I què? Quan jugues a alguna cosa, Ari, has de saber què estàs fent.
Ja sé el que estem fent, Dante. Ens estem inventant un joc. Estem llançant les vambes al carrer per veure quin dels dos la tira més lluny. Això és el que estem fent.
És una versió de llançar la javelina, no?
Sí, suposo que sí.
I mesuren la distància, quan llancen la javelina, no?
Sí, però allò és un esport de veritat, Dante. Això no. Això també és un esport de veritat. Jo soc de veritat. Tu ets de veritat. Les vambes són de veritat. El carrer és de veritat. I les regles que establim, també són de veritat. Què més vols?
Però ho estàs fent massa complicat. Després de cada llançament, hem de mesurar la distància. Què té de divertit, això? Llançar coses és la part divertida.
No va dir en Dante, el joc és divertit. Tot el joc ho és.
No ho entenc vaig dir. Llançar una sabata és divertit. Això ho entenc. Però treure la cinta de mesurar de ton pare i fer-la rodar pel carrer és una feinada. Què té de divertit? I no només això, i si apareix un cotxe?
Ens apartem. A més, podríem jugar-hi al parc.
El carrer és més divertit vaig dir.
Sí, el carrer és més divertit. Estàvem dacord en alguna cosa.
En Dante em va mirar.
Jo també el vaig mirar. Sabia que no tenia cap opció. Sabia que jugaríem al joc dacord amb les seves normes. Però la veritat és que per a en Dante era important. I a mi tampoc mimportava tant. Així que vam jugar al joc amb les eines que teníem: les nostres vambes, dos trossos de guix i la cinta mètrica del seu pare. Ens inventàvem les normes a mesura que jugàvem i les anàvem adaptant. Al final, hi havia tres sets, com al tennis. Hi havia sis llançaments per set. Divuit llançaments per fer un joc. En Dante va guanyar dos dels tres sets. Però jo vaig fer el llançament més llarg. Catorze metres i vuit centímetres.
El pare den Dante va sortir de la casa i va fer que no amb el cap.
Què esteu fent?
Estem jugant.
Què the dit, Dante, sobre això de jugar al carrer? Teniu un parc aquí al costat. Va assenyalar el parc amb el dit. I a què... Es va aturar i va estudiar lescena. Esteu llançant les vambes?
En Dante no tenia por del seu pare. Tampoc és que el seu pare fes por. Però, tot i així, el seu pare era un pare i estava allà plantat, desafiant-nos. En Dante ni tan sols es va encongir, convençut que podia defensar la seva actitud.
No estem llançant les vambes, pare. Estem jugant. És una versió destar per casa de llançar la javelina. I estem veient qui pot llançar-la més lluny.
Son pare es va posar a riure. Però riure de debò.
Ets lúnic nen de tot lunivers que sinventaria un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda. Va tornar a riure. A ta mare li encantarà.
No cal que lhi diguem.
Sí que cal.
Per què?
La norma de no tenir secrets.
Estem jugant al mig del carrer. Com ha de ser un secret?
És un secret si no lhi diem. Va fer un somriure tibant a en Dante, no emprenyat, però sí com fent de pare. Aneu-vosen al parc, Dante.
Vam trobar un bon lloc per muntar el joc al parc. Vaig estudiar la cara den Dante mentre llançava les vambes amb tota la força. Son pare tenia raó. En Dante havia trobat un joc com a excusa per deixar-se les vambes fetes una merda.
Dotze
Una tarda, havent nedat, ens vam quedar al porxo de casa seva. En Dante es mirava els peus. Cosa que em va fer somriure. Ell va voler saber per què somreia.
Només somric vaig dir. És que no pot somriure un noi?
No em dius la veritat va dir. Tenia una mania amb això de dir la veritat. Igual que el meu pare. Excepte que el pare es guardava la veritat per a si mateix. I en Dante creia que shavia de dir la veritat amb paraules. En veu alta. Explicar-la a algú.
Jo no era com en Dante. Jo era més com el pare.
Dacord vaig dir. Somreia perquè testaves mirant els peus.
I això fa molta gràcia va dir.
És raríssim vaig dir. Qui fa això de mirar-se els peus, a part de tu?
No hi ha res de dolent a estudiar-se el propi cos va dir.
Dir això també és raríssim vaig dir jo. A casa nostra, ens limitàvem a no parlar del nostre propi cos. Estava clar que això no ho fèiem, a casa.
El que tu diguis va dir.
El que tu diguis vaig dir jo.
Tagraden els gossos, Ari?
Mencanten els gossos.
A mi també. No han de portar sabates.
Vaig riure. Vaig arribar a pensar que una de les meves tasques al món era riure dels acudits den Dante. Passava que en Dante no deia les coses per fer gràcia. Ell només estava sent ell.
Demanaré al meu pare si podem tenir un gos. Tenia una mirada quan ho va dir, com una mena de foc. I jo em meravellava amb aquest foc.
Quin tipus de gos vols?
No ho sé, Ari. Un que vingui duna gossera. Saps, un daquests gossos abandonats.
Sí vaig dir. Però, com sabràs quin escollir? Hi ha molts gossos, a la gossera. I tots volen que els salvin.
Això és perquè la gent és molt dolenta. Llencen els gossos com si fossin escombraries. Com ho odio.
Mentre érem allà asseguts, xerrant, vam sentir un soroll, uns nois que cridaven pel carrer. Eren tres, potser una mica més petits que nosaltres. Dos dells tenien escopetes daire comprimit i estaven apuntant a un ocell al qual acabaven de disparar.
Nhem tocat un! Nhem tocat un! Un dells apuntava la pistola a un arbre.
Ei! va dir en Dante. Pareu! Abans que madonés de què estava passant, en Dante ja era a mig carrer. Vaig córrer darrere seu.
Pareu! Què coi us passa pel cap! La mà den Dante estava aixecada, indicant que saturessin. Doneu-me aquesta arma.
I una merda et donaré la pistola.
Està prohibit per llei va dir en Dante. Semblava fora de si. Molt fora de si.
Segona esmena va dir el paio.
Sí, segona esmena va dir laltre noi. Sagafava fort al seu petit rifle.
La segona esmena no val per a les pistoles daire comprimit, imbècil. I, de tota manera, no es permeten armes de foc a la demarcació municipal.
I què penses fer sobre això, tros de merda?
Et penso fer parar va dir.
Com?
Apallissant-vos aquests culs esquifits fins a la frontera amb Mèxic vaig dir jo. Suposo que tenia por que li fessin mal a en Dante. Només vaig dir el que sentia que havia de dir. No eren grossos ni tampoc intel·ligents. Eren miserables i estúpids i jo ja havia vist què eren capaços de fer, els nois miserables i estúpids. Potser en Dante no era prou miserable per barallar-shi. Però jo sí. I no mhavia sentit mai malament per atonyinar un noi que demanava a crits un cop de puny.
Ens vam quedar allà palplantats un moment, estudiant-nos els uns als altres. Diria que en Dante no tenia ni idea de què fer a continuació.
Un dels nois semblava estar a punt dapuntar-me amb la seva pistola.
Jo de tu no ho faria, tros de merda seca. Tot just dir-li això, vaig prendre-li la pistola duna arpada. Va ser ràpid i no sho esperava. Ho havia après ficant-me en baralles, mou-te ràpid i agafa el paio per sorpresa. Sempre funcionava. Era la primera norma de les baralles. I allà em teníeu, amb la pistola daire comprimit a les mans. Tens sort que no te lendinyi pel cul.