Potser a dins no hi ha res suggereix el llibreter. Està obert. Per què no ho mires?
Alço la pestanya del darrere i sí que hi ha algun paper a linterior. El trec.
Fotos!
Són dues fotos antigues.
Què faig? demano.
En Santi em recomana que les torni a desar al sobre i que consideri que són una mena dapèndix del llibre.
Vols dir que me les puc quedar?
Oi tant! Què vols fer-ne, si no?
Li dic adeu i men vaig amb el meu tresor sota el braç a buscar un lloc tranquil per mirar-mel amb calma. Tot i que la llibreria és al carrer paral·lel al de casa nostra, no vull anar-hi perquè segur que el Cretí em farà la guitza. Camino, doncs, pel passeig Marítim fins arribar a lalçada de lescola. Just al davant, de cara al mar, hi ha un banc de fusta al costat duna palmera.
Mhi instal·lo, obro el llibre i en trec el sobre amb les fotos.
Per a la Carmeta...
Qui devia ser la Carmeta? La propietària del llibre? Potser sí. Potser va rebre el sobre i, després dobrir-lo, el va ficar a dins del llibre i sen va oblidar. És clar que, si el va rebre, bé lhauria estripat per treuren el contingut...
Giro el sobre i mel miro per darrere. La pestanya és de les que té una mena de pega que sha de llepar perquè senganxi. I no està llepada!
Això vol dir que mai no van tancar el sobre...
Doncs potser a la Carmeta, mai no lhi va arribar dic en veu alta.
I començo a imaginar: tal vegada la propietària de les fotos les volia donar a la Carmeta i les va posar al sobre i després dins del llibre i sen va oblidar.
2
APAREIX EN WATSON
DONCS, pobra la Carmeta, si es va quedar sense aquelles imatges...!
Després de mirar-me ben mirat el llibre i de comprovar que els aparells voladors han patit una gran transformació fins a arribar als del segle XX, decideixo examinar les fotos. Les trec de dins del sobre. Són fetes en blanc i negre sobre un paper que brilla moltíssim i té les vores dentades. De fotos com aquestes, tan antigues, ja només en té la meva àvia. Els meus pares les tenen digitals, fetes amb el mòbil, i totes són de color.
Em poso a mirar-les. Una és duna dona i laltra, de dues nenes.
De sobte, tinc una idea. Em convertiré en detectiu per esbrinar qui és la Carmeta i tornar-li les fotos. Mho poso tot al damunt de la falda per pensar millor com morganitzo i just en aquest moment...
Catacrac!
No he tingut temps de reaccionar. Una mena dembalum a reacció se mha tirat al damunt i mho ha engegat tot pels aires.
Les fotos i el llibre han acabat a terra. I el cap verd que conduïa bojament un monopatí, també.
Ho sento em diu el cap verd, amb el nas ple de sang i uns ulls de pena terribles.
Jo, que lhauria volgut estrangular, quan el veig amb aquesta fila, sento llàstima. I mhi acosto per ajudar-lo a alçar-se.
Thas fet mal?
No... Sí... Una mica i em fa un somriure divertit i càlid a la vegada. Un somriure com aquelles salses que piquen i alhora són dolces.
Li ofereixo un mocador de paper perquè seixugui la sang i men vaig a recollir el llibre i les fotos. Tot està bé: ni un rebrec, ni una taca...
Sospiro, alleugerida. El monopatí a reacció no ha estat suficient per fer malbé el meu tresor.
Vols dir que ens saps gaire, de conduir un monopatí? li dic.
No gens! De fet, soc la persona més negada de la ciutat per anar sobre rodes.
I per què thi enfiles, doncs?!
Per aprendren, és clar diu. I tu en saps?
No. No ho he provat mai però segur que si ho intento, passaràs a ser la segona persona de la ciutat més negada, perquè jo seré la primera.
Li agafa un atac de riure i me lacaba encomanant.
Riure és millor que anar amb monopatí, segur. Quan acabes, sembla que vagis més lleugera per la vida.
Com et dius?
Isolda i abans no pugui fer cap observació del meu nom, laturo. Sí, ja ho sé: un nom força estrany.
Jo diria que molt. És el primer cop que el sento. Doncs jo em dic Joan. El meu és més suat. Magradaria molt dir-me duna manera especial, com tu.
Resulta que tenim la mateixa edat i som del barri. Bé, ell ho és de tota la vida. Però no anem a la mateixa escola.
Com que mho pregunta, li explico què estava fent.
Soc una detectiu, saps? Bé, ja sé que he exagerat una mica perquè, de fet, encara no he començat a ser-ho, però com que ja ho tenia pensat...
De debò? se li obren els ulls com tasses de cafè. Òndia. És la primera vegada que parlo amb una detectiu. I què investigues?
Necessito tornar unes fotos a la seva propietària, que no conec!
Li ensenyo les fotos.
En una shi veu una dona.
Òndia! Quin barret més estrafolari! diu en Joan.
Home, és antic. També ho és labric fins a mitja cama i les sabates de taló amb aquest llacet... Tot molt passat de moda.
Sembla una dona molt elegant.
Sobretot si et fixes en aquesta joia li dic.
I li assenyalo la solapa de labric, on hi ha subjectat un fermall també antic: uns cercles concèntrics dels quals surten unes tiges llargues cap amunt i unes de curtes cap avall.
Or i brillants, oi? li dic.
Almenys això sembla! I també sembla que estigui en un dormitori. Ho dic per aquest armari fosc que té al darrere. Mensenyes laltra fotografia?
Shi veuen dues nenes. Una és petitona i laltra és una mica més gran.
Els vestits també són de lany de la picor diu en Joan.
Jo no mels posaria ni que mamenacessin de prohibir-me la lectura ric jo.
Les dues nenes juguen en una plaça gran, al centre de la qual hi ha dos fanals negres antics, subjectats per una única columna de ferro. La columna sosté també quatre fonts amb quatre piques, cadascuna orientada a un punt cardinal.
Veus? Eren en aquest sobre. I vull esbrinar qui era la Carmeta i com puc fer-les-hi arribar.
I just aleshores madono que, al darrere de cadascuna, hi ha un text escrit amb una lletra punxeguda i difícil de llegir. La tinta és de color blau cel i no sembla feta amb un bolígraf normal, com els que fem servir a lescola.
El meu avi té una lletra molt semblant a aquesta diu en Joan. Potser ho va escriure ell.
El cor em fa un bot i si ja he trobat una pista?!, però, de seguida, toco de peus a terra, perquè recordo que a casa també he vist aquesta mena de lletra.
A casa també hi ha algunes llibretes, per exemple, les receptes de cuina de làvia, amb aquesta cal·ligrafia. Potser és la que abans els ensenyaven a fer a les escoles. Au, va! afegeixo amb impaciència. Llegim-ho!
En Joan desxifra la lletra és ben enrevessada! el que hi ha escrit darrere de la foto de la dona.
«J. El nostre àngel» em mira amb aire sorprès. Tu ho entens?