Què ha passat aquí? Que comparant tota mena de fonts, tant les que diuen que Francesc I va de Gènova a Madrid com les que detallen el seu periple per les costes catalanes, com les que parlen dun capità Alarcón, dun Urbieta o dun Aldana, En Bilbeny ha aconseguit demostrar lexistència dun biaix manipulador i sempre fidel a un doble principi actiu: lextirpació de la catalanitat i la seva substitució per la castellanitat. Però amb això no en té prou el cap de recerca de lINH. Tot seguit reprèn litinerari de Francesc I i documenta el seu trasllat des de Tarragona a València. En Miquel Garcia (edició de 1984), En Gaspar de Escolano (1611), En Diego Iosef Dormer (1697), M. Le Glay (1845) i lAmada López de Meneses (1938) coincideixen a fer-lo arribar a València, sembla que seria cap al 30 de juny del 1525, amb una estada prou llarga que el duria a marxar de Benissanó el 21 de juliol rumb a Madrid, ara potser sí, pel port de Requena. Tota una altra sèrie de referències, algunes de cronistes ja citats, daltres de nous, serveixen a En Jordi Bilbeny per constatar que no hi ha gaire precisió a lhora destablir quantes embarcacions, entre galeres i vaixells de tota mena, integraven lesquadra imperial que anava transportant el sobirà francès. En alguns casos sembla clara, però, la voluntat de retallar la importància de la flota i, segons com, el seu alt percentatge de presència catalana. Però lautor del llibre que teniu a les mans encara no es conforma amb tot això. A continuació es complau a fer aflorar les contradiccions dun manuscrit de lèpoca atribuït al famós cronista Gonzalo Fernández de Oviedo, que al foli 1 situa Francesc I a Madrid i al foli 13 ens diu que el monarca captiu era a Roses. O també les mancances de la Crónica del Emperador Carlos V (CSIC, 1964) dEn Pedro Girón, en què el text salta de lany 1516 a lany 1529 on són tots els anys que hi falten? i aquest comença amb un relat estroncat que el mateix prologuista del CSIC cataloga com «la continuació de quelcom que falta». Som davant duna esporgada barroera i molt evident, de la mateixa mena que la que patí la Crònica de València dEn Martí de Viciana, un autor que, tot i saber de primera mà que el rei francès fou rebut a València per les multituds i després custodiat al castell del governador Cabanyelles, només consigna que el presoner fou dut a Espanya i que lemperador el tingué a Madrid.
Per no fer-ho més llarg, només voldria afegir que En Bilbeny ens durà amb mà ferma, a través duna altra ampliació de la nòmina de cronistes (Carlos Sarthou, Prosper Gachard) i de fonts ja citades, a un estatge poc esmentat del rei de França al castell de Xàtiva i a un monestir de sant Jeroni, presumiblement Sant Jeroni de Cotalba, prop de Gandia. I aleshores som cridats a encetar el capítol 4, on sabrem, amb luxe de detalls i nova aportació de fonts documentals, que Francesc I arribà a estar a Xixona, passant també per Alacant, de manera que es pot acabar inferint que lestada del rei de França a Madrid no es va arribar a produir mai i només respon a un muntatge poc escrupolós i malintencionat. A mesura que el lector es va esgotant a causa del torrent indeturable de veus que En Bilbeny va traient a col·lació, lenteniment es xopa amb unes evidències incontestables, que ja mai més podran ser discutides o menystingudes: les cròniques estan alterades. Hi ha etapes del viatge que shan mirat desborrar. Madrid, que al 1525 no comptava ni com a vila de pes, ni era un bon assentament regi, ni tenia garanties com a presó de màxima seguretat si no és per lerm inhabitat que lenvoltava, és una pura invenció per castellanitzar lestada del rei Francesc. I és, alhora, un intent maldestre de prestigiar un indret sense història que lextravagància política de Felip II convertirà en la capital dEspanya. Hi ha informació, per tant, que sha provat docultar o de substituir falsejant dades i relats, per bé que en aquest cas no se nhan sortit gens bé, perquè les proves de la manipulació que es desvelen conforme anem llegint són abassegadores.
Aquest és el veritable cherry picking que no es perdonarà a En Jordi Bilbeny des del món acadèmic: que amb un procediment exhaustiu, lligat, gradual i conseqüent, acorrali la història oficial emprant les seves mateixes referències, bo i detectant, per exemple, la celebració dun parlament a València el 1527, quan se suposa que tota la cort és a Valladolid. Es tracta dunes corts que no han passat desapercebudes tampoc als estudiosos del parlamentarisme de Carles I com lÀngel Casals, però que en no saber com fer-les quadrar amb el discurs castellanocèntric dominant, hi treuen importància tot etiquetant-les amb un criteri científic dallò més peculiar i creatiu com a «corts accessòries» o «parlaments encoberts». I així, a través de la presentació de proves i de la suma dindicis, i tot posant en contradicció la multiplicitat de fonts, anirem coneixent lintent de substitució, també, de les Corts de Montsó de 1528 per unes imaginàries Corts de Toledo. I la pretensió de situar un introbable palau reial a Valladolid, a despit de les evidències palmàries que lubiquen a València. I assistirem a les lluites derasmistes i antierasmistes valencians, que sobsessionen per barallar-se a la remota i omnipresent «Valladolid», altre cop. I trobarem inversemblant el naixement forçós de Felip II a Castella, amb unes grans festes documentades a València que uns autors fan passar com a mostres de joia per larribada de lemperador a la ciutat, i daltres les defineixen com a celebracions per la nativitat i el baptisme del príncep Felip. I anant més enllà, si mho permeteu, serà digna de ser destacada la nova dimensió històrica que durant la lectura va adquirint lemperadriu Isabel. Sens dubte el públic concernit per la manca de visibilitat de les dones en la Història sabrà valorar la contribució dEn Bilbeny en aquest cas concret. Almenys, si més no, com un primer esbós de la importància i el protagonisme polític duna dama que la historiografia ens ha presentat sempre en el rol de decorativa i bella esposa de Carles I, una mena de conilla tostemps prenyada per lemperador, però en cap cas la figura de relleu polític que emana de les pàgines daquest llibre.
No voldria acabar, encara, sense insistir en la transcendència del fet que avui i aquí quedi demostrada, de manera inqüestionable i ja per sempre més, la substitució de València per Valladolid sovint maldestra i evident, però mai acceptada pels nostres acadèmics durant el mandat de Carles I. Fa uns anys, bo i llegint les abundants i detalladíssimes pàgines que En Hugh Thomas dedicava a limperi espanyol, recordo haver experimentat com una agressió al seny historiogràfic més elemental lestimació del traspassat hispanista britànic, conforme «hi devia haver unes quatre-centes cases senyorials en el Valladolid de principis del segle XVI. Eren edificis de pedra, sovint ornats a lestil mudèjar, però era fàcil dapreciar que el Renaixement, que tant trigà a assolir Espanya, ja havia arribat a la capital». Quatre-centes cases senyorials! No quaranta, ni cinquanta: quatre-centes! En el capítol sucosíssim que dedica a desmuntar la fal·làcia del palau reial val·lisoletà, voluntariosament «fotocopiat» del Reial de València i amb una Huerta del Rey que fa de patètica translació documental dels Jardins de Vivers, En Bilbeny ens aporta el testimoni impagable dEn Bartolomé Bennassar, que ressegueix el protagonisme de Valladolid a la documentació i com En Thomas la considera la capital dEspanya durant diverses fases del mandat de Carles I. Però resulta que, en escrutar els arxius municipals de la vila, En Bennassar sadona que al cens del 1561 sens descriu el lloc com una «vila baixa, conglomerat de casetes particulars», on, curiosament, «les grans edificacions eren relativament escasses». Per ell, «Valladolid no tingué ni la calcària ni el gres de Salamanca, ni el granit de Segòvia: al segle XVI era una vila de totxana i adob, en què el tapiador i el fuster tenien més importància que el picapedrer». Lescàs calatge arquitectònic de la ciutat du En Bennassar a concloure que «els materials utilitzats impediren que la vila de lèpoca renaixentista es conservés fins avui».