Es van instal·lar en un hotel respectable i el recepcionista va examinar, amb precaucions de funcionari, els seus papers i la seva acta matrimonial. A lescala que conduïa a la seva habitació va estar a punt desclatar una disputa perquè el grum sobstinava a parlar en àrab a lAmine, que se li adreçava en francès. Ladolescent va llençar a la Mathilde mirades equívoques. Ell, que havia de lliurar a les autoritats un document per provar que tenia dret de caminar pels carrers de la ciutat nova a la nit, mirava malament lAmine, que es ficava al llit amb lenemic i circulava en total llibertat. Tan bon punt van haver deixat les maletes a lhabitació, lAmine es va tornar a posar labric i el barret. «Vaig a saludar la meva família. No trigaré.» No li va deixar temps de respondre, va donar un cop de porta i ella el va sentir córrer escala avall.
La Mathilde va seure al llit, amb les cames doblegades contra el tors. Què hi feia ella, aquí? Només podia estar molesta amb ella mateixa i amb la seva vanitat. Era ella qui havia volgut viure una aventura, qui shavia embarcat, fanfarrona, en aquest matrimoni que les seves amigues, envejoses, trobaven exòtic. Ara podia ser lobjecte de qualsevol burla, de qualsevol traïció. ¿I si lAmine havia anat a trobar-se amb una amant? ¿I si fins i tot ja estava casat, perquè tal com el seu pare li havia dit amb una ganyota avergonyida els homes aquí eren polígams? Potser jugava a cartes a pocs passos dallà, vantant-se davant dels seus amics dhaver-se escapolit de la seva pesada esposa. Es va posar a plorar. Li feia vergonya cedir al pànic, però shavia fet de nit, no sabia on era. Si lAmine no tornava estaria completament perduda, sense diners, sense amics. No sabia ni el nom del carrer on sallotjaven.
Quan lAmine va tornar, poc abans de mitjanit, ella era allà, despentinada, amb el rostre vermell i descompost. Havia trigat a obrir la porta, tremolava, i ell va creure que havia passat alguna cosa. Ella se li va llençar als braços i va intentar explicar-li la seva por, la seva nostàlgia, langoixa terrible que lhavia paralitzada. Ell no entenia res, i el cos de la seva dona, aferrat al seu, li va semblar terriblement feixuc. La va portar cap al llit i van seure lun al costat de laltre. LAmine tenia el coll xop de llàgrimes. La Mathilde es va tranquil·litzar, la seva respiració es va anar alentint, es va xarrupar els mocs unes quantes vegades i lAmine li va donar un mocador que portava amagat a la màniga. Ell li va acaronar lentament lesquena i li va dir: «No et comportis com una nena petita. Ara ets la meva dona. La teva vida és aquí».
Dos dies més tard, es van instal·lar a la casa de Berrima. En els carrerons de la vella ciutat, la Mathilde es va aferrar al braç del seu marit, tenia por de perdres en aquell laberint on una munió de comerciants samuntegaven, on els venedors de verdures vociferaven la seva xerrameca. Darrere la pesada porta tatxonada de la casa, la família lesperava. La mare, la Mouilala, estava dreta al mig del pati. Duia un elegant caftà de seda i els cabells coberts amb un fulard verd maragda. Per a aquella ocasió especial, havia tret el seu cofre de cedre on guardava les seves joies dor: braçalets de turmell, un fermall gravat i un collar tan pesat que el seu cos dèbil quedava una mica vinclat cap endavant. Quan la parella va entrar es va llençar sobre el seu fill i el va beneir. Va somriure a la Mathilde, que li va agafar les mans entre les seves i va contemplar aquell bell rostre morè, aquelles galtes lleugerament enrogides. «Ella diu benvinguda», va traduir la Selma, la germana petita, que acabava de complir nou anys. Estava davant de lOmar, un adolescent prim i taciturn, que va romandre amb les mans a lesquena i els ulls abaixats.
La Mathilde es va haver dacostumar a aquesta vida dels uns sobre els altres, a aquesta casa on els matalassos estaven infestats de xinxes i paràsits, on no es podien protegir dels sorolls del cos i dels roncs. La seva cunyada entrava a la seva habitació sense avisar i es llançava al seu llit repetint algunes paraules en francès que havia après a escola. A la nit, la Mathilde sentia els crits del Jalil, el germà més petit, que vivia tancat al pis de dalt amb lúnica companyia dun mirall que no perdia mai de vista. No parava de fumar sebsi, i lolor del kif sestenia pel passadís i la marejava.
Tot el dia, exèrcits de gats arrossegaven els seus perfils esquelètics pel petit jardí interior, on un bananer cobert de pols lluitava per no morir. Al fons del pati havien obert un pou en el qual la minyona, una antiga esclava, extreia aigua per rentar. LAmine li havia dit que la Yasmine venia de lÀfrica, potser de Ghana, i que Kadour Belhaj lhavia comprada per a la seva dona al mercat de Marràqueix.
En les cartes que escrivia a la seva germana, la Mathilde mentia. Afirmava que la seva vida sassemblava a les novel·les de Karen Blixen, dAlexandra David-Néel, de Pearl Buck. En cada missiva, componia aventures en les quals es posava en escena, en contacte amb les poblacions indígenes dòcils i supersticioses. Es descrivia amb botes i barret, altiva a lloms dun pura sang àrab. Volia fer engelosir la Irène, que patís a cada paraula, que es morís denveja, que senrabiés. La Mathilde es venjava daquesta germana gran, autoritària i rígida, que lhavia tractada tota la vida com una nena petita i que tan sovint havia fruït humiliant-la en públic. «Mathilde la descerebrada», «Mathilde la desvergonyida», deia la Irène sense tendresa i sense indulgència. La Mathilde sempre havia pensat que la seva germana havia fracassat en lintent de comprendre-la i que lhavia mantingut presonera dun afecte tirànic.
Quan havia marxat al Marroc, quan havia fugit del seu poble, dels veïns i del futur que lesperava, la Mathilde havia experimentat un sentiment de victòria. Primer va escriure cartes entusiastes en què descrivia la seva vida en una casa de la medina. Insistia en el misteri dels carrerons de Berrima, exagerant la brutícia dels carrers, el soroll i lolor dels ases que transportaven els homes i les seves mercaderies. Va trobar, gràcies a una de les religioses del pensionat, un llibret sobre Meknès que reproduïa uns gravats de Delacroix. Va posar sobre la tauleta de nit el llibre de fulls esgrogueïts i va intentar inspirar-se. Es va aprendre de memòria passatges de Pierre Loti, que li semblava ben poètic, i es meravellava pensant que lescriptor havia dormit a pocs quilòmetres dallà, que havia contemplat les muralles i lestany de lAgdal.
Va descriure els brodadors, els calderers, els torners de fusta asseguts amb les cames creuades en les seves botigues excavades sota terra. Va descriure les processons de les confraries a la plaça El-Hedim i la desfilada de vidents i guaridors. En una de les seves cartes va retratar en diverses pàgines la botiga dun curandero que venia cranis de hienes, corbs dissecats, potes deriçó i verí de serp. Va pensar que això causaria una forta impressió a la Irène i al seu pare, Georges, i que, des dels seus llits, a la primera planta de la seva casa burgesa, lenvejarien per haver sacrificat lavorriment per laventura, la comoditat per la vida novel·lesca.
Tot en el paisatge era inesperat, diferent del que havia conegut fins aleshores. Li haurien calgut noves paraules, tot un vocabulari alliberat del passat per poder anomenar els sentiments, aquella llum tan forta que havien de viure amb els ulls semiclosos, per descriure lestupor que es va apoderar della, un dia rere laltre, davant de tant de misteri i bellesa. Res, ni el color dels arbres, ni el del cel, ni tampoc el gust que el vent deixava sobre la llengua i els llavis, li era familiar. Tot havia canviat.