La Revolució partí els camps i, davant dun partit radical i decididament anticatòlic, sen formà un altre de catòlic resolut, on ingressaren amb entusiasme multitud de joves il·lustrats, decidits a lliurar batalla en tots terrenys, tant en el de la polèmica com en el de la força. Daquella època daten les fundacions de Joventuts catòliques i altres associacions i organismes que donaren vida i vigor a lelement catòlic, i que de segur lhaurien portat encara a millors resultats, de no sobrevenir divisions i misèries que no és daquest lloc ni està en el meu ànim esbrinar.
Capitost daqueixa reacció fou el partit tradicionalista, que adquirí gran volada, engrossat per bona colla delements conservadors que, espantats de la marxa de la societat, buscaven com un fre o un contrafort per resistir lempenta de lonada revolucionària. Aquests elements, que obraven per egoisme i no per convicció, abandonaren el carlisme tan bon punt consideraren que havia ja complert la seva missió, que per a ells no era altra que traurels les castanyes del foc. Conservadors purs.
Jo tenia llavors quinze anys i anava a començar els meus estudis universitaris. Els primers conceptes polítics, bé que molt confosos, els havia tret del diari de Madrid La Esperanza, únic que entrava a casa, i, encara que sense comprendrels massa i sols portat pel meu afany de devorar lletra més que de llegir, havia format el meu modest gust literari amb conceptes sempre elevats de don Pedro de la Hoz i amb leloqüència jocosa a voltes, planyívola sovint i sempre admirable i profunda de lAparici i daltres de la mateixa escola, com també fullejant els Escritos políticos del nostre immortal Balmes.
Donats tals antecedents i venint-ne de sang per tots quatre costats, ja es comprèn que el carlisme havia de ser el meu nord en esclatar la Revolució de Setembre.
Aquí he dafegir un detall. Furgant per la poc amena llibreria del meu pare, em vingué a les mans una obra que mimpressionà fortament. Era un llibre del qual he perdut el rastre i donaria quelcom per retrobar-lo. El títol, si la memòria no més infidel, era aquest: Cataluña vindicada de la nota de rebelión con que la han motejado sus detractores. Lautor, el nom del qual no mha quedat, era un precursor dels actuals patricis que shan pres a pit la defensa dels particulars drets de la nostra terra, ja que si bé es presentava encara com encongit per la força dels corrents llavors dominants, que consideraven com un fet providencial i necessari el de la unidad nacional com si abans della no ens ho passéssim bastant milloret, era, amb tot, una valenta exposició de greuges i una raonada defensa dels drets conculcats de Catalunya. Amb cites històriques de valor inqüestionable, amb documents indiscutibles i amb comentaris plens de bon sentit, provava que el que les històries castellanes qualifiquen de rebel·lies i traïcions no eren més que expansions naturals dun poble honrat i pacífic, burxat de continu, provocat i tiranitzat per governants sense fe ni llei, inflats de supèrbia i corcats per la cobdícia. Ell no es fixava pas encara en la peculiar idiosincràsia de dues races que són com loli i laigua, que, en barrejar-se, el més lleuger va a sobre i el més pesant a sota; tampoc esbrinava el pecat original de les nostres desditxes, ni proposava solucions radicals per al pervenir; però era, amb tot, una nota aguda que ressonava com un toc de corneta enmig daquell estat de prostració i enviliment en què el corrent centralista i castellanitzador ens havia enllotat, arribant-nos a fer perdre fins la noció del nostre propi ser i renegar dels nostres passats. Llavors vaig començar a entreveure la tasca essencialment desnaturalitzadora de lensenyança que sens dóna a les escoles, i em vaig avergonyir dhaver-me deixat infiltrar la rabior que vessen els textos oficials contra personatges i fets que sem presenten ara rodejats de laurèola dels màrtirs i del ver patriotisme. Vaig sentir-me més català que abans.
Amb semblants disposicions, es comprèn que les doctrines proclamades per lAparici i la seva escola venien a omplir un buit del meu esperit, i la carta, programa de don Carles al seu germà, seguida del decret de restauració dels Furs, havia daparèixer als meus ulls com el verb de la nova idea. Era la doctrina regionalista que em seduïa. Encara que no la comprenia pas bé, portat per un intens amor a les coses de casa, pressentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat i la resurrecció duna federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors polítics. Així concebia jo el carlisme, i així vaig acceptar-lo.
Per altra part, latmosfera es caldejava de dia en dia i lonada revolucionària, barreja inconcebible de llibertinatge i de tirania, creixia horroritzant i repugnant. La premsa de tots els camps estampava tot el que li venia a la boca, amb un cinisme i desenfrenament de què avui no en tenim idea. Mes, si era comú llegir furiosos articles excitant a lextermini dels reaccionaris, aquests tampoc es mossegaven la llengua, ni samagaven pas per tocar a sometent i organitzar públicament llurs forces. En el Círcol carlí dOlot havíem freqüentment sentit oradors proclamant la guerra com a única solució daquell estat de coses. La falta de criteri governamental i el desconeixement del principi dautoritat donava lloc als absurds més estranys, ja que allí mateix on avui es permetia tot i molt més del que porto apuntat, demà sempresonava o es garrotejava un infeliç pel sol fet de portar boina, segons li plaïa al governador, a lalcalde o al cacic de la localitat.
Però la nota dominant era un odi sectari i bestial contra tot el que feia referència al Clergat i la Religió. No pujava pas un orador a la tribuna duna Acadèmia o sobre la taula del club o de la taverna, que a la segona paraula no lengallés la dèria anticlerical. Seguint aquest corrent, sautoritzaven i proclamaven principis cent vegades més absurds i tirànics que els de labsolutisme més fanàtic, i es portaren a cap espoliacions, com la dels fons de les Conferències de Sant Vicenç de Paül, les quals, si bé menys hipòcrites, resultaven més infames que les desamortitzacions den Mendizábal.
Les eleccions, que no eren pas més mentida que avui, es feien a dagues tirades, amb guàrdies armades pels col·legis, regnant quasi sempre el garrot, i essent rara lacta que no sortia tant tacada de llot com de sang. Allò de donar vot als soldats i fer-los votar en formació, de segur que no shavia acudit mai a ningú; com també és daquella època la institució de la partida de la porra, un altre floró de glòria degut a la poderosa iniciativa den Ducazcal, un dels tipus més genuïns del polític madrileny. Tot contribuïa a exacerbar els ànims i a apropar la plenitud dels temps.
Per mantenir lordre, sorganitzà el cos que sen digué de Voluntaris de la Llibertat: clavegueró on sescorregué tota la ganduleria i el llibertinatge de pertot arreu. Sels posà sota la direcció de comandants de la mateixa fusta, als quals, així que aparegueren les primeres guspires de la guerra, sels revestí damples poders civils i militars que els convertiren en veritables cacics, amos de vides i hisendes de les respectives demarcacions.
Així la vida, sobretot en poblacions de curt veïnat, sanava fent impossible pels que no eren de la seguida, perquè els insults a persones i béns eren a diari, posant-se de fet en vigor la llei de sospitosos pitjor que en temps den Narváez. Lesglésia de Sant Esteve dOlot, convertida en una altra Bastilla, es veié plena dinfeliços que eren tancats darrere les reixes dels altars, com feres dins de gàbies, pel delicte de tenir parents a la muntanya, o pel de no voler o no poder pagar els impostos i derrames que, sense més llei que lalbir i a pretext de la salut pública, simposaven. Lespaiosa nau del temple, en lloc de les salmòdies i dels càntics de la litúrgia cristiana, ressonava amb les notes de lHimne de Riego i del cancan, executades a lorgue per mans acanallades i barroeres; lemblema de la Trinitat, que hi ha dalt de laltar major, servia per als exercicis de tir al blanc; en les beneiteres sabeuraven els cavalls, i en lAltar Major cadellava la gossa del comandant.