Així, doncs, si a Valladolid no queda res daquells centenars de cases senyorials de pedra i ornades a lestil mudèjar que En Thomas extreia de les descripcions de la cort imperial, vol dir que, en cas que existissin, aquelles quatre-centes mansions aristocràtiques es trobarien en una altra ciutat, que en tota la península Ibèrica no podia ser cap més que València. Tot avançant pel mateix capítol 7, En Jordi Bilbeny ens facilita les impressions que destil·la el viatger Enrique Cock quan reporta el seu pas per la vila del Pisuerga el 1592 amb el seguici de Felip II, i on En Cock troba que la seva gent «és superba i de molta presumpció, que diuen i tenen per ells generalment quasi tots que Valladolid és la millor peça de la cristiandat. No sé si pequen pel comú refrany, que diu Villa por villa, Valladolid en Castilla, o si pequen per poca experiència de no haver vist altres terres o de necis, ignorants i presumptuosos, perquè la seva fantasia és que Valladolid és millor que Flandes, Nàpols i Roma, sent Valladolid, a manera de dir, corral de vaques per igualar amb les ciutats principals de Flandes, Nàpols, Roma, Venècia i daltres».
Que a finals del segle XVI els val·lisoletans es tinguessin per habitants de «la millor peça de la cristiandat» constitueix un indicador fiable de la permeabilitat popular a un discurs que duia dècades intoxicant-los. Un discurs tòxic que ha arribat fins als nostres científics de la història, quan el llegim en les quatre-centes cases senyorials dEn Hugh Thomas. Aferrats al passat grandiloqüent que explicaven les cròniques estampades al segle XVI, els veïns de la Valladolid del 1592 shavien cregut la vila àulica imperial que havia fet de seu preferent dels Reis Catòlics i de capital de Carles I, tot i la manca notòria destructures destat, o de vestigis arquitectònics daquells temps gloriosos que invocaven els cronistes.
Travessades les boires de la censura, doncs, la presència insistent de Carles I i de la cort imperial al regne de València que detecta En Bilbeny ens va configurant una València protagonista de la història, que per força ha de ser lhereva daquella capital on van residir els Reis Catòlics, aquella València cortesana que jo defensava al llibre desnonat pel doctor Baydal. De mica en mica sendevina que latracció que exercia la ciutat del Túria havia de procedir, sobretot, de les «estructures destat» forjades per Isabel i Ferran. Caldria comptar-hi, dentrada, el Palau Reial de Vivers, el més digne de ser considerat una residència règia en tota la península Ibèrica. El port, baldament fos la boca del Túria per als vaixells menors, la del Xúquer a Cullera o la badia dAlacant per a les grans flotes, en seria una altra. Bellament comunicada per mar a les ciutats mediterrànies més importants, València allotjaria una altra infraestructura cabdal com la Casa de Contractació per anar a les Índies, receptora de tot el comerç i els metalls americans, per més que els papers adulterats la situïn a Sevilla. Una prova indirecta daquella Casa de Contractació i alhora una altra infraestructura indispensable seria lactiva Seca de València. Ben estudiada per En Mateu i Llopis, viu la seva millor època en temps de Carles I, fins al punt que lencuny de moneda de plata no és superat en vitalitat i puixança per cap altre moment històric.
A tenor dallò que llegíem a Inquisició i Decadència del mateix Bilbeny, però, en aquesta cort imperial que es mou per tota la Nació Catalana i és servida per funcionaris, escrivans, literats i cronistes catalans, hi niava també, i per força en aspra convivència, un «lobby» de nobles i servidors de lantic aparell de Ferran el Catòlic que pugnarien, com corcons insubornables, perquè sadoptés el castellà com a llengua de cort i de govern.
A Sota lestora del Segle dOr castellà, una obra imprescindible que beu dels estudis pioners de lÀlex Sendra i que complementa molt bé la percepció global que ens aporta lInquisició i Decadència dEn Bilbeny, En Lluís Batlle feia valer el testimoni dEn Gaspar de Escolano (1610) per explicar que certes elits valencianes havien fet un esforç especial per allunyar la seva parla del català principatí. Al llarg del segle XV, i potser degut a les aspiracions darribar a ser la seu residencial de la monarquia en detriment de Barcelona, les paraules «desagradables» del català són substituïdes a València per mots llatins. Sembla lintent de gestar una llengua de cort empeltada de vocables cultes que permeti dargumentar, a lhora de discutir on han de viure els reis, que la cort de Barcelona ja no està a lalçada, atès que la seva parla ha quedat antiga, basta i malsonant. De fet, la impressió de lEscolano, que contempla levolució del procés a començaments del segle XVII, encara és aquesta: «En limar i perficionar la propria, se han dado tan buena maña, que con ser la mesma que la Catalana, se ha quedado esta montaraz y mal sonante, y la Valenciana ha passado a Cortesana y gentil», fins al punt que «un razonamiento ordenado en Valenciano fino, tiene sonido y apariencia de Latin».
Si ens en volem adonar, la necessitat de diferenciar-se de lidioma del Principat dispararia la mala premsa del català, llengua ruda i aspra, i afectaria la imatge dels seus parlants, que per associació passarien a ser considerats gent de condició baixa i feréstega, no aptes per acollir una cort reial i aristocràtica. Per bé que aquest no seria mai un sentir majoritari del poble valencià, creiem que la guerra de la Diputació catalana contra Joan II (1462-1472) va facilitar que es pogués presentar Barcelona com una ciutat rebel, massa pagada dels seus privilegis, i els catalans com a vassalls indòmits, si no directament enemics de la monarquia. Amb els Reis Catòlics ja residint en una València lliurada en cos i ànima als seus sobirans, lelit cortesana no deixaria mai de fomentar el rebuig a la catalanitat per assegurar la continuïtat de València com a residència reial. És altament probable que les lleis que restringiren lús del català al regne de València sorgissin en aquell final de segle XV, i que hom comptés amb leficaç col·laboració de laparell inquisitorial per intimidar i fer complir les prohibicions. Tot i que no trobarem una llei que prohibeixi explícitament el català, però, sí que en podem llegir un primer rastre o conseqüència, pel març de 1498, en lordre de fer recollir i cremar la Bíblia estampada a València en llengua catalana, just en el moment que daltres països europeus iniciaven les traduccions de la Bíblia a les seves llengües vernacles. En Bilbeny hi dedica un capítol lluminós en la seva obra anterior. La Pragmàtica reial de 8 de juliol del 1502, per la qual cap impressor o llibreter podia publicar sense una autorització prèvia del consell censor, deixa en mans dels vigilants de la fe, dels comissaris polítics i, per tant, dels perseguidors de la llengua, laccés de qualsevol obra a la impremta. La incidència de la persecució esborrada es percep en lestadística que va fer famosa En Philippe Berger: entre 1473 i 1493, no sedita ni un sol llibre en castellà a València. La pràctica totalitat són en català o en llatí. Entre 1520 i 1529, en canvi, ja només sestampa un 13% dels llibres en català, un 29% en llatí, i un 58% surt en castellà. I gairebé tots els que sediten en català són de temàtica religiosa. «La literatura, la filosofia, el dret, la història o la medicina desapareixen del tot» en la nostra llengua, conclou En Pep Comajuncosa, que va estudiar aquests símptomes.