Solia anar amb un parell de nois, els germans Gómez. Però es van mudar. I hi havia un parell de noies, la Gina Navarro i la Susie Byrd, a qui els agradava turmentar-me per passar lestona. Les noies. Elles també eren un misteri. Tot era un misteri.
En realitat, suposo que tampoc manava tan malament. Potser ningú no mestimava, però tampoc era el típic nen que tothom odiava.
Era bo barallant-me. Per això la gent em deixava en pau.
Era sobretot invisible. Crec que ja mestava bé.
I llavors va aparèixer en Dante.
Cinc
Després de la quarta classe de natació, en Dante em va convidar a casa seva. Vivia a menys duna illa de la piscina, en una casa gran i antiga creuant el carrer del parc.
Em va presentar el seu pare, el professor danglès. No havia conegut mai un home mexicà-americà que fos professor danglès. No sabia que existissin. I, en realitat, no semblava un professor. Era jove i guapo i senzill i semblava que una part dell fos encara un noi. Semblava un home enamorat destar viu. Tan diferent del meu pare, que sempre havia mantingut una distància amb el món. Hi havia una foscor en el meu pare que jo no entenia. El pare den Dante no tenia cap foscor. Fins i tot els seus ulls negres semblaven plens de llum.
Aquella tarda, quan el vaig conèixer, el pare den Dante duia texans i una samarreta i estava assegut en una cadira de cuir al seu despatx, llegint un llibre. No havia conegut mai ningú que tingués un despatx de debò a casa.
En Dante va apropar-se al seu pare i li va fer un petó a la galta. Jo no ho hauria fet mai. Mai dels mais.
Aquest matí no thas afaitat, papa.
És estiu va dir el seu pare.
Això vol dir que no has de treballar.
Això vol dir que he dacabar descriure el llibre.
Escriure un llibre no és treballar.
El pare den Dante es va posar a riure molt fort quan va dir això.
A tu et queda molt per aprendre sobre què vol dir treballar.
És estiu, papa. No vull sentir parlar de feina.
Tu mai vols parlar de feina.
A en Dante no li agradava cap on estava anant la conversa, així que va intentar canviar de tema.
Testàs deixant créixer la barba?
No. Va riure. Fa massa calor. I a més, la teva mare no em farà petons si estic més dun dia sense afaitar-me.
Uau, que estricta.
Sí.
I què faries sense els seus petons?
Va somriure, llavors em va mirar.
Com pots aguantar aquest paio? Tu deus ser lAri.
Sí, senyor.
Estava nerviós. No estava acostumat a conèixer els pares de ningú. La majoria dels pares que havia conegut a la vida no estaven tan interessats a parlar amb mi. Es va aixecar de la cadira i va deixar el llibre. Sem va acostar i em va allargar la mà.
Soc en Sam va dir. En Sam Quintana.
Encantat de coneixel, senyor Quintana.
Havia sentit aquesta frase, «encantat de coneixel», mil vegades. Quan en Dante mho havia dit a mi, havia sonat real. Però quan ho vaig dir jo, em vaig sentir estúpid i gens original. Em volia amagar en algun lloc.
Pots dir-me Sam va dir.
No puc vaig dir. Déu meu, volia amagar-me.
Va assentir amb el cap.
Que maco va dir. I respectuós.
La paraula maco no havia passat mai pels llavis del meu pare.
Va donar un cop dull a en Dante.
Aquest jove té un cert respecte. Potser en pots aprendre alguna cosa, Dante.
Vols dir que prefereixes que et digui senyor Quintana?
Tots dos es van aguantar el riure. Va tornar a centrar-se en mi:
Com va la natació?
En Dante és un bon professor vaig dir.
En Dante és bo en moltes coses. Però no és gaire bo a lhora dendreçar-se lhabitació. Endreçar una habitació sassembla massa a la paraula feina.
En Dante li va llançar una mirada.
És una indirecta?
Ets ràpid, Dante. Ho deus haver tret de la teva mare, això.
No siguis pedant, papa.
Quina paraula acabes dutilitzar?
Tofèn, aquesta paraula?
No és la paraula. Potser és lactitud.
En Dante va fer rodar els ulls i es va asseure a la cadira del seu pare. Es va treure les vambes.
No et posis gaire còmode. Va assenyalar cap amunt. Hi ha un merder allà dalt que porta el teu nom.
Això em va fer riure, la manera com es relacionaven, la manera fàcil i tendra que tenien de parlar-se, com si lamor entre un pare i un fill fos una cosa simple i senzilla. El que teníem la meva mare i jo de vegades era fàcil i senzill. De vegades. Però entre el meu pare i jo no. Em pregunto com seria, entrar en una habitació i fer-li un petó al meu pare.
Vam anar a dalt i en Dante em va ensenyar la seva habitació. Era una habitació gran amb sostre alt i parquet i amb un munt de finestres antigues que deixaven passar la llum. Hi havia coses pertot arreu. Roba tirada per terra, una pila de discos vells, llibres escampats, papers amb coses escrites, fotografies Polaroid, un parell de càmeres, una guitarra sense cordes, partitures i una pissarra de suro a vessar de notes i fotografies.
Va posar música. Tenia un tocadiscos. Un tocadiscos autèntic dels anys seixanta.
Era de la meva mare va dir. Volia llençar-lo. Tho pots creure? Va posar Abbey Road, el seu disc preferit. Vinil va dir. Res daquesta merda de cassets.
Què tenen de dolent, els cassets?
No men refio.
Em va semblar una frase dallò més estranya. Graciosa i estranya.
Els discos es ratllen de seguida.
Si els tractes bé no.
Vaig fer una ullada a la seva habitació desordenada.
Ja veig que tu sí que saps com tractar bé les coses.
No es va enfadar. Va riure.
Em va passar un llibre.
Té va dir. Llegeix mentre jo endreço lhabitació.
Potser hauria, no ho sé, de marxar... Em vaig aturar. Vaig escrutar lhabitació desordenada. Fa una mica de por, ser aquí a dins.
Ell va somriure.
No va dir. No ten vagis. Odio endreçar-me lhabitació.
Potser si no tinguessis tantes coses.
Només són coses va dir ell.
No vaig dir res. Jo no tenia coses.
Si et quedes, no serà tan dur.
Dalguna manera, em sentia fora de lloc, però:
Dacord vaig dir. Tajudo?
No. És cosa meva va dir amb certa resignació. Com diria ma mare, «És responsabilitat teva, Dante». Responsabilitat és la paraula preferida de ma mare. Ella pensa que el meu pare no em pressiona prou. I és clar que no. Vull dir, què espera? El pare no és cap explotador. Ella shi va casar. Que no sap quina mena de paio és?
Sempre analitzes els teus pares?
Ells ens analitzen a nosaltres, no?
És la seva feina, Dante.
Ara em diràs que tu no analitzes els teus pares.
Suposo que sí. No em fa cap bé. Encara no els he desxifrat.
Bé, jo he desxifrat el meu pare, però ma mare no. La mare és el misteri més gran del món. A veure, és previsible pel que fa a mi. Però en realitat, és inescrutable.