Veritat és que ens trobàvem al cementiri, que sota els nostres peus jeien infinitat de cossos que ens havien precedit en el camí de lEternitat; però precisament això que, en aparença, havia de casar-se millor que res més amb la meva situació desperit, no em parlava tan fort ni em preocupava tant com la indiferència de la resta. Aquest gènere dimpressió no mera pas ben nou: recordo haver sentit quelcom per lestil, destudiant, per exemple, en temps dexàmens, en què em fixava més en la indiferència dels a qui res els hi anava, o lalegria dels qui havien sortit de penes, que no amb les cares llargues dels qui, igual que jo, esperaven lhora de la justícia.
Dels meus companys nhi havia que ben segur estaven com jo, si bé que, com a més foguejats, tenien major domini de si mateixos; altres es manifestaven del tot indiferents, i alguns fins es permetien riure i bromejar.
Així, entre ànsies, suors i esgarrifances, mirava acostar-se lenemic en direcció al pont que estàvem encarregats de defensar. Com que les municions no abundaven gaire, sens donà ordre destalviar-les, prohibint-nos rompre el foc fins a senyal. Lenemic, que anava més ratxós, no gastava tants compliments i ens foguejava de valent, essent sols contestat per altres guerrilles, a dreta i esquerra nostra.
Rompérem, per fi, atraient sobre nosaltres el principal foc de lenemic. Les bales rebotien per les parets del cementiri, esquitxant-nos de calçobres, i dels xiprers i desmais sen desprenia, caient-nos per damunt, una pluja desfeta de fullam i branquillons. Allò esvaní totes les meves anteriors idees, portant-men de noves, més confoses i ràpides. Els sons aïllats de les bales, sumant-se i multiplicant-se, es convertien en un soroll vagarós com duna caldera en desvaporació, mentre que lespetec de les escopetades es fonia en una mena de tronada sorda com braó de la mar enfurismada, sentint-se sols, seques i clares, les detonacions que sonaven més a prop de les nostres orelles. Llavors em semblava sentir dintre de mi com dues personalitats diferents i fins antitètiques. Per una part, linstint animal, larrapament a la vida amb tots els seus terrors i debileses; per altra, latractiu del que és nou, gran, heroic, amb totes les seves cobejances i fantasies. Es comprèn que de la lluita daqueixos dos sentiments, de la supremacia de lun o de laltre, en resulta el valor o la covardia de lindividu. El sentiment de lhonor, el compliment dun deure, labnegació del sacrifici en pro duna causa justa i santa, poden entrar per molt en la formació de valents i dherois; però lafany de notorietat, la set de glòria, la vanitat, el respecte humà en fi, sha de reconèixer que són també factors importantíssims per ofegar linstint de conservació. Per això, jo poso el valor del torero, que lluita davant de milers de testimonis que han de premiar-lo o vituperar-lo sobre el camp, cent colzes per sota del valor de linfeliç soldat que, en les darreres guerrilles o fos entre la massa anònima de lentitat numèrica, lluita sense testimonis, sense esperança de glòria, ni de premi, ni tan sols dagraïment.
Perdoni-sem aquesta digressió, no massa oportuna, que mha suggerit el record daquells moments, en què rebia la primera investidura de la milícia, el bateig de foc, com es diu en llenguatge militar.
Però, amb tot, em sorprenia que de tot aquell terratrèmol, de tot aquell cruiximent, daquella pluja de bales, en fi, no en resultessin les immediates i deplorables conseqüències que jo mhavia imaginat sempre. Ni les files enemigues saclarien, ni nosaltres, llevat dalgun gemec que se sentí files enllà, en sofríem majors danys. A la fi, el meu immediat company, un home duns trenta-cinc anys que, posseït duna mena dexaltació, no es cansava danimar-se i animar-nos, reptant en castellà lenemic i invocant els lemes de la bandera que de-fensàvem, senfilà damunt del petit parapet que ens emparava, a lobjecte, sens dubte, de fer-se sentir millor, caient a linstant, el pobre, part de dintre del cementiri, causant-me una terrible impressió. Corregueren alguns a alçar-lo, però no es tenia, ni parlava, ni es queixava. Mentre el palpaven vaig sentir que un deia: Té la bala al sagí: mala ferida. El recolzaren a la soca dun xiprer, i el capellà del batalló acudí, començant a recitar-li, tot aguantant-lo per les espatlles, les recomanacions de lànima, veient que no hi havia lloc per a la confessió. Linfeliç, amb la cara traspassada, dun color verd cendrós, dirigia al sacerdot mirades de gairell amb els ulls entelats i mig en blanc, en què semblava notar-shi encara una resta dintel·ligència. La boca, mig badada i torçada com dun aireferit, dibuixava una mitja rialla estúpida, i per les boqueres li baixaven dos fils de verdosa bava.
Vaig apartar la vista daquell espectacle, perquè em feia mal, procurant distreurem amb la feina. Quan poc després vaig tornar-me a girar, el ferit ja era difunt, i ningú es cuidava dell. Recolzat encara contra la soca, amb les cames tan estirades que quasi em tocava els talons, i la cara tapada amb el seu propi mocador de butxaca, semblava dormir, tal com ho fan els pagesos a la migdiada per preservar-se de les mosques.
El foc minvava, i lenemic, en lloc de decidir-se a passar el pont, semblava disposar-se a la retirada. En aquells moments recorria la fila el nostre capità dient:
Apa, minyons, que ara els emprendrem a la baioneta!
Vós anireu al davant! digueren alguns familiarment.
Ja sabeu que allà on va la companyia jo vaig sempre al davantcontestà ell amb el mateix to.
I, en efecte, sortírem en mitja formació per la porta del cementiri i arrencàrem rostos avall a la desfilada, sense ordre ni concert, cridant com esperitats, mentre que les cornetes eixordaven amb el toc de paso ataque i un escamot de cavalleria donava una falconada per la carretera, rodant algun cavall per la pols.
Nosaltres, corrent i cridant sempre, passàrem el pont i, travessant la carretera, emprenguérem la costa del davant. Aquesta nova fàcies de la lluita mengrescà més que laltra, perquè era més animada, i el mateix moviment permetia reflexionar menys. Lenemic es retirava escalonadament i amb ordre, guardant sempre una regular distància que no poguérem disminuir gran cosa. Veritat que acabàrem aviat el pit, perquè no era pas tot u córrer costa avall que costa amunt. El seguírem, no obstant, picant-lo de ferm, fins a les envistes de Ripoll, sense poder-lo arribar a desbaratar.
Jo vaig sortir bastant satisfet de la jornada, semblant-me que ja havia fet quelcom. No obstant, no havia de tardar a convèncer-me que allò no havia estat gaire més que un joc de nois. En aqueixa mena de guerres, únicament en el cas duna defensa obstinada de posicions, en els assalts de poblacions, o en sorpreses ben combinades, es fan baixes. En els altres casos, de cada mil bales a penes una fa blanc.
Un detall. Les eugues de què he fet menció abans, a pesar docupar el centre del camp de batalla, ni es mogueren, ni pararen un moment de pasturar. Únicament sen fugiren quan un cavall, que havia caigut travessat de part a part, salçà de nou i, com si res tingués, anà galopant a buscar-los les pessigolles.