Va manifestar el seu enuig a lAmine i el va repetir després de lAïd el-Kébir, festa que va donar lloc a una baralla terrible. El primer cop, la Mathilde es va quedar silenciosa, com petrificada davant lespectacle dels carnissers amb els davantals coberts de sang. Des de la terrassa, a la teulada de la casa, va observar els carrers silenciosos de la medina, en els quals es desplaçaven les siluetes daquests botxins i després dels nois que feien les anades i tornades entre les cases i el forn. Rierols de sang calenta i bombollejant sescolaven de casa en casa. Una olor de carn crua surava en lambient, i penjaven la pell llanosa de la bèstia en uns ganxos de ferro a les portes de les habitacions. «És un dia ideal, havia pensat la Mathilde, per cometre un assassinat.» Per totes les terrasses les dones feinejaven sense treva. Tallaven, buidaven, escorxaven, esquarteraven. Es tancaven a la cuina per netejar les entranyes, per treure lolor de merda dels intestins abans de farcir-los, cosir-los i cuinar-los durant molta estona en una salsa picant. Calia separar el greix de la carn, posar el cap de la bèstia a coure perquè fins i tot els ulls serien menjats pel fill gran, que plantaria el seu índex en el crani de lanimal i en retiraria els globus lluents. LAmine, quan ella va anar a queixar-se que era «una festa de salvatges», «un ritu de gent cruel», que la carn crua i la sang li feien tant de fàstic que vomitaria, va alçar les mans tremoloses al cel i, si es va contenir destampar-les contra la boca de la seva dona, és perquè era un dia sagrat i, per respecte a Déu, havia de mostrar-se tranquil i compassiu.
*
Al final de cada carta, la Mathilde demanava a la Irène que li enviés llibres. Novel·les daventures, reculls de novel·les curtes ambientades en països freds i llunyans. No va confessar que ja no anava a la llibreria, al centre de la ciutat europea. Sentia pànic daquest barri de xafarderes, de dones de colons i militars, se sentia disposada a matar en aquests carrers que li portaven tants mals records. Un dia de setembre del 1947, quan estava embarassada de set mesos, havia anat a passejar a lavinguda de la República, que la majoria de meknasens anomenaven simplement l«Avinguda». Feia calor i tenia les cames inflades. Havia pensat que podia anar al cinema Empire o a refrescar-se a la terrassa del Rei de la Cervesa. Aleshores dues noies li havien clavat una empenta. La més morena shavia posat a riure: «Mira aquesta. El bombo, lhi ha fet un àrab». La Mathilde shavia girat i havia agafat la màniga de la noia, que shavia alliberat duna estrebada. Si no hagués tingut aquell ventre, si la calor no hagués estat tan punyent, la Mathilde lhauria perseguida. Lhauria estomacada. Li hauria donat tots els cops que ella havia rebut al llarg de la seva vida. Nena insolent, adolescent lúbrica, esposa indòcil, la Mathilde havia entomat bufetades i humiliacions, la ràbia daquells que volien fer della una dona respectable. Aquestes dues desconegudes haurien pagat per la vida de domesticació que la Mathilde suportava.
Per molt estrany que pugui semblar, a la Mathilde no li va passar mai pel cap que potser la Irène o en Georges no se la creguessin, i encara menys que un dia poguessin venir a visitar-la. Quan es va instal·lar a la granja, la primavera del 1949, es va sentir lliure de mentir sobre la vida de propietària terratinent que hi feia. No va confessar que trobava a faltar el bullici de la medina, que la promiscuïtat, que durant algun temps havia maleït, ara li semblava envejable. Sovint escrivia «Mhauria agradat que em veiessis», i no calibrava que aquí es trobava la confessió de la seva immensa solitud. Sentristia per totes les primeres vegades que no interessaven ningú tret della, daquesta existència sense espectadors. ¿Per a què val la pena viure pensava, si no és per ser vist?
Concloïa les seves missives amb un «Us estimo», o «Us trobo a faltar», però mai no els va dir que senyorava. No va cedir a la temptació de dir-los que el vol de les cigonyes, que arribaven a Meknès a principis dhivern, la submergia en una profunda melancolia. Ni lAmine ni la gent de la granja compartien el seu amor pels animals i quan, un dia, va evocar davant del seu marit el record de Minet, el gat de la seva infància, ell va alçar els ulls al cel davant de tanta cursileria. Va recollir gats, que va alimentar a base de pa sucat amb llet, i quan les dones berbers la miraven, convençudes que el pa ofert als gats era malbaratat, ella pensava: «Cal rescabalar tot lamor perdut, els nhi ha faltat tant, pobrets».
Quin interès tindria dir la veritat a la Irène? Explicar-li que es passava els dies treballant com una boja, com una il·luminada, amb la seva criatura de dos anys a lesquena? ¿Quina poesia podria extreure de les nits interminables en les quals es dedicava a destrossar-se el polze amb una agulla cosint els vestits de lAïcha perquè semblessin nous? A la llum duna espelma, fastiguejada per lolor de cera de mala qualitat, retallava els patrons de velles revistes i cosia, amb una devoció remarcable, pantalonets de llana. Durant labrasador mes dagost, seia directament al terra de ciment, vestida amb una combinació i, amb una bonica tela de cotó, va confeccionar un vestit per a la seva filla. Ningú va adonar-se de la seva elegància, ningú va fixar-se en el detall en el frunzit, en el nus sobre les butxaques, en la vora vermella que realçava el conjunt. No suportava la indiferència de la gent davant la bellesa de les coses.
LAmine apareixia molt poc en els seus relats. El seu marit era un personatge secundari al voltant del qual planava una atmosfera opaca. Volia donar a la Irène la impressió que la seva història damor era tan apassionada que li resultava impossible compartir-la o posar-la en paraules. El seu silenci estava carregat dinsinuacions lúbriques, feia passar les omissions per pudor i, fins i tot, per delicadesa. Perquè la Irène shavia enamorat i shavia casat, just abans de la guerra, amb un alemany encorbat per lescoliosi i shavia quedat vídua al cap de tan sols tres mesos. Quan lAmine havia aterrat al poble, la Irène havia observat, amb els ulls espurnejants denveja, la seva germana petita, que sestremia sota les mans de lafricà. I el coll de la Mathildeta sanava cobrint de xuclets negres.
¿Com hauria pogut confessar que lhome que havia conegut durant la guerra ja no era el mateix? Sota el pes de les cabòries i les humiliacions, lAmine havia canviat i shavia endurit. ¿Quantes vegades havia sentit, caminant de bracet amb ell, la mirada feixuga dels vianants? Aleshores el contacte amb la seva pell li semblava abrasador, desagradable, i no podia evitar sentir, juntament amb un cert fàstic, que el seu marit era un estrany. Pensava que calia molt damor, més del que ella se sentia capaç dexperimentar, per entomar el menyspreu de la gent. Calia un amor sòlid, immens, indestructible per suportar la vergonya que sentia quan els francesos el tutejaven, quan els policies li demanaven els papers, quan sexcusaven després de fixar-se en les seves medalles de guerra o en el seu francès perfecte. «Però vostè, amic meu, no és com ells.» I lAmine somreia. En públic, fingia que no existia cap problema amb França, perquè ell havia estat a punt de morir per aquest país. Però tan bon punt estaven sols, lAmine es tancava en el silenci i rumiava la vergonya dhaver estat un covard i haver traït el seu poble. Entrava a casa, obria els armaris i tirava per terra tot el que li queia a les mans. La Mathilde estava igual de rabiosa i un dia, enmig duna baralla en què ell cridava «Calla! Em fas vergonya!», ella va obrir la nevera i va agafar un bol amb préssecs madurs amb els quals havia previst preparar una confitura. Va llençar les fruites passades al cap de lAmine sense adonar-se que lAïcha els observava i que no es podia creure que estigués veient el seu pare així, amb els cabells i el coll regalimant suc.