«J. El nostre àngel» em mira amb aire sorprès. Tu ho entens?
No, no. Però també ho hauré desbrinar i giro la foto de les nenes que juguen, i llegeixo embarbussant-me unes quantes vegades perquè no és fàcil entendre els gargots: «Quan siguis gran, Carmeta, recorda sempre el valor de la llibertat».
Em quedo mirant en Joan, tan desconcertada com ell.
No ens aclareix gran cosa dic.
No, però mira diu ell. I gira la foto de les nenes. Aquesta foto està feta en una plaça del barri.
Què dius ara! Així ja sé per on he de començar: buscant la plaça.
Jo thi portaré diu ell. Sé on és.
Aleshores, pam!, tinc una idea.
No vols pas ser detectiu amb mi? li demano.
Fa una estona se li han obert els ulls com tasses, però ara se li fan tan grossos que semblen plats de sopa.
Uau! És la proposta més còsmica que mhan fet mai. És clar que ho vull.
I torno a tenir una altra idea.
No volies tenir un nom especial?
Fa que sí amb el cap.
Doncs podries dir-te Watson.
Watson? Especial, especial ja ho és, però no entenc don ve.
És el nom dun detectiu famós. El que anava sempre amb en Sherlock Holmes.
Ah, aquest sí que sé qui és. Doncs em sembla un nom guapíssim. Watson, em dic Watson i mofereix la mà.
Fem una encaixada.
Just en aquest moment, sona una tonadeta inconfusible.
Tens mòbil? diu en Watson.
Ui! Si continua obrint tant els ulls li cauran de la cara!
Tinc mòbil, sí. Mestalvio dexplicar-li que forma part dels vells temps, de quan els pares anaven al Liceu i jo tenia un mòbil que podia fer servir per enviar missatges, per navegar per Google, per entrar a les xarxes... Ara ja només el puc fer servir perquè la família em localitzi si trigo massa o per fer una trucada en cas «dextrema necessitat».
És làvia.
Nena, on ets?
Li explico que en un banc, davant de lescola, parlant amb un amic.
Però tu saps quina hora és?
Doncs no. No ho sabia però per la veu de làvia ja hauria dhaver notat que és tardíssim.
Quan penjo, en Watson matrapa per la màniga com si no em volgués deixar anar mai més.
Som amics? diu.
És clar. Bé..., si vols, sí.
Sí que ho vull. I tant!
Sel veu molt content. De fet, sel veu com si shagués enfilat a dalt dun núvol.
He de tocar el dos li dic. Són les vuit.
Les vuit! fa cara de preocupació. El meu avi deu estar enfadadíssim.
I ja torna a semblar un nen a reacció, tot i que ara no va enfilat al monopatí, sinó que el duu sota del braç.
Adeu diu i es posa a córrer.
Ei! li crido. Esperat. Quan i on ens trobem?
Demà a les 10, al davant del Manyo diu sense deixar de córrer.
El Manyo? I què dimonis és això del Manyo, voldria dir-li, però ja ha desaparegut.
Fico les fotos al sobre i el sobre dins del llibre, i men vaig a casa.
Mobre la porta la mare i em clava una bona esbroncada.
Abans de les vuit et vull a casa, ja ho saps.
Li dic que sí, que sí, que mha passat lestona sense adornar-men.
El Cretí encara no hi és. Làvia prepara el sopar. I el pare, com sempre, està mig esfondrat damunt la taula del menjador, lúnic lloc on podem estar tota la família junta, cadascú assegut a la seva cadira.
Au, rentat les mans i para taula diu làvia.
Empenyo la porta corredissa i entro al minúscul espai on hi ha la tassa del vàter i una pica súper petita. I tot i que hi ha ben poca cosa, no és fàcil encabir-shi.
Potser us demaneu on és la dutxa. La dutxa hi és i resulta molt enginyosa: tot lespai ho és. O sigui, a dalt al sostre, hi ha una carxofa per on surt laigua, i el terra està inclinat, i al costat dels baixants del vàter hi ha un desguàs. Una bona idea que va tenir la meva àvia fa molt perquè estava tipa de rentar-se per parts, com deia ella.
Quan surto, ja ha arribat el cretí del meu germà i per variar està ratllant la meva mare.
Sif! Sisplau, estic cansada. En podem parlar demà, que no he danar a treballar?
Ell continua insistint amb la seva matraca i jo el fulmino amb una mirada assassina. Però ni tan sols la capta. Continua burxant la mare.
El pare sha tapat les orelles amb les mans, tot i que no sé si li cal perquè últimament no sembla que senti res.
Parsifal! trona làvia. Fes el favor de callar i no dir més bajanades!
El Cretí tanca la boca i es mou per desaparèixer però abans em clava un cop de colze.
Ets imbècil o què? li dic.
O què!
I es fica al seu racó, que és lespai que queda entre lhabitació de làvia, que ara també és la meva, i la cortina darrere de la qual dormen els pares.
El sento que desplega el llit, un somier articulat que es plega en quatre sota duna lleixa de fòrmica i es dissimula amb una cortineta.
Paro taula. I per posar el plat i els coberts del pare li he denretirar cada cop mans i braços. Ja ho he dit abans: el pare, dençà que es va quedar sense feina, sha quedat també sense piles.
3
I ARA, QUÈ?
EM LLEVO DUNA REVOLADA. No tinc temps per perdre. Si vull resoldre el misteri abans no torni a començar lescola, mhe dafanyar. Vaig al menjador a buscar làvia, perquè mha dexplicar on és el Manyo.
Només hi trobo el Cretí mirant no crec que el llegeixi un còmic.
On és tothom? li demano.
Bon dia. Es diu bon dia.
Ves a fregir espàrrecs, rei, magradaria dir-li, però no ho faig perquè necessito informació.
Bon dia li dic.
Somriu amb satisfacció fingida.
Veus? Contribueixo a educar-te mengega.
Sí, sí, molt... li responc jo sarcàstica. On és la família?
El pare i la mare són al metge.
Al metge? Qui està malalt?
En Sif em mira com si no hi fos tota. Mou el cap i diu:
Però tu on vius, Mitja merda? En aquesta casa o què?
No contesto. Si ho faig ens embolicarem en una discussió i em quedaré sense saber què està passant.
El meu germà sospira i diu:
No thas adonat que el pare està sense forces, últimament?
Sí. És clar, però em creia que era per culpa dhaver-se quedat sense feina...
Tothom sho pensava diu ell, que sembla una mica preocupat. Però la mare i làvia troben que ja fa massa i que hauria dhaver reaccionat, que potser té alguna malaltia...
Se mencongeix el cor.
Malalt, el pare? No mhavia ni passat pel cap. Uf! I si resulta que té alguna malaltia greu? Li demano al meu germà: Tu creus que està molt fotut?
I com vols que ho sàpiga, nena?! Em borda. I a mi, per com ho diu, em fa lefecte que està tan amoïnat com jo. Després duns quants segons sense dir res, afegeix: Avui sha marejat molt i no es podia llevar. Han hagut de cridar una ambulància i se lhan endut a urgències.