Suposo que sí. No em fa cap bé. Encara no els he desxifrat.
Bé, jo he desxifrat el meu pare, però ma mare no. La mare és el misteri més gran del món. A veure, és previsible pel que fa a mi. Però en realitat, és inescrutable.
Inescrutable.
Sabia que quan arribés a casa hauria de buscar aquesta paraula al diccionari.
En Dante em va mirar com si em toqués a mi dir alguna cosa.
Jo he desxifrat la meva mare, en gran part vaig dir. Però el meu pare... Ell també és inescrutable.
Em vaig sentir una estafa, fent servir aquella paraula. Potser era això, el que em passava. Que jo no era autèntic. Era una estafa.
Em va passar un llibre de poesia.
Llegeix això va dir. Jo no havia llegit mai poesia, i ni tan sols estava segur de com es llegia un llibre de poesia. Mel vaig mirar, perplex.
Poesia va dir. No et matarà.
I si sí que em mata? Noi mor davorriment mentre llegeix poesia.
Va intentar no riure però no sen sortia gaire bé, a dominar tot el riure que vivia dintre seu. Va moure el cap a banda i banda i va començar a recollir tota la roba que hi havia per terra.
Va assenyalar la cadira.
Tira-ho tot a terra i seu.
Vaig recollir una pila de llibres i un quadern de dibuix i ho vaig deixar a terra.
Què és?
Un quadern de dibuix.
El puc veure?
Va fer que no amb el cap.
No magrada ensenyar-lo a ningú.
Era interessant que tingués secrets.
Va assenyalar-me el llibre de poesia.
De debò, no et matarà.
Durant tota la tarda, en Dante va estar ordenant lhabitació. I jo em vaig llegir aquell llibre de poemes dun poeta que es deia William Carlos Williams. No nhavia sentit a parlar mai, tot i que no havia sentit a parlar mai de ningú. I de fet vaig entendre alguna cosa. No tot, però alguna cosa. I no ho vaig odiar. Em va sorprendre. Era interessant, ni estúpid ni ximple ni sensibler ni massa intel·lectual (ni cap de les coses que em pensava que era la poesia). Alguns poemes eren més fàcils que daltres. Alguns eren inescrutables. Estava començant a pensar que potser sí que sabia el significat daquella paraula.
Vaig arribar a pensar que els poemes eren com les persones. Hi havia persones que les calaves de seguida. I algunes que no hi havia manera, i que no calaries mai.
Estava impressionat pel fet que en Dante fos tan sistemàtic organitzant la seva habitació. Quan hi havíem entrat, tot era un caos. Però quan va acabar, tot estava al seu lloc.
El món den Dante tenia un ordre.
Havia organitzat tots els llibres en una estanteria de lescriptori.
Deso els llibres que em llegiré primer a lescriptori va dir.
Un escriptori. Un escriptori de debò. Quan jo havia descriure alguna cosa, feia servir la taula de la cuina.
Em va agafar el llibre de poemes i es va posar a buscar un poema. El poema es titulava «Mort». Estava tan perfecte a la seva habitació acabada dordenar, el sol de loest entrant amb força, el rostre sota la llum i el llibre a la mà com si estigués fet per estar allà, a les seves mans i només a les seves mans. Magradava la seva veu mentre llegia el poema com si lhagués escrit ell:
És mort
el gos no haurà de
dormir sobre les patates
mai més perquè no
es congelin.
és mort
el vell malparit.
Quan en Dante va llegir la paraula malparit va somriure. Sé que li encantava dir-la perquè era una paraula que no li deixaven dir, una paraula que estava prohibida. Però aquí, a la seva habitació, podia llegir-la i fer-la seva.
Tota la tarda, vaig estar assegut a la butaca gran i còmoda de lhabitació den Dante i ell jeia al seu llit acabat de fer. I llegia poemes.
A mi no em preocupava no entendrels. No em preocupava el que deien. No em preocupava perquè el que importava era que la veu den Dante semblava veritat. I semblava veritat. Fins que lhavia conegut, estar amb altres persones era el més difícil del món per a mi. Però en Dante feia que parlar i viure i sentir semblessin coses perfectament naturals. En el meu món, no ho eren.
Vaig tornar a casa i vaig buscar al diccionari la paraula inescrutable. Significava una cosa que no es pot entendre fàcilment. Vaig escriuren tots els sinònims al meu diari. «Fosc». «Incommensurable». «Enigmàtic». «Misteriós».
Aquella tarda vaig aprendre dues paraules noves. Inescrutable. I amic.
Les paraules eren diferents quan vivien dintre teu.
Sis
Un vespre, en Dante va venir a casa meva i es va presentar als meus pares. Qui feia aquestes coses?
Soc en Dante Quintana va dir.
Em va ensenyar a nedar vaig dir jo. No sé per què, però necessitava confessar aquell fet als meus pares. I llavors vaig mirar-me la mare. Em vas dir que no mofegués, així que vaig trobar algú que majudés a mantenir la promesa.
El pare es va mirar la mare. Crec que sestaven somrient. «Oh, sí», pensaven, «per fi ha trobat un amic». Ho odiava.
En Dante va donar la mà al meu pare i llavors li va donar un llibre.
The portat un regal va dir.
Jo em vaig quedar plantat mirant-lo. Havia vist el llibre en una tauleta de casa seva. Era un llibre dart ple dobres de pintors mexicans. Semblava tan adult, no semblava gens que tingués quinze anys. Dalguna manera, fins i tot els cabells llargs que no li agradava pentinar-se el feien semblar més gran.
El meu pare somreia mentre examinava el llibre, però llavors va dir:
Dante, és molt generós per part teva, però no sé si ho puc acceptar.
El meu pare sostenia el llibre amb molta cura, amb por de fer-lo malbé. Ell i la mare van intercanviar mirades. Els meus pares ho feien molt, allò. Els agradava parlar sense parlar. Jo minventava què es deien, en aquelles mirades.
És sobre art mexicà va dir en Dante. Així que lheu dacceptar.
Podia ben bé veure-li la ment funcionant mentre pensava un argument convincent. Un argument convincent que fos veritat.
Els meus pares no volien que vingués amb les mans buides. Va mirar el meu pare molt seriós. Així que us lheu de quedar.
La mare va prendre-li el llibre al pare i en va mirar la portada.
És molt bonic, Dante, gràcies.
Hauríeu dagrair-lhi al meu pare, ha estat idea seva.
El meu pare va somriure. Era el segon cop que el meu pare somreia en menys dun minut. Això no era una cosa normal. No és que el pare fos lhòstia somrient.
Dona-li les gràcies al teu pare de part meva, dacord, Dante?
El meu pare va agafar el llibre i es va asseure a mirar-lo. Com si fos una mena de tresor. Veus, no entenia el meu pare. No endevinava mai com reaccionaria a les coses. Mai.
Set
No hi ha res a la teva habitació.
Hi ha un llit, una ràdio despertador, un balancí, una estanteria, alguns llibres. Això no és res.
Res a les parets.
Vaig treure els pòsters que hi tenia.
Per què?