El carrer de les Camèlies
1a edició: 1966
1a edició en aquesta col·lecció: juliol de 2020
© 1983, Institut dEstudis Catalans, per la novel·la
© 2020, Stefanie Kremser, pel postfaci
© daquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
info@clubeditor.cat
El dibuix de la guarda és una tinta dAlejandro Dardik
Disseny dÁngel Uzkiano
Correcció dAnna Giró i Xavier Valls
Producció de lebook: booqlab
Quaselvol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Mercè Rodoreda
El carrer de les Camèlies
Amb un postfaci de Stefanie Kremser
TAULA
El carrer de les Camèlies
Postfaci de Stefanie Kremser
A la memòria de M. G.
I have walked many years in this city. T. S. ELIOT
I
Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu dun reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors daquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-sem o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir. Una veïna va dir que potser el meu pare era un criminal i que quedar-se una criatura desconeguda era molta responsabilitat. El senyor va deixar que les dones parlessin, em va agafar, bruta com anava i amb el paper encara enganxat al pit, i em va dur a mirar les flors: mira els clavells, diuen que deia, mira les roses, mira, mira. Perquè era la primavera i tot estava florit.
Però el més gros va ser que aquella nit va florir el cactus sense terra. Al jardí del darrera hi havia una paret escrostada amb larrebossat que saltava i, abans de saltar, feia panxes perquè per sota les paneroles treballaven a fer-se caus, i al peu daquella paret, coberta de rosers, els millors amb roses blanques, hi havia un cactus gegant. Un hivern de neu la terra es va gelar i el cactus es va morir de mig en avall i el tros que va quedar de mig en amunt va viure perquè damagat havia anat fent arrel en una esquerda daquella paret de rosers i paneroles, i aquella arrel salimentava de maó i de morter vell i donava vida al cactus que sortia amunt, més amunt de la paret, a tafanejar el jardí del costat. I allà dalt de tot, a la nit del dia que mhavien trobat, hi va sortir una flor rovellada de fulla a la banda de fora i blanca de llet passades les primeres fulles, amb una bogeria de cabellera despentinada a dins de tot. La van veure perquè era nit de lluna i tenien les finestres del menjador obertes nhi havia tres, i totes donaven al jardí de darrera que estava enfonsat i shi havia de baixar per una escala de pocs graons que arrencava de la cuina. La lluna i la llum del menjador queien damunt de la flor, i el senyor, que estava sopant, diu que tot duna va dir, ¿què és allò que es veu? I amb la forquilla va assenyalar enfora i la senyora es va acostar a la finestra i va dir que era una flor, que no entenia que no shaguessin adonat de la poncella. La primera. I jo dormia. Van agafar una espelma, van baixar tots dos al jardí, es van enfilar en una escala que van apuntalar a la paret i es veu que quan van ser a la vora de la flor van quedar com enaiguats de tan bonica que la van veure. Mentre anaven a dormir, el senyor, que es deia Jaume, va dir que potser era per la bona obra dhaver-sem quedat que Déu donava senyal de vida fent florir el cactus que vivia de paret i de morter. I el més bonic és que aquella flor de dia dormia i només en sortia una vegada a lany, sempre el dia que mhavien trobat, i cada any els veïns venien a veure-la i havien de córrer perquè no durava.
Abans de sopar i dadonar-se de la flor, van passar el dia parlant de mi i ensenyant-me als veïns que tots venien a veurem. Els uns deien que això de criatures abandonades no era gens estrany tot i que mai no nhavien vistes, però havien sentit a dir que les deixaven damunt dun graó desglésia, mai al peu dun reixat. Daltres deien que les deixaven al torn: que la monja que les prenia no veia la mare que les deixava, i es van esgarrifar perquè el vigilant els va dir que si shavia adonat de mi era perquè un gos negre mestava olorant. Em van despullar ben despullada i van mirar que no tingués cap senyal de dents enlloc, i em van mirar i remirar perquè allà on mhavien deixat hi havia quedat una taca fosca. Una veïna, la senyora Rius, els va dir que devia ser una taca de sang, que potser la meva mare, quan mhavia deixat, es dessagnava, i la senyora de la casa, que es deia Magdalena, diu que deia que no podia ser, perquè si shagués dessagnat haurien trobat taques de sang carrer amunt o carrer avall i aquella taca era una i sola. Deien que el més estrany de tot era que quan em van agafar a coll vaig riure i que una criatura riallera no podia ser que tingués els pares dolents, que més aviat jo era un cas damor o de misèria, pecat de joventut, i una veïna que al cap de poc temps va morir em va agafar un peu, mhi va fer un petó, i va dir: pobreta.
Aleshores es van posar a rumiar els mesos que jo devia tenir. El marit duna veïna els va dir que no sem podien quedar, que mhavien de declarar a la policia. El van fer callar dient-li que això ja vindria després, que el primer de tot era saber el temps que jo tenia. Uns deien que potser quatre mesos, altres que només dos; un va dir que li semblava que en tenia cinc, i a lúltim van quedar que potser tres mesos i em van treure el paper que duia clavat al pit amb una agulla imperdible. Era un tros de paper estripat de qualsevol manera i al damunt hi havia un nom escrit amb llapis, Cecília Ce. Deien que la lletra es veia que era escrita per una persona que no en sabia gaire, però el senyor, que es fixava en tot, els va fer adonar que Cecília estava més ben escrit que no pas Ce. I això volia dir que la persona que havia escrit el meu nom no lhavia pogut acabar descriure perquè es veu que quan escrivia Ce la mà li tremolava, que ho havia escrit plorant. I, per respecte, en el registre em van posar tal com anava escrit: Cecília Ce.
II
De vegades, en havent sopat, la senyora Rius venia i si ja mhavien dut al llit entrava de puntetes i em senyava del front fins als peus perquè la creu em protegís. Jo la sentia gairebé sempre, però feia ladormit, i si algun vespre es distreia i no venia em fugia la son esperant-la. Les altres em feien una mica de por. A les tardes, asseguda al primer graó de lescala de baixar al jardí, si feia bon temps, o darrera de la porta de la cuina, si feia fred, escoltava què deien. Les veus sortien per la finestra o se sentien lluny darrera del gruix de la fusta. Sovint parlaven dels meus pares. Un dia deien que la meva mare devia ser una artista de les que canten cançons, quatre passos endavant quatre passos endarrera, i van amb tants dhomes com volen i es troben amb una criatura sense saber qui els lha feta. Un altre dia deien que devia ser una marquesa que mhavia anat a tenir lluny, a la frontera, i havia dit que anava a prendre les aigües, mhavia donat a criar a una persona necessitada, havia mort, i la persona que em criava, sense diners, shavia desfet de mi de la manera que havia pogut. Un dia la senyora Magdalena els va dir que pels volts del mes dabril de lany que mhavien trobat, una dona vestida de negre, amb un passador que li brillava en els cabells, shavia aturat unes quantes vegades a mirar el jardí, sempre a la tarda, i que ella no nhavia fet cas, però recordant-ho ho trobava estrany. I va dir que aquella dona duia una criatura de bolquers a coll, que devia ser jo, i que segurament buscava amb temps un graó on deixar-me i que havia triat el dells perquè encara que no fos el graó duna gran entrada era el graó duna gent que estava bé i amb més cor que no pas els propietaris duna gran casa es veia per les flors, tantes i tan ben cuidades. La senyora Rius sempre deia el mateix: que havien fet mal fet dinscriurem amb el nom que duia el paper, perquè algun dia els meus pares, si eren vius, em vindrien a buscar i se mendurien. Li deien que no, que ningú no vol criatures després dhaver-les deixades, perquè encara que estiguin criades ja se sap que donen més penes que alegries. I que ni de grans no paguen el malestar que han arribat a donar. I un dia la senyora Rius va venir amb dos llençols vells i va dir que podrien servir per mi. I sempre més em van fer aprofitar els llençols vells.