Per mantenir lordre, sorganitzà el cos que sen digué de Voluntaris de la Llibertat: clavegueró on sescorregué tota la ganduleria i el llibertinatge de pertot arreu. Sels posà sota la direcció de comandants de la mateixa fusta, als quals, així que aparegueren les primeres guspires de la guerra, sels revestí damples poders civils i militars que els convertiren en veritables cacics, amos de vides i hisendes de les respectives demarcacions.
Així la vida, sobretot en poblacions de curt veïnat, sanava fent impossible pels que no eren de la seguida, perquè els insults a persones i béns eren a diari, posant-se de fet en vigor la llei de sospitosos pitjor que en temps den Narváez. Lesglésia de Sant Esteve dOlot, convertida en una altra Bastilla, es veié plena dinfeliços que eren tancats darrere les reixes dels altars, com feres dins de gàbies, pel delicte de tenir parents a la muntanya, o pel de no voler o no poder pagar els impostos i derrames que, sense més llei que lalbir i a pretext de la salut pública, simposaven. Lespaiosa nau del temple, en lloc de les salmòdies i dels càntics de la litúrgia cristiana, ressonava amb les notes de lHimne de Riego i del cancan, executades a lorgue per mans acanallades i barroeres; lemblema de la Trinitat, que hi ha dalt de laltar major, servia per als exercicis de tir al blanc; en les beneiteres sabeuraven els cavalls, i en lAltar Major cadellava la gossa del comandant.
Els atemptats contra persones, si eren fets en regla, és a dir, dun liberal contra un clerical, no tenien pas correcció. Sobretot als capellans, els calia anar sempre esparverats. Dels crits de corbs i altres per lestil, no se nescapaven pas mai, i gràcies que no hi hagués cosa pitjor. En ple carrer Major veiérem a un reverend desfer-li la boca dun cop de culata, per pur capritx.
Heus aquí el que principalment encengué la guerra civil. Veritat que les idees eren exaltades i que la fe era viva, però el cert és que els elements més valuosos i àdhuc molts dels mateixos cridaires, no anaren a la muntanya fins que els hi obligaren per força els revolucionaris. Avui mateix que, donat lestat daplanament en què es troba el país i lescepticisme que regna, fruit dels mals exemples de tothom, no es trobarien en tota la muntanya sis homes que de bona fe es llancessin al camp; si el Govern desitja guerra, no té més que retornar a aquells procediments.
Així vaig arribar als disset anys, en què el meu pare caigué malalt i morí quan ja la sublevació carlina, fracassada vint voltes i altres tantes represa, sanava estenent com taca doli. Estava, el pobre, sense esperances de vida quan rebérem lordre de desocupar la casa pairal, que havia de ser convertida en fortalesa. A la bona voluntat del director de les fortificacions, bella persona, amiga de la família, es degué que el pare pogués morir en el seu propi llit.
Lliure jo de lúnica autoritat que podia contrariar les meves intencions, ja no esperava més que arrencar la volada envers la muntanya. Em contenia, no obstant, el meu propi encongiment, la meva ingènita falta desperit. Un fet vingué a precipitar-me. Passava un dia per davant de la Casa de la Vila, on hi havia una reserva de Voluntaris de la Llibertat que, com he dit, es componia del millor de cada casa, quan de prompte vingué una pedreta a ferir-me del clatell. En girar-me, indignat, vaig topar-me amb la mirada burleta i provocadora daquells dignes sostenidors de lordre públic. Vaig sentir rebotir-me la sang del cap al cor i vaig concebre intencions de tirar-me com un lleó a venjar aquell afront; mes va mancar-me el coratge, retirant-me ple de ràbia impotent. Després vingué lavergonyiment de la meva pròpia covardia i, amb ell, el ferm propòsit de tirar-me al camp, somniant en el moment en què pogués revenjar-me.
Per aquells dies sescampà la nova dhaver entrat per la frontera el príncep don Alfons, germà de don Carles, junt amb la seva esposa, donya Maria de les Neus, i amb aquest motiu hi hagué un gran revifament de lesperit guerrer de les masses carlines. Es tractà de formar un esquadró de joves distingits del país que li servís com de guàrdia dhonor, i el meu germà segon, que ja havia fet algunes sortides fracassades, fou invitat a unir-shi. Sense ser-ho jo, vaig adherir-mhi i ningú shi oposà.
Sens passà avís de fer cap a una masia comarcana, i els dos germans acudírem a la cita. Era nit fosca i plovia quan sortíem de la casa pairal per una porta que donava al camp, sense acomiadar-nos de ningú de la família. Marxant camps a través i enfangant-nos fins als genolls, arribàrem al lloc designat, on no trobàrem cap dels citats, la qual cosa tampoc era destranyar, perquè es necessitava vocació per transitar de vespres i amb semblant temps. Transcorregué la nit i també el dia següent, en què el temps millorà. Mes solament va presentar-se la persona encarregada de guiar-nos. Afectats pel desengany, però decidits a tot, resolguérem partir sols amb el guia, i a punta de sol ens trobàvem trescant per les Escales del Sallent, veritable escala de pedra incrustada en lespadat de Santa Magdalena, vorejant la gran cascada daquell nom. Sols i desapercebuts, arribàvem, hores més tard, al mas Cavaller de Vidrà, convertit en quarter general de la carlinada.
LA XOCOLATERA
La casa Cavaller de Vidrà és, sens dubte, una de les més grans de la muntanya, amb la particularitat de ser tota ella construïda en un sol temps i sota un sol pla, a diferència de la major part de les grans masies, que són una juxtaposició dedificis o cossos erigits en diverses èpoques i acusant gustos diferents. En lentrada, que té accés per sota uns porxos, hi podria maniobrar una peça dartilleria. Està tota empedrada amb rierencs de caire, excepte un gran pas central enllosat, conduint al peu de lescala, que, sense grans línies arquitectòniques, és la més grandiosa que he vist en tota la muntanya.
Donades les condicions daquesta casa, situada a un tirat de pedra del poblat de Vidrà pinyol del nus de muntanyes del mateix nom, primer baluard de totes les sublevacions carlines, res té destrany que fos ella el centre on sarraulien, en busca daixopluc i descans, no sols les partides derrants i fugitius, sinó que també en ella prenguessin cos les primeres manifestacions dels organismes administratius de la causa carlina. Ella ho ha estat tot: caserna, fortalesa, ministeri dHisenda, hospital i fins acadèmia militar.
Allí, doncs, en la seva gran entrada, aparegué, com plogut del cel, el primer canó dartilleria de què disposaren les forces carlines de Catalunya, i allí el vaig veure jo per primera vegada, en ingressar en el carlisme militant amb totes les il·lusions i totes les curiositats del catecumen. Recordo que la casa bullia de gent de tota mena, paisans i militars, entenent jo per militars tots aquells que feien armes, per més que molts dells, així que havien deixat la que duien a la mà, no es diferenciaven en res dels paisans. Alguns es distingien sols per dur una canana cenyida, calçons de cuiro o polaines de tela i la boina. Altres usaven un mig uniforme, que consistia en garibaldina vermella o verda i una franja o veta cosida al llarg dels cuixals del pantaló. Alguns, pocs, portaven uniforme complet, si bé ideat a llur capritx i sense subjecció a cap reglament, no mancant-ne de ben extravagants i llampants de color.
Mes el canó era lobjecte de totes les curiositats, de tots els entusiasmes i de tots els comentaris. Muntat sobre la seva curenya, lluïa la seva gràcia, bastant casolana, enmig dun cercle de curiosos que el contemplàvem respectuosament a alguna distància. No sé el que un director de les fàbriques de Trubia o de Krupp hi hauria tingut a dir, però a mi, malgrat tota la meva admiració i tot el meu entusiasme, em semblava fet dun esclopeter. Era curt i fart, i com que mancava del reviró o xescle de resistència que tots porten a la boca, tenia laspecte duna xocolatera, comparança que eixia de la boca de tothom. La curenya era de roure, feta a cops duixol, i les rodes tenien la factura de les de les carretes de bous.