Jo de tu no ho faria, tros de merda seca. Tot just dir-li això, vaig prendre-li la pistola duna arpada. Va ser ràpid i no sho esperava. Ho havia après ficant-me en baralles, mou-te ràpid i agafa el paio per sorpresa. Sempre funcionava. Era la primera norma de les baralles. I allà em teníeu, amb la pistola daire comprimit a les mans. Tens sort que no te lendinyi pel cul.
Vaig llançar larma a terra. Ni tan sols vaig haver de dir-los que fotessin el camp. Van marxar i au, rosegant obscenitats sota el nas.
En Dante i jo ens vam mirar.
No sabia que tagradaven les baralles va dir en Dante.
No. De fet, no magraden vaig dir.
Sí va dir el Dante. Tagraden les baralles.
Potser sí vaig dir. I jo no sabia que tu eres un pacifista.
Potser no soc un pacifista. Potser només crec que necessites un bon motiu per anar matant ocells. Em va inspeccionar la cara. No estava segur de què esperava trobar-hi.
En saps, de dir paraulotes, també.
Sí, dacord, Dante, no lhi expliquem a la teva mare i ja està.
Ni a la teva tampoc.
El vaig mirar.
Tinc una teoria sobre per què les mares són tan estrictes.
En Dante gairebé va somriure.
És perquè ens estimen, Ari.
Aquesta és una part. Laltra és que volen que siguem petits per sempre.
Sí, crec que això a la meva la faria feliç, que fos un nen per sempre. En Dante va mirar locell mort. Feia uns minuts, estava emprenyadíssim. Ara semblava que estigués a punt de plorar.
Mai thavia vist tan emprenyat vaig dir.
Jo a tu tampoc thavia vist mai tan emprenyat.
Tots dos sabíem que estàvem emprenyats per diferents motius. Durant un moment, ens vam quedar allà mirant locell mort.
Només era un pardalet va dir. I va començar a plorar.
Jo no sabia què fer. Em vaig quedar allà, mirant-lo. Vam desfer el camí i ens vam asseure al porxo de casa seva. Va llançar les vambes al carrer amb tota la força i la ràbia que tenia. Es va eixugar les llàgrimes de la cara.
Estaves espantat? va preguntar-me.
No.
Jo sí.
I què?
I llavors ens vam tornar a quedar en silenci. Odiava el silenci. Al final, vaig fer una pregunta estúpida:
Per què existeixen, els ocells, en tot cas?
Ell em va mirar.
No ho saps?
Diria que no.
Els ocells existeixen per ensenyar-nos coses sobre el cel. Tu creus?
Sí.
Jo volia dir-li que no plorés més, que el que aquells nois havien fet a locell no importava. Però sabia que sí que importava. A ell li importava. I, de tota manera, tampoc no li feia cap bé dient-li que no plorés, perquè ell necessitava plorar. Era així.
I per fi va parar. Va respirar profundament i em va mirar:
Majudes a enterrar locell?
I tant.
Vam agafar una pala del garatge del seu pare i vam anar al parc on hi havia locell mort sobre lherba. Vaig recollir locell amb la pala i el vaig passejar pel carrer fins al pati del darrere de casa en Dante. Vaig cavar un forat sota un gran baladre.
Vam ficar locell al forat i el vam enterrar.
Cap dels dos va dir ni una paraula.
En Dante tornava a plorar. I jo em sentia mala persona perquè no tenia ganes de plorar. En realitat, no sentia res per locell. Era un ocell. Potser locell no es mereixia morir a mans dun nen estúpid que es pensava que era divertit anar disparant. Però tot i així, només era un ocell.
Jo era més fred que en Dante. Crec que havia intentat amagar-li aquella fredor perquè volia agradar-li. Però ara ja ho sabia. Que jo era fred. I potser ja estava bé. Potser li agradaria el fet que jo fos un paio fred, de la mateixa manera que a mi magradava que ell no ho fos. Tots dos ens vam quedar mirant la tomba de locell.
Gràcies em va dir.
I ara vaig dir jo.
Sabia que volia estar sol.
Ei vaig murmurar, ens veiem demà.
Anirem a nedar va dir.
Sí, anirem a nedar.
Tenia una llàgrima que li baixava per la galta. Semblava ben bé un riu a la llum del sol ponent.
Em vaig preguntar com devia ser, ser un noi que plora la mort dun ocell.
Li vaig dir adeu amb la mà. Ell també a mi.
Mentre caminava cap a casa, vaig pensar en els ocells i el significat de la seva existència. El Dante tenia una resposta. Jo no. Jo no tenia ni idea de per què existien els ocells. Ni tan sols mho havia preguntat mai, abans.
La resposta den Dante tenia sentit, per a mi. Si estudiàvem els ocells, potser podríem aprendre a ser lliures. Crec que és això el que mestava dient en Dante. Jo tenia nom de filòsof. Quina era la meva resposta? Per què no tenia cap resposta?
I per què hi havia nois que tenien llàgrimes a dins i daltres que no en tenien cap? Nois diferents que vivien segons normes diferents.
Quan vaig arribar a casa, em vaig asseure al meu porxo.
Vaig contemplar la posta de sol.
Em vaig sentir sol, però no en un sentit negatiu. Magradava molt, estar sol. Potser magradava massa. Potser el meu pare també era així.
Vaig pensar en en Dante i em vaig fer preguntes sobre ell.
I em va semblar que la cara den Dante era un mapa del món.
Un món sense foscor.
Uau, un món sense foscor. Quina preciositat.