A en Solomon, que, per gran
que sigui, sempre serà el meu petit.
1
UN SOBRE QUE NO VA ARRIBAR AL SEU DESTÍ
EM DIC ISOLDA. Isolda Roca.
Ja ho veieu: el meu cognom és força corrent. En canvi, el meu nom és extravagant. I jo, segons diuen les companyes descola, encara ho soc més. Em troben molt estranya. Perquè abans vivia a lEixample i fa només un any que visc a la Barceloneta; jo trobo que el canvi no es nota gaire: els carrers del meu nou barri també són tots paral·lels i perpendiculars, amb lavantatge afegit que tinc el mar molt a la vora. Perquè porto els cabells tallats molt curts i a elles els encanta dur-los llargs. Perquè em flipa llegir i a elles no tant. I perquè de gran vull ser enginyera aeronàutica. O sigui, vull dedicar-me a dissenyar avions i altres aparells que puguin volar.
Això de ser enginyera aeronàutica ho vaig decidir quan tenia vuit anys perquè vaig anar de viatge a París amb avió i el comandant em va deixar visitar la cabina. Em vaig quedar de pasta de moniato quan em va explicar per què servia cada botó, cada esfera, cada llumeta... Era sensacional pilotar aquell avió, però encara més haver-lo ideat. Vaig dir que, de gran, mhi dedicaria. El meu germà, que encara no era el cretí en què sha acabat convertint, però que ja era un tocanassos de primera, es va riure de mi. I jo vaig passar-ne molt, que és el que acostumo a fer.
El meu germà Parsifal, lúnic que tinc, per sort!, tampoc té un nom gens comú. Aquesta mania dels noms estrafolaris ve dels temps en què la mare es moria per anar amb el pare al Liceu a sentir òpera. Daquí els va venir la idea de dir-nos Isolda i Parsifal. Ara, la mare no té temps ni calés per anar al Liceu i, si pogués anar-hi, sadormiria a la butaca perquè sempre va curta de son: es lleva molt dhora per anar a netejar, primer oficines i després cases particulars. Al migdia torna per dinar i, amb la col·laboració de làvia, mira de posar-li les piles al pare i de treure-les al cretí den Parsifal.
En Parsifal es fa dir Sif, però làvia, ni cas!, el crida sempre pel seu nom complet. Jo, en canvi, procuro no parlar-mhi perquè és més fastigós que menjar-se un plat despinacs i, si lhe danomenar dalguna manera, li dic Cretí.
A mi, el Cretí em diu Mitja merda, els amics em diuen Iso i a casa, Isolda, però em penso que, si ara els pares mhaguessin de triar un nom, men posarien un dels de sempre: Maria, Carme, Dolors... Perquè la mare, dençà que el pare va perdre la feina i tot va començar a anar de gairell, no està per gaires complicacions.
Ara ja no viatgem tampoc; ens estem sempre a casa..., a casa de làvia. Ens hi vam haver dinstal·lar a començament daquest curs quan els del banc es van quedar el nostre pis i ens van deixar al carrer. A mi, mencanta viure-hi però el Cretí tot el dia rondina perquè és un pis molt petit. I, la veritat, en això té tota la raó. Però, i què?
I ara els diners que tenim són els de la pensió de làvia i els que guanya la mare fent feines de neteja. O sigui, vivim una vida que és com un mitjó girat del revés: no té res a veure amb la que teníem abans.
Just en el mateix moment en què comparo la vida amb els mitjons, sona el timbre que marca el final de les classes.
És divendres a la tarda i comencem un pont llarguíssim de quatre dies, ja que el dimarts 1 de maig és festiu i lescola ha decidit que dilluns no hi haurà classe. Quina passada!
La mestra ens ha explicat que l1 de maig se celebra el Dia Internacional del Treball, que reivindica els drets de treballadors i treballadores i que té el seu origen en el moviment obrer del segle XIX. Crec que deu ser cosa del passat perquè ara, pel que diu la mare, de drets, en tenen pocs. Ella, per no tenir, no té ni seguretat social: no es pot posar malalta perquè, sinó, no cobra.
Sortim de laula com si cent mil tiranosaures rex ens empaitessin. Segurament els meus companys tenen pressa per començar els dies de vacances, però jo, per córrer a la llibreria del barri.
La llibreria és llarga i estreta i plena de prestatgeries que van de terra al sostre. A lentrada hi ha els llibres nous. I a la part del darrere shi amunteguen els vells, o sigui, els llibres usats. En Santi nés el propietari. Diu que un dia daquests es jubilarà i tancarà la llibreria, perquè la gent compra molt poc, perquè la botiga dona molta feina i perquè lesquena cada dia li fa més mal. Jo creuo els dits perquè no sigui veritat que un dia abaixi la porta metàl·lica per sempre. Per a mi seria un drama perquè és un dels racons del barri que més magrada. Em miro tots els volums i penso que cadascun explica una història que, si la llegeixo, em portarà a viure una altra vida, ben diferent de la meva. I això que la meva em sembla de primera, però trobo divertit poder-ne viure moltes alhora. Per això mho passo pipa llegint.
Els divendres, en sortir de classe, sempre passo una estona per la llibreria per ajudar en Santi. Jo carrego les caixes i lajudo a col·locar els volums al seu lloc així lesquena no li pateix gaire i ell, a canvi, em regala llibres.
Hola, Isolda em diu així que sent la campaneta que té a la porta per avisar-lo quan entra algú.
Hola, Santi. Tens paquets per desar?
No nha arribat cap de nou. Però, mira, al fons, amb els llibres de vell, nhi ha una pila per posar a lúltima lleixa.
Mhi acompanya perquè li fa por que menfili a lescala de mà sense la seva vigilància. «I si caiguessis... », diu si jo protesto.
Ell subjecta lescala i jo pujo i baixo amb uns quants volums cada cop.
Quan acabem, plega lescala i em diu que té una sorpresa per a mi.
Un llibre francès.
Jo no sé francès li dic.
No et caldrà saber-ne. Ja ho veuràs.
I treu dun calaix un llibre apaïsat, de tapes dures. Men tradueix el títol:
Apassionats per laviació. I tu ho ets, oi, dapassionada? Doncs mira, texplica els diferents aparells voladors des del 1709 fins al 1939. Veuràs quins estris més estranys han arribat a anar pel cel... I tot són dibuixos i fotografies, de manera que, encara que no entenguis lidioma, et faràs una idea clara del que shi explica.
A la portada hi ha un dibuix molt curiós: una mena docell, de panxa esfèrica i transparent, on es veuen dues persones assegudes; sota lesfera, unes ales que no tenen res a veure amb les dels avions actuals sinó que semblen les duna au.
Magrada molt.
En Santi somriu.
He, he fa. Mho imaginava. I esperat quan ten trobi un digual però que expliqui la història de laviació fins al segle XXI.
Mmm. Em faig gasosa només de pensar-hi.
El fullejo un moment, tot i que tinc ganes de mirar-mel amb més calma. I, ostres, entre les pàgines sis i set, mhi trobo un sobre. Penso que lhi deu haver ficat en Santi i se nha oblidat.
Ei, Santi! És teu?
Agafa el sobre tan esgrogueït com el llibre.
No fa movent el cap. Sho devien oblidar els antics propietaris.
I mel torna.
Al damunt del sobre hi ha escrit: «Per a la Carmeta».