu paper. Heu de tancar la història. O en renegueu o la destruïu, però no la podeu esborrar. Et deus a la teva història. I al teu públic.
Tu?
És clar. Soc el teu lector. Per això mhas trucat.
SARA DE MATINADA
Les nits de juliol a Cabrera de Mar són enganyoses i contradictòries. Les jornades tenen vint-i-quatre hores, com les del febrer. Però juliol està ple de trampes i de promeses. Les nits són càlides. La platja és a prop, plena de guinguetes i de gent gaudint-ne a totes hores. Lagost i les seves vacances són ja a tocar. Anar-sen a dormir, no fantasiejar-hi, no aprofitar-ho és un luxe que el Kai no vol permetres. Assegut en una cadira de resina blanca del petit jardí del seu adossat, escura una ampolla de cervesa. És gairebé la una de la matinada. LHelena ha pujat a dormir fa estona. La casa està en silenci. Saixeca i es deixa caure al sofà. Amb el comandament de la tele en una mà i el mòbil a laltra, esgarrapa un trosset més de vida a la son.