Hi va haver un moment, per tant, en què les elits valencianes que es volien allunyar del català no en van tenir prou de llatinitzar el valencià. En Lluís Batlle troba que al segle XVI i tenint la cort a la seva capital, els valencians «serien el poble més adequat per dur a terme el disseny duna llengua comuna per a la Monarquia». I amb un aplec de referències molt ben escollides, ens va deixant constància de la imposició, i no només a València, «dun castellà que ha crescut en els últims cent anys», en el període 1511-1611, una llengua que lEscolano opina que «poco a poco, han venido a ponerla en talle [] y con todos los colores de Retorica que una acabada lengua pueda tener, ha llegado a levantar cabeça, y ser generalmente hablada y entendida no solo en España, pero aun en toda la redondez de la tierra». I acaba recalcant «el concepte duna llengua acabada, com si hagués passat per un reconegut procés de creació».
Els dos últims llibres dEn Jordi Bilbeny, per tant, ens situen en un escenari eminentment valencià molt complex, amb una cancelleria que es podria definir com a catalano-flamenca, però amb una cort imperial que també acolliria una aristocràcia nostàlgica del Rei Catòlic, la qual defensa a ultrança la candidatura de València, no ja només com a seu permanent de la monarquia, sinó com a capital operativa de limperi, en una guerra de prestigi contra Barcelona, que domina la cancelleria imperial amb els seus funcionaris catalans. I la defensa valenciana passaria a latac a través del desprestigi de la llengua i la condició catalanes, un desprestigi que va créixer fins a la intolerància i sescampà per tota la península Ibèrica. I, així, les variants del català que es parlaven a tota la Tarraconense anirien sent substituïdes per una llengua en construcció, que bevia indiscriminadament daltres llengües, que «ha crescut en els últims cent anys», i a la qual shavien de traduir les obres de referència, les cròniques històriques, els tractats de totes les matèries dinterès i lalta literatura cortesana. Aquesta tasca restaria confiada, a la mort de Ferran II i per voluntat del mateix monarca, al seu deep state. Lantic aparell del Rei Catòlic, constituït per lentramat inquisitorial, per lelit valenciana procastellana i per tota la noblesa frustrada en no haver pogut entronitzar linfant Ferran en comptes de Carles, configuraria el deep state daleshores, un «estat profund» que lemperador no va tenir prou interès o prou força per desballestar.
Els jocs de poder en clau espanyola a mitjan gener del 2020 ens permeten de visualitzar, de forma ben gràfica i alliçonadora, lantagonisme entre un govern dEspanya suposadament progressista i l«estat profund» hispànic, integrat per la monarquia, alguns comandaments militars i de la policia, altes instàncies judicials, els serveis dintel·ligència i certs empresaris i banquers. Doncs bé, en temps de Carles I, el poder del monarca i la seva cancelleria catalana es veurien contrarestats pel deep state herència del Rei Catòlic, que, a més a més, dominaria les clavegueres de lEstat, amb la Santa Inquisició i la seva xarxa dabjectes servidors a primera línia. Unes clavegueres que tindrien, per descomptat, una intervenció decisiva en la guerra de prestigi contra la condició catalana. Amb coaccions i assetjaments personals. Amb segrest dobres i dautories. Amb denúncies anònimes i falses acusacions dheretgia per culminar persecucions polítiques. Amb un ingrés degradant a un món de censures i de prohibicions, en fi, del qual només es podria escapar fent apologia i exaltació de la castellanitat fins que sarribà al punt de paroxisme en què la mateixa València fou abandonada per massa catalana, encara, i hom va promoure la instal·lació definitiva de la cort anticatalana a Madrid. I allí continua, amb la intolerància irracional més a flor de pell que mai.
Carles I sense censura ha de ser, per tant, i per tot el que hem dit, una referència ineludible per a tots els estudiosos de lemperador Carles V i els primers anys del seu regnat. Penso, per posar un exemple concret, en la feina dEn Carles Camp de la Fundació dEstudis Històrics de Catalunya, que de fa temps prepara una aproximació prometedora a la figura del veritable conquistador de Mèxic. En Jordi Bilbeny, que fa trenta anys ja sostenia que rere lanomenat Hernán Cortés shi amagava per força algun noble català, em fa lhonor de recordar el moment en què vaig tenir la sort de trobar un Alonso Cortés que identifica, amb tota probabilitat, lAlfons Felip dAragó-López de Gurrea i Torrelles com el capità que la censura va amagar sota la pell de lavui famós hidalgo de Medellín. Un «Hernán Cortés» universal que trobem a Barcelona amb lemperador lany 1529 i amb el qual comencen i es clouen les pàgines daquest llibre extraordinari.
El segle XXI ha sotmès a una prova terrible els doctors catalans en Història Moderna. Perquè les relacions entre Catalunya i lEspanya una, a data davui, pertanyen a una realitat que sembla totalment confabulada amb les tesis de lInstitut Nova Història. Parlem duna realitat poblada per la perversió actual de les paraules i dels conceptes, en un estat espanyol on la policia estomaca gent pacífica i limpedeix de votar «en nom de la democràcia»; on es persegueixen políticament persones i institucions; on samenacen empreses perquè treguin les seves seus de Catalunya; on es menteix en seu judicial, sense cap vergonya i en sessions televisades al món, davant dun tribunal daires inquisitorials, amb una sentència condemnatòria escrita ja de bell antuvi; amb uns mitjans de comunicació mentint a pleret cada dia i fomentant una atmosfera social i mediàtica en què cada insult a la condició catalana compta com un mèrit despanyolitat, i en una espiral de falsejament de la realitat a càrrec del poder espanyol que ja forma part de la vida quotidiana dels catalans.
El món acadèmic de casa nostra sexigeix un esforç titànic si pretén convèncer el públic interessat en història que la democràtica Espanya castellana davui només ens insulta, ens empresona, ens jutja i ens menteix a la cara per una qüestió purament conjuntural el nostre independentisme, però que aquest no havia estat mai el comportament històric de Castella envers Catalunya: ni durant el franquisme, ni amb Primo de Rivera, ni amb les bombes dEspartero, ni en les dècades de repressió després del 1714, ni amb el comte-duc dOlivares, ni molt menys on vas a parar en temps de la Inquisició fanàtica de Felip II, el rei al·lèrgic a les llibertats. Avui potser sí que menteixen sobre Catalunya alguns titulars de diari o algunes tertúlies matinals de la capital dEspanya, però en temps dels inquisidors i en els documents històrics no: és impossible. Ells no van adulterar mai ni un sol paper. No van gosar. Perquè els arxius no es toquen. I els papers sols no conspiren. I la Història és una ciència.
Més enllà de festejar amb realitats confabulades o de superar elegantment els menyspreus acadèmics amb una autèntica repassada intel·lectual, però, laconseguiment més destacable de Carles I sense censura continua sent aquest: demostrar, sense possibilitat derror ni amb la més benvolent de les lectures, que la història oficial del Renaixement espanyol i això inclou el català i el castellà és mentida. És falsa. Mai ningú no ha aconseguit fer tan palès i de manera tan clara que hi ha hagut una substitució mastodòntica per situar Castella a lepicentre de la història. Pel maneig acurat i minuciós de la informació que ens posa a disposició, pel nombre generós i la diversitat de fonts que fa servir, per la seva raresa i peculiaritat, pel fet que alguns historiadors daquests mateixos fets les obvien de manera tan notòria com científicament qüestionable, crec que el discurs argumental que ha aconseguit bastir En Jordi Bilbeny en aquest llibre denuncia, duna forma permanent i inexorable, en un autèntic escac i mat a la censura, el gran muntatge castellà, insostenible conforme hi acostem la lupa. I posa de relleu, aleshores, el protagonisme inequívoc de la Nació Catalana en aquella primera dècada de govern imperial de Carles I. I és davant duna feina tan pacient, tan acurada i tan completa que goso afirmar que, en aquesta obra fastuosa i sense parió, la Història ha capitulat enfront de la veritat.