De què? va dir la seva mare.
De res. Que els més intel·ligents són uns merdes.
Dante! va dir la seva mare.
Sí, mama, aquesta boqueta.
Per què tagrada tant dir paraulotes, Dante?
És divertit va dir.
El senyor Quintana va riure.
Sí que és divertit va dir. Però llavors va deixar anar: Aquesta mena de diversió ha de tenir lloc quan ta mare no hi sigui.
A la senyora Quintana no li va agradar el consell del senyor Quintana.
Quina mena de lliçó li estàs ensenyant, Sam?
Soledad, crec...
Però en Dante, que mirava pel telescopi, va tallar en sec la discussió.
Uau, papa! Mira això! Mireu!
Durant molta estona, ningú va dir res.
Tots volíem veure el que estava veient en Dante.
Ens vam quedar callats al voltant del telescopi al mig del desert mentre esperàvem el nostre torn per veure tot el que hi havia al cel. Quan vaig mirar pel telescopi, en Dante va començar a explicar-me el que estava veient. No vaig sentir ni una paraula. Em va passar alguna cosa per dins mentre mirava lunivers immens. A través daquest telescopi, el món era més a prop i més gran del que mhavia imaginat mai. I era tot tan bonic i aclaparador i, no ho sé, em va fer adonar que hi havia alguna cosa dins meu que importava.
Mentre en Dante mirava com jo examinava el cel a través de la lent dun telescopi, va xiuxiuejar:
Algun dia descobriré tots els secrets de lunivers.
Això em va fer somriure.
Què faràs amb tots aquests secrets, Dante?
Sabré què fer-ne va dir. Potser canviaré el món.
Mel vaig creure.
En Dante Quintana era lúnic ésser humà que havia conegut mai capaç de dir una cosa així. Sabia que mai es faria gran i diria coses tan estúpides com «una noia és com un arbre».
Aquella nit, vam dormir al seu pati.
Sentíem parlar els seus pares a la cuina perquè la finestra estava oberta. La seva mare parlava en castellà i el seu pare, en anglès.
Fan això va dir.
Els meus també vaig dir jo.
No vam parlar gaire. Ens vam quedar allà estirats mirant les estrelles.
Hi ha massa contaminació lumínica va dir.
Hi ha massa contaminació lumínica vaig respondre.
Onze
Una dada important sobre en Dante: no li agradava dur sabates.
Anàvem a jugar amb el monopatí al parc, es treia les vambes i refregava els peus contra lherba com si estigués mirant de desenganxar-sen alguna cosa. Anàvem al cine i es treia les vambes. Una vegada se les va deixar i vam haver de tornar a buscar-les.
Solíem perdre el bus. Es treia les vambes al bus, també.
Una vegada, el vaig acompanyar a missa. Es va deslligar els cordons i es va treure les sabates allà mateix, al banc. El vaig mirar com volent dir «Aquí també?». Ell, amb la seva mirada, em va assenyalar el crucifix i va xiuxiuejar:
Jesús no porta sabates.
I allà ens teniu, tots dos asseguts i rient.
Quan venia a casa meva, en Dante deixava les sabates al porxo del davant abans dentrar.
Els japonesos ho fan així deia ell. No entren la brutícia del món a casa duna altra persona.
Sí vaig respondre-li jo, però nosaltres no som japonesos. Som mexicans.
No som mexicans, en realitat. Que vivim a Mèxic?
Però els nostres avis són dallà.
Val, val. Però en sabem res, en realitat, de Mèxic?
Parlem castellà.
No gaire bé.
Parla per tu, Dante. Ets tan pocho.
Què és un pocho?
Un mexicà a mitges.
Dacord, llavors potser soc un pocho. Però el que vull dir és que podem adoptar altres cultures.
No sé per què però em vaig posar a riure. La veritat és que magradava la guerra que vivia en Dante amb les sabates. Un dia no vaig poder més i li vaig preguntar:
Què coi et passa amb les sabates?
No magraden. I ja està, és només això. No hi ha cap altra història. Vaig néixer sense que magradessin les sabates. No té més complicació. Bé, excepte pel tema de ma mare, que men fa portar. Diu que hi ha lleis. I després es posa a parlar sobre les malalties que podria agafar. I després diu que la gent es pensarà que som mexicans pobres. Diu que hi ha nens a pobles mexicans que matarien per un parell de sabates. «Tu et pots permetre unes sabates, Dante». Això em diu. I saps què li dic jo sempre? «No, no em puc permetre unes sabates. Que tinc cap feina, jo? No. No em puc permetre res». Aquí normalment és quan ella es tira els cabells enrere. Odia que la gent em pugui confondre amb un altre mexicà pobre. I llavors diu: «Ser mexicà no té per què voler dir que ets pobre». I jo només tinc ganes de dir-li: «Mama, això no va de ser pobre, ni de ser mexicà. És que no magraden les sabates». Però sé que tot el tema de les sabates té a veure amb com la van educar. Així que acabo fent que sí quan es repeteix: «Dante, ens podem permetre unes sabates». Sé que tot això no té res a veure amb el fet de «poder-nos-ho permetre». Però, no ho sé, sempre em mira duna manera... I llavors jo la miro de la mateixa manera, i així és com va. Mira, prou, jo i ma mare i les sabates no és un bon tema de conversa. Va quedar-se mirant el cel roent de la tarda, un hàbit molt seu. Això volia dir que estava pensant. Portar sabates és un acte antinatural, saps? Aquesta és la meva premissa bàsica.
La teva premissa bàsica? De vegades parlava com un científic o un filòsof.
Sí, home, el principi fundacional.
El principi fundacional?
Mestàs mirant com si estigués com una cabra.
És que estàs com una cabra, Dante.
No ho estic va dir. I llavors va repetir-ho: No ho estic.
Semblava gairebé ofès.
Dacord vaig dir, no ho estàs. No estàs com una cabra i no ets japonès.
Sem va apropar i em va desfer els cordons de les vambes.
Treu-te les sabates, Ari. Viu una mica.
Vam sortir al carrer i ens vam posar a jugar a un joc que en Dante es va inventar sobre la marxa. Es tractava dun concurs per veure quin dels dos llançava les sabates més lluny. En Dante va ser molt metòdic en la manera com sanava inventant el joc. Tres rondes, que suposaven sis llançaments. Teníem un tros de guix cadascun per marcar on aterrava la sabata. Va agafar la cinta mètrica de son pare, que arribava fins a nou metres. Tampoc és que fos prou llarga.
Per què hem de mesurar els metres? vaig preguntar. No podem tirar la sabata i marcar-ho amb el guix i ja està? La marca més llunyana és la que guanya. Fàcil.
Hem de saber la distància exacta va dir ell.
Per què?
Perquè quan fas alguna cosa, has de saber exactament què estàs fent.
Ningú sap exactament què està fent vaig dir jo.
Això és perquè la gent és mandrosa i indisciplinada.
Tha dit mai ningú que de vegades parles com un llunàtic amb una llengua perfecta?
Això és culpa de mon pare va dir.
La part llunàtica o la part de la llengua perfecta? Vaig fer que no amb el cap. És un joc, Dante.