Asseguda al graó anava creixent. Escoltava el que deien totes aquelles senyores que no magradaven, veia caure i giravoltar les hèlices de lauró i mirava el sol damunt de les roses. Tot duna sentia el senyor Jaume que deia: men vaig a la torratxa. Així que ell havia sortit es posaven a parlar del meu pare. El senyor Jaume sempre deia que devia ser músic i que per això mhavia posat Cecília. Elles deien que devia ser un home molt dolent i que jo tenia orelles de criminal amb la medalleta enganxada a la galta i que el que mhavia posat el nom devia haver estat la meva mare, i que me lha-via posat desma i que li havia sortit del cor un nom trist. Jo pensava en les hèlices que queien giravoltant i quedaven planes a terra com jo. I em van començar a fer nosa les orelles. Me les tocava. Deien que el meu pare devia ser daquells homes que volen matar la reina, dels que posen bombes quan ella passa amb tren, i que roben, dels que només viuen per cremar-ho tot. Que la meva mare mhavia deixat perquè ell estava a la presó. I totes el veien fent hores i hores de camí per carreteres amb un pam de pols, amb un guàrdia civil a cada costat i amb les mans emmanillades. De tan perillós. Deien que potser era jove, i quan es cansaven de dir que era una mala persona, deien que potser era un vell ric i de compromís, carregat de vicis i de diners.
Algunes tardes hi havia una senyora petita i vella, amb les galtes de seda arrugadeta i amb uns ulls blaus de porcellana, sempre espantada, que només venia de tant en tant perquè vivia lluny. Segons ella el meu pare devia ser un pobre estudiant i la meva mare una pobra noia posada a servir a catorze anys. De vegades li feien ensenyar la cicatriu que duia tapada amb colls alts de tul aguantats amb barnilles. Havia estat bonica i el seu amant la feia menjar descalça i a lhora de les postres li feia posar els peus damunt de la taula i els hi omplia de petons. Havia acabat clavant-li un punyal al coll i ella havia tingut força per arrossegar-se fins al balcó i cridar auxili, deixant un riu de sang. Un dia, la senyora Rius li va preguntar si el seu amant tenia la medalleta de lorella enganxada a la galta i va dir que sí, i jo, asseguda amb elles, mirava els colzes de la senyora Magdalena que em feien fàstic perquè els tenia vermellosos, i va ser mentre mels hi estava mirant que la senyora Rius em va picar la mà i em va dir que no em toqués més les orelles. I recordo encara el dia que el color morat va entrar a la meva vida, una tarda destiu amb totes les persianes abaixades i amb la claror que només es veia per les escletxes. Va venir una senyora alta amb un vestit de color de violeta i un vel amb una piga de vellut a sota de lull, i violetes al pit i sabates de color de violeta, i tot passant-se la mà per les violetes del pit va dir que el meu pare devia ser un home com sen veuen pocs perquè jo tenia una cara de nimfa i de santa, que la feina que tindria amb els homes quan seria gran faria por.
El senyor Jaume i la senyora Magdalena volien que els digués padrins i no els ho vaig dir mai. Tenien dues cosines que eren germanes bessones i encara que fossin una mica més enllà dels trenta anys eren conquistadores i presumides i tenien els colzes bonics. Luna es deia Maria-Cinta i laltra es deia Raquel. La que es deia Maria-Cinta tenia un amic molt ric i cotxe, un cotxe negre, de color davellana per dintre i quan hi havia el cotxe parat davant de casa, els veïns, damagat, miraven el xofer que es passejava amunt i avall esperant-la. Anava sempre al Liceu. La que es deia Raquel tenia un amic més pobre. Costava molt de saber quina era luna i quina era laltra però a lúltim les vaig saber destriar perquè una vestia cridaner i laltra no tant. I per les joies. La Maria-Cinta només duia brillants. La Raquel, un collaret de perles petites amb una perla més grossa que penjava al mig. La Maria-Cinta de vegades magafava la cara i deia que massemblava a algú que ella coneixia, però que no podia saber qui... Un dia em va agafar una mà i me la va mirar per sobre i va dir que abans no shi havia fixat però que no havia vist mai una mà de criatura com la meva, tan bonica; que era la mà duna criatura que tenia el pare pianista. I jo em vaig posar a plorar.
III
Caminava molt a poc a poc però la sorra cruixia i el reixat va grinyolar quan el vaig obrir. Elles enraonaven a la cuina. Vaig pensar que el grinyol les avisaria i que me les trobaria a sobre i em tancarien perquè no em pogués tornar a escapar, i que em moriria tancada encara que piqués amb els punys i amb els peus. I que morta i plana mai més no podria anar a buscar el meu pare. Lhavia sortit a buscar perquè la nit abans, encara desperta, havia vist caure del sostre una pluja destrelles de tots colors i entre tantes estrelles, molt esborrada, havia vist la seva cara.
El jardí era ple de sol i les plantes tenien les fulles pansides. Quan vaig passar per davant de lestanc, lestanquera va sortir a regar el carrer i em va preguntar on anava. Vaig arrencar a córrer sense contestar-li i no sabia si el cor em saltava perquè mhavia vist o perquè era la primera vegada que sortia sola. Anava carrer avall per la banda del sol i la meva ombra em seguia mig enfilada per la paret. Al cap de molta estona de caminar, com que els costats del front em feien el rellotge, em vaig aturar davant dun jardí amb hortènsies florides. A lentrada de la casa, al costat de tres graons de marbre ratllats de vetes fosques, hi havia un pal amb una barra travessera i, damunt de la barra, un ocell blanc amb la cresta de color de rosa, el bec torçat endintre, cap al coll, i una pota lligada amb una cadena de llautó. Estava quiet i semblava que em mirés. Em vaig quedar com encantada. Tot duna es va tirar endavant, va fer un crit, i les plomes de la cresta se li van estarrufar. Em va treure de lencantament una veu de nena que preguntava com sen deia daquell ocell; era una nena rossa, amb tirabuixons, i donava la mà a un senyor. De seguida vaig pensar que era el seu pare. Shavien aturat a mirar locell que a poc a poc sens va anar girant desquena. El senyor havia quedat al mig, entre la nena i jo; era alt i prim, feia una olor forta de mimosa, i duia al puny de la camisa una pedra blava i fosca que de tant en tant brillava molt. Li vaig agafar una mà sense mirar-lo i vaig haver de tancar els ulls perquè semblava que totes les coses es moguessin. Quan els vaig tornar a obrir vaig veure que la nena dels tirabuixons se mhavia acostat i em mirava. Sense dir res va donar un cop molt fort amb el cantell de la mà entre la meva mà i la del seu pare i el va estirar per endur-sel. Sen van anar carrer avall i jo no entenia per què aquell senyor, en comptes danar-sen amb la nena, no la deixava a mirar locell i no se menduia a mi. Els vaig seguir un tros. De tant en tant la nena feia un salt i els tirabuixons li voleiaven i quan feia el salt el seu pare lestirava pel braç i la feia anar més enlaire. Em vaig cansar de seguir-los i es van anar fent petits. La nena dels tirabuixons duia una faldilla amb plecs i tenia les cames primes.
Em va costar una mica de trobar a casa. Així que vaig arribar-hi vaig córrer a mirar-me els cabells. A la sala, damunt duna tauleta ran de la finestra, hi havia un mirall en forma de cor. El marc era de flors de vidre rosa amb fulles de vidre verd. Vaig alçar una punta de la cortina i la vaig posar damunt del respatller duna butaca perquè entrés més claror. Tenia els cabells lluents de color de castanya. Vaig fer un salt perquè manessin amunt però la cara em va fugir del mirall i no els vaig poder veure. Els vaig sentir caure contra el meu coll, estirats i tristos. Tristos com jo. Perquè jo tenia tristeses. Vaig posar la cortina bé, em vaig asseure a la butaca i mhi vaig estar molta estona mirant-me les mans.