En alguna cadena es troba un western en blanc i negre. Per un moment, dubta si una de les actrius que hi ha vist no és la Sara Montiel. Les imatges emmarcades del bar La Concha li venen al cap, totes alhora. Busca la informació de la pel·lícula. Misión de audaces. No li sona el títol, però està dirigida per John Ford i protagonitzada per linevitable John Wayne. Si hagués estat de la Sara Montiel, seria un senyal de la providència? Desbloqueja el mòbil i rellegeix els missatges que sintercanvià amb la Francina fa algunes setmanes. No shan tornat a dir res des de la tarda de La Concha. Tecleja. Perquè la nit és càlida, la memòria, dúctil, i la voluntat, feble.
Estan posant un western de la Sarita a la tele i te lestàs perdent.
Pica la icona denviar abans de tenir temps de repensar-sho. Si sho hagués pensat, no ho hauria fet. Si hagués recordat el to burleta del Bere duns dies abans, encara menys. Però no ha pensat, ni preguntat, ni recordat. Ha fet. Ha llançat una bengala petita i brillant enmig de la nit. Ara, contemplant la pantalla, desitja que el traç de la bengala desaparegui ràpid i passi desapercebut.
A quin canal?
La resposta el sobresalta. Com si lhaguessin atrapat fent quelcom de vergonyós. Llança el mòbil lluny dell com si, en comptes dun telèfon, el que estigués sostenint fos una aranya verinosa. La Francina tampoc no dormia. Tafanejava per Facebook, ja al llit, sola un altre cop. El Jep ha marxat a mitja tarda per participar en un curs destiu a El Escorial. Alguna cosa de Drets Humans al Magrib. No torna fins dimecres. No ho plany. Especialment al llit, ample i tot per a ella. No sesperava el missatge del Kai. De fet, no hi ha pensat gaire més des del dia que van quedar. Sí, aquell vespre es notava estranya i decaiguda. Hipersensible. Uns dies després ho atribuïa a una conjunció de la síndrome premenstrual, la fatiga de lonada de calor de lestiu tot just estrenat i lestrès de linici dels casals i les activitats estivals dels nens. Amb aquesta tríada dexcuses, no li va caldre tornar a pensar en la trobada ni en el Kai. Fins un parell dhores abans, quan havia entretingut la idea de quedar-hi un vespre, aprofitant la seva llibertat. I, per què no dir-ho?, com una forma de compensar lalta probabilitat que el Jep intenti lligar-se alguna investigadora guiri que pugui trobar a El Escorial. I, de sobte, la notificació del missatge del Kai. I un somriure que sallarga fins als seus dits quan tecleja la resposta.
No ho sé. En algun lloc del món sempre posen una pel·li de la Sara Montiel.
Això què és? Una altra probabilitat estadística?
Una regressió, com a mínim!
O totes dues coses!
Ho tinc: Televisa Mexicana 2. El jinete y la esclava. Yeah!
Què dius?! Com ho saps???
Google ho sap tot!
Nooo! No pot ser! Tho has inventat!
Potser sí
No pot haver-hi una tele que es digui Visa. Deu ser de pagament.
Veracruz, ma chérie.
Lo qualo?
Veracruz. El western per excel·lència de la cupletista per excel·lència. Any 1954. Dirigida pel mestre Robert Aldrich. Comparteixen cartell amb leterna Sarita un parell de mindundis que es diuen Gary Cooper i Burt Lancaster.
Google?
Què va! Això és de memòria .
Hòstia. Doncs potser no és tan dolenta, Kai. Escolta: «Año 1864. Napoleón III de Francia pone a Maximiliano de Austria como emperador de México, lo que provoca la rebelión de los juaristas».
Napoleón III y los juaristas Quin nom de grup de música que ha perdut la història!
I saps qui és la juarista de guàrdia?
Sospito que deu ser una senyora que fuma puros.
Bingo!
Segur que hi ha una forma de veure la pel·li ara mateix.
Segur.
Va, doncs! Tu no eres hacker?
Shhhhhhhhh! Calla, nena, que em busques la ruïna! Jo faig punt de creu i soc peón caminero, ja tho vaig dir. Ho diu el meu Linkedin.
Es fan uns segons de silenci. Fins aquesta pausa, la conversa electrònica ha estat ràpida, viva, intensa. Per uns instants, tots dos pensen com continuar-la, com fer que no es perdi. El Kai guanya temps dient que va a buscar una cervesa a la nevera. En tornar, reprenen el tecleig àgil, insubstancial i divertit.
Nen! Que són les dues!
La una en Canarias.
Haig de dormir. Que demà els nens saixequen guerreros.
Ok. Bona nit.
Eh Escolta
Eh-Escolto.
Va ser xulo veuret, laltre dia.
Síííí! No esperem quinze anys més a tornar a quedar, vale?
No, no!
Bona nit, F. :***
Bona nit, K.!
El Kai surt al jardinet encapsulat del seu adossat i mira al seu voltant. Tot està endreçat. Ni una punta de gespa més alta que una altra. Un deliri dordre fictici obra del Nelson, el jardiner que els sogres envien cada dijous a fer-hi un parell o tres dhores. Sacosta a una filera de cossis de fang amb plantes dalfàbrega que són a dalt de la paret de la terrassa, a un metre dalçada. Són cinc, tots de la mateixa mida, però un de cada color. Les hamaques estan plegades. Les joguines i els estris de jardí, recollits dins un bagul de polipropilè. Ordre. Control. Natura domesticada. Posa la mà rere el segon test de la filera, el de color lila, i lempeny per fer-lo caure. Es trenca amb un cop sord contra la rajola del terra. Lalfàbrega ensenya unes arrels blanques i lletges. Demà lHelena preguntarà qui lha trencat i ningú li donarà cap explicació. A vegades, les coses es trenquen. A vegades, la natura protesta.
La Francina apaga el telèfon i el llum. Sencongeix sota un llençol fi i sabraça al coixí tou on sol posar el cap el Jep. No acaba de tancar els ulls. Demà sarrossegarà llastimosament. El coixí fa lolor agra del xampú anticaspa del Jep. Mira lhora al despertador i es pregunta on deu ser, exactament, el seu marit. No té ni la certesa que sigui realment a Madrid ni a El Escorial. Sentreté imaginant-lo amagat al piset dalguna hippie de lassociació, de copes amb alguna professora visitant del departament o tirant-se qualsevol alumna de postgrau a lhabitació de lhotel. Lluny de ser destructiu, el pensament la conforta.
El Kai puja a lhabitació. La silueta del cos de lHelena es dibuixa sota els tapalls, gràcies a la llum de la lluna que es filtra per les persianes. Les abaixa a poc a poc, per evitar un excés de llum quan surti el sol. El mecanisme grinyola i lHelena es mou i protesta, sense despertar-se:
No, Manel, ara no
EL MANEL I LASTRONAUTA
Anit somiaves diu el Kai, sense apartar els ulls de la pista.
Somiava? Per què ho dius? pregunta lHelena.
Parlaves, quan vaig venir al llit.
I què deia? torna a preguntar lHelena, procurant contenir cap mostra de sorpresa.
No en recordes res?