Mes el canó era lobjecte de totes les curiositats, de tots els entusiasmes i de tots els comentaris. Muntat sobre la seva curenya, lluïa la seva gràcia, bastant casolana, enmig dun cercle de curiosos que el contemplàvem respectuosament a alguna distància. No sé el que un director de les fàbriques de Trubia o de Krupp hi hauria tingut a dir, però a mi, malgrat tota la meva admiració i tot el meu entusiasme, em semblava fet dun esclopeter. Era curt i fart, i com que mancava del reviró o xescle de resistència que tots porten a la boca, tenia laspecte duna xocolatera, comparança que eixia de la boca de tothom. La curenya era de roure, feta a cops duixol, i les rodes tenien la factura de les de les carretes de bous.
Allí sorganitzà el servei de la peça, per al qual es disposava dalguns voluntaris que havien servit en larma i que safanyaven a donar-nos tota mena dexplicacions, lluint coneixements en la matèria i assegurant que la peça era bona, de resistència i que faria soroll.
Del que no estàvem mancats era de quefes; nhi havia tres. Dos dells eren vells, procedents de laltra guerra, i tenien el grau de coronel. Lluny de mi suposar que no shavien ben guanyat llurs empleos i que no era ben legítima llur respectabilitat, però considero molt possible que llurs coneixements estiguessin un tant rovellats i es ressentissin dels llargs anys de passivitat passats en les reserves de lemigració. El que no tenien rovellat era lentusiasme per la causa, el foc de llurs mirades ni la vivesa de llurs accionats.
Desgraciadament, per no sé quina mala intel·ligència, dels seus respectius nomenaments en resultava una dualitat en el comandament de la bateria, sobre la qual no aconseguien posar-se dacord, a pesar de les animades discussions que entaulaven i de les quals semblava que volien fer-ne jutges els presents, com si, a falta de poder superior, volguessin apel·lar al vot del poble. Nosaltres escoltàvem respectuosament i callàvem, però ens inclinàvem a considerar amb millor dret un dels dos que, com un rei sobre el seu tron, es passava les hores assegut sobre la peça, com prenent-ne possessió efectiva i real.
El tercer era jove, portava els galons de capità i procedia del cos de sergents dArtilleria del Govern. Ell era, en realitat, el quefe efectiu, ja que manava i disposava, fent cas omís dels seus superiors, i a ell obeïen els artillers. La veritat és que feia feina: estava organitzada la brigada, a punt els bastos, enginyosament apropiats sobre la basa dels de tragí, i tothom corria daquí dallà, enfeinat, com les abelles al buc. Tot eixia millor o pitjor compost, tot es trobava i totes les dificultats eren vençudes, almenys per sortir del pas. Aquest fenomen xocant de realitzar empreses i vèncer obstacles amb deficiència de temps, de mitjans i de direcció no és pas nou: és un dels miracles de lentusiasme popular i de la fe que aplana les muntanyes.
Al dia següent, estava disposada la bateria per debutar en el fet de més ressonància que shavia emprès des del començament de la campanya: latac de Ripoll.
Ens unírem amb el gros de la força a Manlleu, on vaig ser presentat als prínceps don Alfons i donya Maria de les Neus. A laltre dia, si mal no recordo, vàrem emprendre la marxa carretera amunt. Allò semblava un passeig de nuvis. La qüestió es presentava molt senzilla als ulls de molta gent: per via dassaig, arrasar amb la xocolatera a Ripoll, seguidament a Olot, després a Figueres, i endavant sempre.
I per allí començàrem. Devia ser envers migdia quan emplàçavem el feréstec canó davant lantiga vila dels Comtes, intimant la rendició, amb tot laparat que el cas es portava, al comandant de les dues o tres companyies que guarnien la petita plaça.
La resposta, com se suposa, fou contundent i negativa, i començà el foc, amb poc afany de primer, ja que tothom esperava que el canó parlés. Fou emplaçat, aquest, sobre una margenada que dóna cara al Fort Sant Eudald, contra el qual es tractà de dirigir la seva punteria. Passà llarga estona, en què es veia els improvisats artillers treballar com manobres, cridant i esbufegant. Amb el que he dit, ja es pot comprendre que el canó era del sistema més primitiu, és a dir, amb xemeneia de forat, i shavia dengegar amb metxa de corda. Altrament, no es disposava de granades, projectils massa perfeccionats per ser confeccionats en les fornals de ferrer de poble, sinó dunes pilotes de ferro, foses amb gresols de terra refractària. Llàstima que eren tan poc polides, que duien encara les rebaves de la fosa i no entraven en la boca del canó. També sobvià aquest inconvenient: un voluntari, posat de genolls i proveït duna grossa llima, anava esborrant les rebaves, subjectant les bales entre les cuixes i suant unes gotes com cigrons.
Totes aquestes operacions es verificaven al redós de la carena i a cobert de les bales enemigues. El vell coronel donava ordres en veu alta i amb un mig castellà agavatxat, però ordres que semblaven de cerimònia, perquè seguidament les repetia i explicava en català, si bé de fet era sempre lexsergent (català també) qui disposava. Mhavia oblidat de dir que el conflicte de la dualitat de comandaments entre els dos coronels shavia resolt per ell mateix, ja que un dells, precisament el qui havia pres possessió efectiva de la peça asseient-shi a sobre, no havia pogut seguir per falta de cavall, que ningú cuidà de proporcionar-li.
Per fi, quedà carregat el canó i encarat al Fort de Sant Eudald, prenent la punteria el mateix coronel, que no volgué cedir a ningú aquest honor. Enmig de la general expectació, era a punt de ressonar la canonada que havia de marcar una nova etapa de la guerra civil, o sigui aquella en què les forces de don Carles deixaven la defensiva per prendre resoltament lofensiva. Això estava en la consciència de tots nosaltres, i és per això que ens sentíem tots amb el cor oprimit, i en ressonar la braó de lespetec, un crit de Visca el Rei! atronà ensems lespai. Mes, oh desil·lusió!, dentremig de la fumerola en veiérem sortir a tomballons la flamant peça, que anà rodant marges avall. De moment, tots creguérem que shavia rebentat, la qual cosa produí un general sentiment de vergonya i desconsol. Mes prompte es veié que eren sols les rodes que shavien esmicolat, tal vegada per estar mal calculat el moviment de retrocés de la peça, i renasqué lesperança del remei. Aleshores sentaularen animats i saborosos comentaris sobre els efectes de la canonada. Damunt la coberta de teula descata del campanar de Sant Eudald es veia un forat, en el qual ningú havia reparat abans, i fou opinió unànime que era el senyal de la bala, desfent-se tothom en elogis i visques al canó i als hàbils artillers que el manejaven. És a dir, tothom no, perquè jo, que tenia la vista fina com un esparver, observava, molt a pesar meu, que aquell forat era quadrat i net de caires, no podent-me explicar que pogués ser produït a viva força. Mirant amb uns gemelos, es comprovà que no era sinó una finestra que donava accés al teulat. Però, ¿quin interès hi havia dhaver a desil·lusionar la multitud?
Per a major sort, no havia passat encara una hora de lincident, i ja el canó tornava a tronar des de la mateixa carena, muntat sobre les rodes dun carretó que sembargà en una masia propera i que, segons parer general, li anaven millor que les pròpies. Efectivament: amb elles féu la xocolatera totes les seves campanyes.
En realitat, a la distància que soperava, allò no servia sinó per espantar els pardals, i, convençut daixò, el Príncep, que comandava lacció, donà ordre dentrar dins la vila. Aquesta no tenia fortificació exterior i, rodejada com està en la seva major part daigua, sols alguns retens defensaven les poques entrades, els quals es retiraren als Forts tan bon punt es veieren atacats per les companyies que, amb larma al braç i a pas de càrrega, es precipitaren dins la vila. El mateix camí feia aviat el canó, i llavors començà seriosament latac.