Jo no estava agregat a cap força, ni tenia lloc assenyalat en la jornada. Tampoc mhavien donat més armament que una escopeta sense gallet, eina més inútil que una canya esquerdada, i amb tals condicions, encara que desitjava fer alguna cosa, em faltava decisió per agregar-me a les companyies que lluitaven pels carrers de la vila. Esmaperdut, em vaig dirigir al quarter general dels Prínceps, situat en una masia, a un quilòmetre del foc, on començà a afluir una processó de ferits, per llurs cames uns, portats en braços de llurs companys altres, deixant la carretera rastrejada de sang. Allí vaig poder apreciar una altra fàcies daquella original campanya. No hi havia metge ni farmaciola. El meu germà, que no feia molt temps shavia llicenciat en Farmàcia, estava disposat a prestar els seus serveis sanitaris i anava proveït duna petita farmaciola que vingué com ploguda del cel. Però no nhi havia prou dels remeis, sinó que calia que algú els apliqués, i ell, que mai se nhavia vistes de més fresques, hagué de posar-se a curar, arribant fins a practicar punts de sutura, operació que sols coneixia de referència per algun company de dispesa. La princesa donya Maria exercia carinyosament de germana de la caritat, i els altres fèiem el que podíem i més del que sabíem en un ofici que ens era igualment nou.
Des que havia entrat en campanya, no feia més que anar de sorpresa en sorpresa. Un moment en què vaig sortir a fora, arribava un grup dallò més original. El vell coronel dartilleria venia fent contorsions i visatges, muntat a cavall dun pagès que corria a salt de ca i traient mig pam de llengua. El seguien algunes persones, corrent també, que a penes podien bleixar. Em vingué a la memòria lespectacle estúpid que havia presenciat algunes vegades en les places de toros, en què el públic passeja a collibè el torero predilecte. També recordava haver llegit dels abissinis del rei Teodor, que mentre garrotejaven desapiadadament els artillers que no feien blanc, passejaven pel campament, portant-lo a coll, lafortunat que aconseguia posar una bona bala en el campament dels anglesos. Aquests records, evocats per loriginal espectacle que tenia al davant, em feren preguntar a mi mateix: quina gran proesa haurà portat a cap aquest home, que li hagi valgut els honors de semblant apoteosi?
En ser més a prop, vaig observar que la seva cara era traspassada, cadavèrica i acusant un viu sofriment, al mateix temps que del seu cos brollava un doll de sang que, regalimant per la punta de la bota, anava marcant un rastre tot al llarg de la carretera fins on arribava la vista.
Ja enfront dels Prínceps, es llevà la boina i, amb veu més potent del que podia esperar-se donat el seu aspecte, donà un crit de ¡Viva el Rey! Els presents ens descobrírem amb respecte davant daquella sagnant ruïna, no podent jo menys de reflexionar sobre la proximitat del ridícul amb el sublim, proximitat que havia de tenir ocasió de comprovar amb alguna freqüència en el decurs de la campanya en què acabava dentrar.
Per la resta, la xocolatera anava tronant de bo i millor. Un dels Forts es rendí aquella nit; laltre prolongà la resistència fins al migdia de lendemà, esperant un auxili que no venia, perquè en Martínez Campos, que lhi portava des dOlot, arribà a misses dites, és a dir, quan ja, havent-se rendit tothom, havíem desocupat la vila, i per més que vingué sobre nosaltres a Campdevànol, li férem cara i, fos perquè considerés ja fracassada loperació o per altra causa, el cas és que, en lloc davançar, retrocedí sobre els seus passos, anant nosaltres trepitjant-li els talons fins a les tàpies de Ripoll.
Proesa consemblant es reproduïa al cap de poc a Berga, amb millor èxit encara, i shauria repetit a Puigcerdà, de no ser que lintrèpid Cabrinetty, a qui en Vila del Prat no aconseguí deturar, ens ensopegà amb la feina a mig fer, guanyant-se aquell dia lestàtua que més tard li aixecà la capital de la Cerdanya.
Daixò, sen seguí una reacció de lenemic que portà un retrocés en la nostra causa. La xocolatera hagué de ser endreçada, tornant a aparèixer molt rarament, ja que més tard lenemic ens proporcionà excel·lents canons de diversos sistemes, i alguns bons oficials procedents de la cèlebre cuestión Hidalgo.
BATEIG DE FOC
A latac i presa de Ripoll, puc dir que no hi vaig prendre part més que com a curiós espectador i, tot el més, com a sanitari. Lendemà, havent-se recollit una bona quantitat darmes i municions, es repartiren entre les companyies velles, i amb les que aquestes deixaren sarmaren els novament allistats. En aquestes operacions estàvem a Campdevànol, quan en Martínez Campos, que havia arribat a Ripoll traient foc pels queixals, sens tirà a sobre, si bé no amb tanta promptitud que no hi hagués temps de prendre posicions i organitzar alguna resistència.
La companyia en què vaig quedar provisionalment agregat fou situada en el cementiri del poble que domina el pont del Ter. Era una bona posició. Una muralla duns quatre pams dalt ens permetia fer foc arrecerats.
De bales, moltes nhavia sentides xiular el dia abans, mes eren bales perdudes, daquelles que, havent mancat el primer blanc, anaven per mont enllà fins que perdien la força: però allí vaig sentir les intencionades, les de primera mà, que diríem, dirigides dret a buscar-nos el cos, i vaig començar a distingir, pel xiulet, si eren de Remington o de Bérdan. Les primeres, fines i silencioses, semblaven rompre laire de traïdor; les segones, brunzents i fressoses, i miolant a vegades igual que un gatet.
Ignoro si tots els que per primera volta es troben en consemblant cas experimenten iguals sensacions, però mafiguro que aquestes poden variar en la forma segons els distints temperaments, però en el fons conceptuo que tothom deu anar a parar a igual ordre de reflexions. Quant a mi, he de confessar que els pocs minuts que transcorregueren des de la vista de lenemic fins a rompre el foc, em foren summament anguniosos i em semblaren eterns. Sols podria comparar-los amb el trànsit del reu en capella: la idea de la mort sem representava amb tota la seva nuesa, convidant-me a resar credos i fer confessió general, de la qual a la millor men distreia no sé quina mena de curiositat per linconegut, que em portava a desitjar el mateix que em feia formiguejar la pell de por, obligant-me a prendre nota dels més petits detalls, admirant-me de no trobar-hi sempre la deguda relació amb el que allí es preparava i que, als meus ulls, prenia les proporcions duna gran tragèdia. Aquesta falta de relació o de concordança que notava entre el món exterior i el meu estat dànim em produïa les més xocants sensacions i em suggeria reflexions dun gènere ben innocent. ¿Per què (semblava preguntar-me a mi mateix) si a mi el cap em bull, si el cor sem desboca com un cavall sense brida, si ja sofreixo totes les angoixes de lagonia i pressento totes les amargures del trànsit mortal i tot el trastorn de la naturalesa quan passa del ser al no ser (i aquí confonia la naturalesa universal amb la individual), per què aquesta naturalesa no sassocia amb mi en aquesta crisi que es prepara? ¿Per què el sol joguineja encara amb els brancatges dels arbres, amb les floretes dels prats i les blanques parets de les cases, inundant-ho tot amb els seus més daurats raigs de la posta? ¿Per què laigua del riu llisca arrissada i platxeriosa, reflectint com sempre les verdes riberes, i els ocells canten i saltironen per les branques, i fins aquell escamot deugues pastura tranquil·lament per la prada entre tiris i troians sense fer-ne altre estat?