No sagrada. Intenta canviar de perspectiva. Intenta abandonar la llàstima. O atacar-la des dun altre flanc: és el Kai qui li provoca tot això? No. No directament. El Kai és un símbol. Un cromo. La màquina fotogràfica que va tirar les millors fotos della, quan nocupava el centre, quan tot girava al seu voltant. Escura el brou i llença la resta del pa de suro a les escombraries. Apaga el llum de la cuina, sestira al sofà, engega la tele i fa zàping fins que localitza el mateix concurs que estan veient al pis del costat. Si no els pots vèncer, pensa. Sembolica en una manta fina i es deixa atropellar per una onada daplaudiments zombis i els bravos exagerats amb els quals una colla didiotes celebren in situ lenèsima actuació de lenèsim imitador de Nino Bravo. En pocs minuts, la televisió fumiga tots els dubtes. Buida el seu cap per no pensar en la buidor del seu esperit. I aleshores, alliberada de tots els pensaments que no ha sabut ni conduir ni comprendre, deixa de fer-se preguntes. En pocs minuts, els ulls se li tanquen i la son restaura lequilibri. Lúltim que passa pel seu cap, abans dadormir-se, és si explicarà a algú res de tot el que ha passat avui. I té claríssim que la resposta és no.
El Kai, en canvi, sí que ho vol explicar. No sap com evitar-ho. És massa significatiu. Ressonen massa campanes. Van ser tantes pàgines embrutades parlant della, tantes converses de cervesa, tantes confessions de marihuana a trenc dalba amb amics que es deixaven explicar, un cop rere un altre, una nova versió de la mateixa història, un altre gir insuls duna història nyonya i repetitiva És cert que li ha costat reconèixer en la dona madura que tenia davant la jove que va canviar la seva vida. Aquesta és lexpressió que ha fet servir molts cops, quan el cadàver encara era calent. Al cap dels anys, és clar, va deixar de dir-ho. Potser per vergonya. Potser perquè ja no hi havia ningú a prop que ho volgués escoltar. Però ho seguia creient. Era la seva excusa. El contrapès a una vida de normalitat, lògica i càlcul. Era la seva història tràgica, el seu relat fundacional. Com més pragmàtica i insensible sha tornat la seva maduresa, més ha necessitat creure en aquella relació juvenil, dramàtica i pel·liculera.
I sí, el retrobament ha estat un pèl decebedor. Ell no ha aconseguit sentir-se còmode. Ella no ha arribat a mirar-sel amb aquella mirada càlida, impossible de descriure, amb què ell se sentia únic. Feia anys que no pensava en aquella mirada. Fins avui, quan sha adonat que allò era precisament el que faltava, el que havia desaparegut de la seva cara. Sí, el seu rostre sha sembrat de petites arrugues i els seus llavis rodons shan desinflat i despenjat pels angles. Però res daixò lha sorprès. La gran diferència, el que lha sobtat, és el contingut del seus ulls. Faltava la vibració suau i propera amb què acostumaven a abraçar-lo els ulls della. Hi pensa. Intenta recordar aquella mirada que, fins i tot quan el renyava, o li demanava que sallunyés della, transmetia dolçor, intimitat i amor. Amor, sí, per malsonant que sigui la paraula. Aquella mirada és el que ja no hi era. Sospita que és perquè, com és normal, tantíssims anys després, la connexió ha desaparegut. No se li acudeix pensar, en canvi, que el que ha desaparegut és la capacitat della per emetre-la.
Però el Kai té una virtut. Un talent ocult. I és que, pel que fa a la seva relació amb la Francina, la realitat mai ha estat un obstacle. Era capaç de convertir qualsevol situació real en una història radicalment diferent, per poc que hi donés quatre voltes. Lamplificació del drama era la seva especialitat. Res era del tot convencional. Tot podia tenir una o dues lectures diferents, més rebuscades. Després daplicar-hi un parell de filtres, de barrejar-hi dues cerveses i mitja dotzena de mals versos, qualsevol trobada quotidiana es convertia en una nova pàgina de la pitjor de les novel·les romàntiques. La realitat sempre va ser prescindible. La realitat mai no va tenir cap oportunitat. Com podia ser diferent, aquest cop?
Per això, quan lendemà pensa en fragments de la seva trobada, ja no sembla tan innòcua ni tan forçada. El grumolls on shavien embussat les seves paraules shan diluït en la seva memòria en poques hores. I fa números. Pensa en guarismes: vint anys, un mes i quinze dies del primer cop que va anar a aquell bar. Gairebé setze anys des de lúltim polvo amb ella. Tretze anys i poc de lúltim cop que havien quedat. Dun cap a laltre, set anys de la seva vida orbitant al voltant della. Com podria no parlar-ne?
A lhora de dinar, pensa si explicar-lhi al Llorenç, el seu soci i amic. Però desisteix. El Llorenç pertany a una fase posterior de la seva vida. Mai la va conèixer, la Francina. I, si nhi parlés ara, segur que ho interpretaria com el preàmbul duna aventura. I no és això. Per al Kai, el retrobament amb la Francina és tan extremadament rellevant com inofensiva. Tampoc no tindria cap sentit parlar-ne amb lHelena. La seva dona és comprensiva i, aparentment, poc propensa a la gelosia. De fet, fa temps que la nota llunyana i dispersa. En qualsevol cas, la idea dexplicar-lhi a ella és tan inversemblant i absurda que fins i tot hi especula per pura diversió. Sen preocuparia? Intentaria entendre la seva veritable dimensió? O ho escoltaria amb tanta educació com manca dinterès? Prefereix no esbrinar-ho. A més, ja té el candidat perfecte: el Bere.
Va. Escup. Què passa? linterpel·la el Bere quan ja fa mitja hora que repassen lactualitat a les cadires dalumini duna terrassa de la plaça de la Vila de Gràcia.
Que què passa? Per què ha de passar res? respon el Kai.
El Joan Berenguer, conegut com Bere per tothom excepte per sa mare, que el segueix anomenant Joanet o Tete, sha deixat convèncer fàcilment per fer unes cerveses. Que fa temps que no quedem, collons. Que aviat ens desconeixerem. Que sens acumulen els temes. Ara sel mira fixament, amb el seu somriure perennement burleta, com si acabés de recordar un acudit o acudir-se-li un joc de paraules.
Ah, no ho sé. Com que has dit de quedar així, de sobte, i no hi ha futbol ni res
Na, res despecial.
Si no és res despecial, almenys és alguna cosa ordinària?
Dacord el Kai fa una pausa camuflada amb un glop de cervesa. A veure. No és res, realment. Ten recordes, de la Francina, tu?
Mitja hora després, el Bere ja coneix tota la història. Lha escoltat atentament, deixant anar algun en sèrio no va venir?, algun al metro, de casualitat? No mho crec! o algun uala! de celebració. El Kai ha estat fidel a la veritat en els fets i opac en la descripció de les seves sensacions al respecte. Aquí és on posa latenció el seu interlocutor. Què va sentir. Què farà ara.
Què vols dir, que què faré? Res, faré. Què vols que faci? respon el Kai.
Re faràs?
No, no faré res. Ens vam veure i ja està.
I no us veureu més?
No tindríem per què.
Cap excusa? Cap compromís? Durant la conversa, no va dir-te de deixar-te re? O tu, no vas oferir-li, jo què sé, que li miraries el web de la seva feina o alguna cosa així?
No.
Tornaràs a escriure-li, per Facebook?
No ho sé. Potser sí, però ara mateix tampoc no sabria què dir-li. Vull dir com qualsevol altre que tingui al Facebook, saps?
El Bere sel mira durant uns segons. Fa un glop de lampolla de cervesa. Sel torna a mirar i fa que no amb el cap.