Han hagut doperar la meva dona (tenia pedres a la vesícula biliar) i tot just fa tres dies que torna a ser a casa. Mha tocat de fer vida de clínica, és clar, i la feina se mha endarrerit. Per acabar-ho dadobar, jo tampoc no estic gaire fi. Ja fa dies que la ballo. Cosa de nervis, segons diuen els metges. De moment em semblava que el metge de capçalera (de carbassera, que diu una dona de la fàbrica) sen sortiria, però en vista que la cosa no rutlla, em tocarà danar a trobar un neuròleg, cosa que faré la setmana vinent, a tot estirar.
El naixement duna amistat (1971-1979)
Durant la dècada dels setanta, la relació entre els dos escriptors es va intensificar, bé per motius literaris atès que Oliver era director literari a Aymà, on Martí i Pol va publicar alguns llibres, bé per motius estrictament personals. Tant uns motius com els altres van ser el principal fil conductor dun intercanvi epistolar en el qual es fa palesa, també, una creixent i fonda amistat.
Des del mes de juny de 1970 fins a lagost de 1972 no es té constància de lexistència de cap carta creuada entre Oliver i Martí i Pol, però aquesta desaparició de la relació escrita es va substituir, en aquells moments de malaltia i de desànim profund, amb lamistat intermediadora de Jordi Sarrate, a qui ambdós escriptors qualificaven damic exemplar, «ferm» i «lleial», «sollícit», «gentil», «eficient i complidor» Lartista osonenc, que va il·lustrar ledició de La fàbrica de 1972 amb els seus gravats, visitava setmanalment Martí i Pol a Roda o a lestiu a Cantonigròs i feia denllaç entre lescriptor rodenc i Joan Oliver. Així, en la primera carta que sha conservat dOliver a Martí i Pol, del 14 doctubre de 1972, shi pot llegir, dentrada: «aquests darrers temps he tingut notícies vostres a través de lamic Sarrate», el qual també, com deia Martí i Pol: «em va pujar a veure a Andorra la setmana passada [i] em va explicar la vostra intervenció en lacte dinauguració de lexposició de gravats i poemes de La fàbrica al temple romà de Vic».11
Tot i la malaltia, però, en aquells anys Martí i Pol va publicar La fàbrica «un exemple colpidor i raríssim de limpidesa expressiva, de profunda sinceritat literària», segons Oliver12 i, més endavant, Vint-i-set poemes en tres temps, que havia estat finalista del Premi Carles Riba de 1971. Oliver va publicar tres obres de teatre: Quatre comèdies en un acte, Vivalda i lÀfrica tenebrosa i Cambrera nova, totes el 1970, però cap llibre de poesia.
És innegable, i així es destil·la de les cartes daquests anys, que lamistat es va estrènyer de manera molt significativa des del moment que els dos escriptors van començar a compartir, a banda dels interessos i la militància literària, la vivència de la malaltia física en el cas de Martí i Pol i anímica en el cas de Joan Oliver. Miquel Martí i Pol se sincerava reconeixent que:
[] tinc dificultats per enraonar, per deglutir el menjar o el beure, per servir-me de les mans per qualsevol cosa, en fi, que no sigui seure i no fer res. Daltra banda la presència de gent, que abans no mafectava poc ni gens, ara em desgavella de mala manera; se maccentuen les dificultats que us dic i, al capdavall, ofereixo un espectacle més aviat llastimós. I és això el que mengavanya. [] Què hi farem! Caldrà esperar que la malaltia sestabilitzi diuen que ho fa per tal danar-me adaptant al nou estat que, pel que sembla, no té pas intenció de modificar-se.
Així i tot treballo, a la fàbrica i a casa, i no estic pas desesperat. Tot això que us he dit és una exposició objectiva dels fets; no una queixa.13
I alhora que Miquel Martí i Pol maldava per superar el tràngol de lesclerosi múltiple, Oliver compartia la depressió anímica que patia en el moment de desestimar lencàrrec descriure un pròleg per a la traducció castellana duna antologia de Martí i Pol:
[] no em veig amb cor descriure un pròleg correcte, passable per al vostre llibre. Durant aquests dos mesos he lluitat amb mi mateix per tal de superar aquesta dificultat. Però totes les provatures que he fet han estat un fracàs. Aquest horrible estiu ha agreujat la depressió moral i física que sofreixo dun any ençà. Tot just sóc capaç datendre les feines de rutina de les quals depèn la meva subsistència. La meva activitat literària sha reduït a zero.14
Novament, des de 1973 a 1976, el contacte escrit entre lescriptor de Sabadell i el de Roda de Ter es va interrompre un temps durant el qual va arribar una certa estabilització personal per als dos. Daquests anys contrasta la popularització i lèxit editorial de Martí i Pol amb la publicació de La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), i els dos primers volums de la seva obra poètica publicats a El Mall, Larrel i lescorça (1975) i El llarg viatge (1976) amb el silenci poètic dOliver, que fins a 1977 no publicaria Quatre mil mots. De fet, la represa de la correspondència i la seva continuïtat va ser ocasionada per nous projectes que implicaven a Martí i Pol com a poeta i a Oliver com a director editorial, ja que el primer va oferir a Óssa Menor, integrada dins del grup Aymà-Proa de Joan Baptista Cendrós, la publicació de Quadern de vacances (1976) que, en aquest cas sí, a més, va ser prologat pel mateix Oliver, com queda recollit també en les cartes daquell moment: «estic donant el darrer cop dull i passant en net els poemes del llibre que us enviaré».15
Després daquella intensa i continuada producció poètica, les cartes conservades deixen rastre de la valoració que en feia Oliver, de tal manera que en plantejar el pròleg esmentat afirmava que:
La vostra obra dara, la daquests darrers anys, és duna tal maduresa, diria dun equilibri apassionat, que minspira un respecte gairebé religiós. No és pas cap joc! «Parlo, doncs, de la mort i a més em moro» Les vostres relacions amb la mort són formals, com diuen les senyores, i no pas un festeig ni un flirt. No puc participar-hi amb la mateixa tranquil·litat amb què vós us hi referiu. Perdoneu tanta sinceritat16
Una de les riqueses que ens llega aquesta correspondència són, sens dubte, els comentaris, les valoracions i les crítiques que shi recullen de les obres que anaven publicant tots dos, amb les quals podem fer-nos la idea, sense mediacions, de les primeres impressions o fins i tot de la voluntat inicial de les obres que es publicarien posteriorment.