Per què?
No magradaven.
Ets com un monjo.
Sí, Aristòtil el monjo.
No tens hobbies?
I tant. Mirar les parets buides.
Potser seràs sacerdot.
Has de creure en Déu per ser sacerdot.
No creus en Déu? Ni tan sols una mica?
Potser una mica. Però no gaire.
Així que ets un agnòstic?
Això. Un catòlic agnòstic.
Això el va fer riure molt.
No he dit que fos divertit.
Ho sé. Però ho és.
Creus que és dolent, dubtar?
No. Crec que és intel·ligent.
No crec que sigui tan intel·ligent. No tant com tu, Dante.
Tu ets intel·ligent, Ari. Molt intel·ligent. I, de tota manera, ser intel·ligent no ho és tot. La gent es burla de tu. El meu pare diu que no passa res si la gent es burla de tu. Saps què em va dir, un cop? Va dir: «Dante, tu ets un intel·lectual. Això és el que ets. No te navergonyeixis».
Em vaig adonar que el seu somriure era una mica trist. Potser tothom estava una mica trist. Potser sí.
Ari, intento no sentir-me avergonyit.
Jo sabia què era sentir-se avergonyit. Lúnic és que en Dante sabia per què ho estava. I jo no.
En Dante. Magradava molt. Magradava molt, molt.
Vuit
Em vaig fixar en el dit gros del meu pare mentre anava passant les pàgines. Era obvi que li encantava aquest llibre. I gràcies a aquest llibre, vaig aprendre una cosa nova sobre ell. Havia estudiat art abans dallistar-se als Marines. Això no acabava dencaixar amb la imatge que tenia del meu pare. Però em va agradar la idea.
Un vespre, mentre fullejava el llibre, em va cridar.
Mira això va dir. És un mural dOrozco.
Vaig mirar el mural reproduït al llibre, però minteressava més el dit que tocava el llibre amb aprovació. Aquell dit havia premut un gallet en una guerra. Aquell dit havia tocat la meva mare amb una tendresa que jo no acabava de comprendre. Volia parlar, dir alguna cosa, fer preguntes. Però no vaig poder. Tenia totes les paraules atrapades a la gola. Així que vaig fer que sí amb el cap.
No mhavia imaginat mai que el meu pare fos el tipus dhome que hi entenia, dart. Suposo que el veia com un ex-marine que es va convertir en carter després de tornar a casa de la guerra del Vietnam. Un carter ex-marine a qui no li agradava gaire parlar.
Un carter ex-marine que va tornar a casa duna guerra i tenia un fill més. Tampoc és que pensés que va ser idea seva. Sempre he pensat que era la mare qui volia tenir-me. Tampoc és que realment sabés de qui havia estat idea la meva vida. Minventava massa coses dins del meu cap.
Podria haver fet moltes preguntes al meu pare. Podria haver-ho fet. Però hi havia alguna cosa a la seva cara i als ulls i al seu somriure tortuós que mimpedia preguntar-li res. Suposo que creia que ell no volia que sabés qui era. Així que em limitava a col·leccionar pistes. Mirar el pare llegir aquest llibre era una altra pista per a la meva col·lecció. Algun dia totes les pistes encaixarien. I resoldria el misteri del meu pare.
Nou
Un dia, després de nedar, en Dante i jo vam anar a fer una volta. Ens vam aturar al 7-Eleven. Ell va comprar una coca-cola i cacauets.
Jo em vaig comprar una barreta de xocolata i caramel.
Em va oferir un glop de coca-cola.
No magrada, la coca-cola vaig dir.
Que estrany.
Per què?
A tothom li agrada la coca-cola.
A mi no.
Què tagrada, a tu?
El cafè i el te.
Això és raríssim.
Val, soc raríssim. Calla.
Va riure. Vam estar fent tombs. Suposo que no volíem tornar a casa. Vam parlar de coses. De ximpleries. I llavors em va preguntar:
Per què als mexicans els agraden els diminutius?
No ho sé. Ens agraden?
Sí. Saps com li diuen les meves tietes a la meva mare? Li diuen Chole.
Es diu Soledad?
Veus què vull dir, Ari? Tu ho saps. Saps quin és el diminutiu de Soledad. Com si ho aprenguessis respirant. Per què passa? Per què no poden dir-li Soledad i prou? Què és això de Chole? Don surt aquest Chole?
Per què et molesta tant?
No ho sé. És raríssim.
És aquesta la paraula del dia?
Va riure i va engolir uns quants cacauets.
Ta mare té cap diminutiu?
Lilly. Es diu Liliana.
És un nom bonic.
Soledad també.
En realitat, no. Com tha dagradar dir-te soledat?
També pot voler dir solitari vaig dir.
Veus? Quin nom tan trist.
A mi no em sembla trist. Jo crec que és un nom bonic. Crec que li queda bé, a la teva mare vaig dir.
Potser sí. Però Sam, Sam és perfecte per a mon pare.
Sí.
Com es diu el teu pare?
Jaime.
Magrada, aquest nom.
El seu nom de debò és Santiago.
En Dante va somriure.
Veus el que et dic dels diminutius?
Et molesta ser mexicà, oi?
No.
El vaig mirar.
Sí, em molesta.
Li vaig oferir una mica de la meva barreta de xocolata i caramel.
Men va agafar un mos.
No ho sé va dir.
Sí vaig dir jo. Et molesta.
Saps què penso, Ari? Penso que no agrado als mexicans.
Aquesta és una cosa rara de dir vaig dir.
Rara va dir ell.
Rara vaig dir jo.
Deu
Una nit que no hi havia lluna al cel, els pares den Dante ens van dur al desert perquè poguéssim fer servir el seu nou telescopi. De camí, en Dante i son pare feien de coristes dels Beatles. No és que tinguessin bona veu. Tampoc és que els preocupés gaire.
Es tocaven molt. Eren una família de tocaires i petonejadors. Cada vegada que en Dante arribava a casa, feia un petó a la galta a la seva mare i un al seu pare, o ells li feien petons a ell, com si tots aquells petons fossin perfectament normals. Em vaig preguntar què faria el pare si alguna vegada mhi apropés i li fes un petó a la galta. No crec que em fes cap crit, però... no hi posaria la mà al foc.
Vam trigar una estona a arribar al desert. El senyor Quintana semblava conèixer un bon lloc des don mirar les estrelles.
Un lloc lluny de les llums de la ciutat.
Contaminació lumínica. Així és com en Dante en deia. En Dante semblava que sabia moltes coses sobre la contaminació lumínica.
El senyor Quintana i en Dante van instal·lar el telescopi. Jo els mirava i escoltava la ràdio.
La senyora Quintana em va oferir una coca-cola. La vaig acceptar, tot i que no magradava la coca-cola.
En Dante diu que ets molt intel·ligent.
Els compliments em feien posar nerviós.
No tan intel·ligent com ell.
Llavors vaig sentir la veu den Dante interrompent la conversa.
Em sembla que ja en vam parlar, Ari.
De què? va dir la seva mare.