Durant els primers mesos al Marroc, la Mathilde es va passar molta estona darrere del petit escriptori que la seva sogra havia instal·lat a la seva habitació. La vella dona li professava una deferència commovedora. Per primer cop en la seva vida, la Mouilala compartia casa seva amb una dona instruïda i, quan veia la Mathilde abocada sobre el seu paper de cartes marró, experimentava per la seva nora una immensa admiració. A partir daquell moment, va prohibir que fessin soroll pels passadissos i va obligar la Selma a deixar de córrer entre els pisos. També es va negar que la Mathilde es passés el dia a la cuina, perquè pensava que no era lloc per a una europea capaç de llegir els diaris i de girar els fulls duna novel·la. Aleshores la Mathilde es tancava a la seva habitació i escrivia. Rarament hi obtenia plaer perquè, cada vegada que es llançava a la descripció dun paisatge o levocació duna escena viscuda, el seu vocabulari li semblava limitat. Ensopegava constantment amb les mateixes paraules, feixugues i avorrides, i aleshores sadonava, de manera confusa, que el llenguatge era un camp inabastable, un terreny de joc sense límits que li feia basarda i latabalava. Hi havia tantes coses a dir que li hauria agradat ser Maupassant per descriure el groc que cobria les parets de la medina, per copsar el formigueig dels joves que jugaven pels carrers on les dones lliscaven com fantasmes embolicades en els seus haiks blancs. Aleshores convocava un vocabulari exòtic que, nestava segura, plauria al seu pare. Parlava de ràtzies, de fellahs, de djinns i de zelliges de tots colors.
Però el que realment li hauria agradat és que no hi hagués cap barrera, cap obstacle en la seva expressió. Que pogués anomenar les coses tal com les veia. Descriure els marrecs amb el crani afaitat a causa de la tinya, tots aquells vailets que corrien dun carrer a un altre, que cridaven i jugaven, es giraven quan ella passava, saturaven, i amb una mirada ombrívola, una mirada més vella que ells, lobservaven. Un dia va ser ximple i va fer lliscar una moneda en la mà dun nen petit amb pantalons curts que no devia tenir ni cinc anys i que portava un turbant massa gran per al seu cap. No era gaire més alt que els sacs de jute farcits de llenties o sèmola que ladroguer posava davant de la seva porta i en els quals la Mathilde sempre havia desitjat submergir el braç. «Comprat un globus», li havia dit, i shavia sentit inflada dorgull i satisfacció. Però el petit havia cridat i de tots els carrers adjacents havien sorgit nens que shavien abalançat damunt la Mathilde com un eixam dinsectes. Invocaven el nom de Déu, deien paraules en francès, però ella no entenia res i va haver de córrer, davant dels ulls riallers dels vianants, que pensaven: «Així aprendrà a no fer caritat a la babalà». Li hauria agradat observar aquesta vida sublim de lluny, ser invisible. La seva alçada, la seva blancor, el seu estatus destrangera la mantenien al marge del cor de les coses, daquest silenci que fa que ens sentim a casa. Assaboria lolor del cuir en lestretor dels carrers, com la del foc de fusta i de la carn fresca, lolor barrejada de laigua estancada i les peres massa madures, de les tifes dels ases i les serradures de fusta. Però no tenia paraules per a això.
Quan estava cansada descriure o de rellegir les novel·les que ja se sabia de memòria, la Mathilde sestirava a la terrassa, on hi havia els llençols penjats i on posaven la carn a assecar. Escoltava les converses del carrer, les cançons de les dones en aquests passadissos que els estaven reservats. Ella les mirava passar de vegades, com funàmbules, duna terrassa a laltra malgrat el risc de trencar-se el coll. Les noies, les minyones, les esposes cridaven, ballaven, es feien confidències sobre les teulades, que només abandonaven a la nit o al migdia, quan el sol picava massa fort. Amagada rere dun muret, la Mathilde repetia alguns insults que coneixia per millorar el seu accent i els vianants aixecaven el cap i la insultaven de tornada. «Lay atik typhus!»1 Segurament pensaven que era algun xiquet que els gastava una broma, un diabló avorrit darrossegar-se entre les faldilles de la seva mare. Sempre tenia loïda atenta i va absorbir el vocabulari amb una rapidesa que va deixar tothom bocabadat. «Però si fa dos dies no entenia res de res!», es va sorprendre la Mouilala i, des daleshores, van vigilar el que deien en presència seva.
Va ser a la cuina on la Mathilde va aprendre làrab. Finalment es va acabar imposant i la Mouilala va acceptar que sassegués a mirar. Li feien picades dull, somriures, cantaven. Primer va aprendre a dir tomàquet, oli, aigua i pa. Va aprendre la calor, el fred, el lèxic de les espècies, després va venir el del clima: sequera, pluja, gel, vent calent i fins i tot tempesta de sorra. Amb aquest vocabulari, va poder anomenar el cos i parlar damor. La Selma, que aprenia francès a escola, li servia dintèrpret. Sovint, quan baixava a esmorzar, la Mathilde trobava la Selma adormida a les banquetes del saló. Ella renyava la Mouilala perquè no es preocupava que la seva filla sinstruís, que tingués bones notes i no faltés a escola. Deixava que la nena dormís com un soc i li sabia greu despertar-la dhora per anar a classe. La Mathilde havia intentat convèncer la Mouilala que la Selma podria forjar-se, gràcies a leducació, la seva independència i llibertat. Però la vella senyora havia arrufat les celles. El seu rostre, de costum tan afable, shavia enfosquit i no li havia agradat que la nassrania2 li donés lliçons. «Per què deixeu que faci campana? Poseu el seu futur en perill.» De quin futur parlava aquella francesa?, shavia preguntat la Mouilala. ¿Quina importància tenia si la Selma es passava el dia a casa i aprenia a farcir els intestins i després a cosir-los en lloc dembrutar les pàgines duna llibreta? La Mouilala havia tingut massa fills, massa preocupacions. Havia enterrat un marit i uns quants nadons. La Selma era el seu regal, el seu descans, la darrera ocasió que la vida li oferia per mostrar-se tendra i indulgent.
Per al seu primer ramadà, la Mathilde va decidir fer dejuni ella també, i el seu marit li va agrair que es plegués així als seus ritus. Cada vespre, va beure la harira, que trobava dolenta, i es va despertar abans de la sortida del sol per menjar dàtils i beure llet quallada. Durant el mes sant, la Mouilala no va sortir de la cuina i la Mathilde, golafre i inconstant, no entenia que es poguessin privar de menjar i alhora passar-se el dia entre efluvis de tagín i pa. Les dones, del matí al capvespre, elaboraven pastes dametlles, arrebossaven pastissets fregits en mel. Amassaven la pasta embeguda de greix i lestiraven fins a aconseguir que fos tan fina com el paper de cartes. Les seves mans no temien ni el fred ni la calor, i posaven els palmells directament en les plaques ardents. Estaven pàl·lides pel dejuni i la Mathilde es va preguntar com sho feien per resistir en aquella cuina xafogosa, on lolor intens de la sopa aconseguia marejar qualsevol. Durant aquelles llargues jornades de privació, ella només podia pensar en el que menjaria quan es fes de nit. Feia circular la saliva dins la boca, amb els ulls tancats, estirada sobre una de les banquetes humides del saló. Lluitava contra el mal de cap imaginant llesques de pa fumejants, ous fregits amb carn fumada, banyes de gasela sucades en el te.
Després, quan sonava la crida a la pregària, les dones disposaven sobre la taula una gerra de llet, ous durs, el bol de sopa fumejant, els dàtils que obrien amb les ungles. La Mouilala tenia una atenció especial per a cadascú. Farcia els rais de carn i afegia pebre en els del seu fill petit, a qui li agradava el picant. Espremia taronges per a lAmine perquè estava preocupada per la seva salut. Dreta al llindar del saló, esperava que els homes, amb el rostre encara entumit per la migdiada, partissin el pa, pelessin un ou dur i sinstal·lessin sobre un coixí per finalment anar a la cuina i alimentar-se ella. La Mathilde no comprenia res. Deia: «Això és una esclavitud! Ella es passa el dia cuinant i encara ha desperar que vosaltres hagueu acabat de menjar! No mho puc creure». Sofenia davant la Selma, que, asseguda a lampit de la finestra, reia a cor què vols.