Una de les riqueses que ens llega aquesta correspondència són, sens dubte, els comentaris, les valoracions i les crítiques que shi recullen de les obres que anaven publicant tots dos, amb les quals podem fer-nos la idea, sense mediacions, de les primeres impressions o fins i tot de la voluntat inicial de les obres que es publicarien posteriorment.
Joan Oliver deia el 14 de gener de 1978 sobre Crònica de demà (1977):
Ladmiració ha estat produïda pel vostre inestroncable doll líric, per lalè indefallent amb què ens conteu la vostra història no per dolorosa llastimosa, sinó vivíssima i no pas endarrerida sinó sempre present. Cada un dels vostres quaderns és un renovellament; els profunds motius del vostre cant persisteixen però no pas com una reiteració, sou com locell que reneix de les pròpies cendres, però en aquest cas les cendres mantenen tostemps el caliu i fins i tot la flama: els successius avatars donen llum i mai fum. Crònica de demà és un cop més una revelació daquest espectador no pas tan furtiu dell mateix que voleu ser, puix que les seves visions ens afecten i mafecten com aventures universals que lhome pensa, somia, tem, o potser anhela, experimentar.
I Miquel Martí i Pol, després de lèxit editorial dEstimada Marta del qual sen va fer una primera impressió de deu mil exemplars, explicava a Oliver la intencionalitat i el sentit conjunt dels seus tres llibres publicats entre 1976 i 1978. Un testimoni impagable que aporta al lector actual noves dades per a una lectura més aprofundida:
Lhoste insòlit vol ser un pas més en lintent de represa que sinicia amb Crònica de demà i pren cos amb Estimada Marta. Després daquest últim llibre no tenia les idees prou clares (primera part de Lhoste insòlit). Finalment, però, va semblar-me que havia trobat un possible desllorigador, a base de fer «dialogar» dos jo, no enfrontats ni tan sols diferents, però que potser havien divergit durant aquest[s] últims anys (segona part).17
De la mateixa manera, Oliver, en preparar el volum de Poesia empírica, va explicar a Martí i Pol que:
Sota el títol volgudament pedant [] aplego uns textos que aquí són satisfactoris i allà faceciosos i més enllà herètics; daltres només anecdòtics. Un pout-pourri, una barreja força desmanegada, però potser els versos més sincers que he escrit, fills ben legítims de la meva idiosincràsia.18
La possibilitat daplegar ara totes les cartes, en les quals hi ha afirmacions com aquestes i moltes daltres de similars, permet de conèixer de manera més fonamentada la interioritat de lamistat que es professaven Oliver i Martí i Pol, la seva xarxa de relacions de caràcter personal i cultural i també apreciar amb un major grau de detall quina era levolució del seu pensament literari. Aquella confiança que va anar creixent amb el pas dels anys fa que en la correspondència no sestalviïn les crítiques, de caràcter polític, social o literari i els comentaris punyents o sarcàstics sobre escriptors, artistes o editors, que es fan encara més intensos i directes en la darrera etapa daquest diàleg escrit que sha pogut recuperar. De la confiança, però, també en queda rastre en un aspecte ben significatiu com és el canvi en el tractament formal que van fer servir Oliver i Martí i Pol durant divuit anys la forma «vós» per la forma «tu» a partir del 27 de setembre de 1979: «Ara madono que si tanomeno Miquel, thaig de tutejar; ho faig amb una condició: que em paguis amb la mateixa moneda!». Proposta que Martí i Pol va entomar «amb una mica de vergonya perquè et tinc molt de respecte [] conseqüència dun gran afecte i una gran admiració».19
Èxits literaris i conflictes editorials (1980-1983)
Els tres darrers anys de la correspondència entre els dos poetes són potser els que recullen amb menys filtres i menys formalitats les vivències personals, les confessions polítiques i les crítiques més viscerals de tota la llarga trajectòria damistat. Aquells van ser els anys de la consolidació de lèxit editorial de lobra martipoliana, amb edicions que sesgotaven ràpidament, i amb un creixent reconeixement públic, que ja shavia iniciat amb Estimada Marta però que acabaria de consolidar-se amb Làmbit de tots els àmbits:
Escric força, com et deia, intento em sembla que ja tho vaig dir dies enrere fer una poesia útil en aquest moment de desencant comunitari en què tanta falta ens fa lesforç de tots per mirar de tirar les coses endavant. Torno a servir-me del plural; i això per dues raons: primera, perquè si he superat (?) la malaltia i assolit una síntesi entre els dos (o més) jo que hi ha en mi (Lhoste), la meva actitud no pot ser sinó comunitària; i segona, perquè el que estic escrivint és una poesia diguem dexaltació nacional, poesia política, però el màxim dallunyada de qualsevol partidisme. Més ben dit, potser caldria qualificar-la de poesia cívica, ja veus per on van els trets.20
Va ser també el moment en què, amb la publicació de Poesia empírica, Joan Oliver va cloure la seva producció poètica, fet pel qual en les cartes saprecia la voluntat de reflexionar sobre la coherència de la seva trajectòria personal i literària:
serà el llibre més extens de tots els meus i senquadra en una bona part dins allò que la colla de Sabadell anomenàvem «tècnica de la impopularitat», és a dir discrepar de molts valors, postulats, axiomes acreditats i intocables, atacar prestigi i crèdits «fumosos i com les xemeneies sempre acimats». En algunes peces davallo fins a la grolleria o lordinariesa i lobscenitat (espectacles no aptes per a lescena), però sempre amb intenció penso jo moralitzadora (una moral per reducció a labsurd, podríem dir).
Era, doncs, el moment de fer balanç i projectar-se cap al futur amb noves il·lusions: Martí i Pol amb lesperança dun futur polític, social i cultural més ric, i Oliver amb el pessimisme combatiu que el caracteritzava. I el balanç no era autoreferencial en cap dels dos casos sinó que ambdós compartien obertament allò que apreciaven de laltre i que els feia créixer. Joan Oliver, com a editor dAymà, que va treballar en la confecció de lAntologia de poemes de Martí i Pol preparada per Ricard Torrents, confessava que aquell llibre li havia «permès de repassar la teva obra i de constatar el seu constant enriquiment sempre cap a la llum», la qual cosa feia que «la teva vida i la teva poesia són una de les poques poquíssimes coses que minspiren plena confiança, crèdit total».21 Unes paraules que Martí i Pol va respondre quatre dies després dient-li que «les teves reflexions [] són veritables punts de referència per orientar i esmenar el meu treball», i reblava: «Escriu-me, doncs, que em fas un gran favor». La comprensió de laltre i de les seves motivacions profundes va ser allò que va motivar les probablement més sinceres i explícites mostres de suport i de comprensió mútues: