Amb aquests peculiars punts de vista, la filosofia historiogràfica de casa nostra fa lefecte dhaver consensuat un mantra repetit fins a lavorriment, com ara «la decadència política va apartar els catalans dels grans esdeveniments històrics daquella època, i si bé això els va privar dobtenir els enormes ingressos econòmics que gaudiren els mercaders genovesos i els banquers alemanys, també els va estalviar les quantioses pèrdues que varen arruïnar la Castella hegemònica, conquistadora i protagonista de la Història».
Que tota la conurbació de ciutats mitjanes que envolten Barcelona (Vilanova, Vilafranca, Igualada, Manresa, Sabadell, Vic, Granollers, Mataró) experimentessin un notable creixement econòmic durant el segle XVI com demostra lAlbert Garcia i Espuche i, de vegades, una dinamització del teixit productiu basada en una especialització geogràfica pionera a Europa de les diverses fases de les cadenes de valor dels oficis i protoindústries incipients, no és llegit pels historiadors catalans com una desitjable harmonització del territori, tant des del punt de vista de lequilibri demogràfic com de la producció. Ni com un indicador sòlid de la prosperitat de Catalunya. Ni com un símptoma indiciari duna relació comercial amb el Nou Món que potser ens ha passat per alt. No. Res daixò en absolut. Per als nostres doctors en Història Moderna, les dades revelen una inqüestionable pèrdua de pes específic de Barcelona en tots els àmbits, i un període en què la capital catalana trobà grans dificultats per fer valer la seva antiga hegemonia en cada reunió del braç reial.
La versió oficial imperant sha esforçat a transmetre i a consolidar la imatge, doncs, duna Catalunya cada cop més provinciana, oblidada a les golfes de la història: un poble que acaba ledat mitjana en crisi i el Renaixement lenxampa replegat sobre si mateix, aliè als grans canvis evolutius, resignat a anar fent la viu-viu, qui dia passa any empeny, i festa grossa si un dia cau un peix al cove. Cap projecte polític, cap complicitat amb les esferes de poder, cap voluntat dincidir en el món: només la defensa de la paradeta. El fenomen del bandolerisme català, estudiat amb vigor i desimboltura pel món acadèmic, completa lequació de la decadència en ser vist com el recurs desesperat, delictiu, de la Catalunya deprimida per mirar desgarrapar les engrunes de la prosperitat castellana quan passava de camí cap a Europa, rumb a les arques dels banquers imperials. Amb aquest quadre de desfeta emocional col·lectiva, i havent perdut pràcticament totes les confrontacions contra el poder castellà durant els darrers tres o quatre segles, cal considerar un miracle de dimensions estratosfèriques que Catalunya tingués esma de protagonitzar la primera per no dir lúnica revolució industrial en sòl espanyol, i que encara avui, malgrat tots els entrebancs de viure amb un Estat en contra des de fa més de tres-cents anys, continuï sent el motor econòmic que no ha deixat de ser mai per Espanya.
I ara les bones notícies: el llibre dEn Jordi Bilbeny que el lector és a punt dencetar trenca amb tot aquest entramat de lectures gasives i de flagrants errors de diagnòstic que duem dècades empassant-nos els soferts lectors dhistòria catalana. És una bufetada intel·lectual a tant dimmobilisme rampant, a tant de gregarisme acadèmic, a tanta ceguesa historiogràfica.
Abans dentrar-hi una mica, però, permeteu que recordem que un dels retrets que es fa des del món acadèmic a lINH i al seu cap de recerca és la pràctica del cherry picking, una expressió anglesa per a un fenomen historiogràfic que en català equival a «la fal·làcia de la prova incompleta o anecdòtica». Consisteix a presentar, únicament, les proves que afirmen una tesi i amagar totes les que demostren el contrari. Si en collir cireres hom en trobés dues de blaves i amagués la resta de fruits, diuen, es podria convèncer a qui fos que aquell arbre no dona fruits vermells, o que totes les cireres són blaves. I això és el que fa sempre lINH, segons els quatre magnífics de lentrevista a Sàpiens: presentar teories bo i amagant totes les dades que hi van en contra i en demostren la falsedat.
Convidem el lector, doncs, a examinar per si mateix la coronació suprema de la tècnica fraudulenta del cherry picking que, per a lull clínic de lacadèmia, representarà sens dubte el nou llibre dEn Jordi Bilbeny. Prenem, per exemple, els capítols que ressegueixen la petja del rei Francesc I de França per la península Ibèrica, quan arriba després de ser capturat pels exèrcits imperials a la batalla de Pavia de 1525. «En força casos les cròniques ens diuen que el rei va venir pres de Gènova a Barcelona i daquí ja el van traslladar a Madrid; en daltres ocasions, el rei va de Barcelona a València i de València ja el condueixen directament a Madrid», remarca En Bilbeny. Però en algunes fonts, el presoner reial passa directament de Gènova a Madrid. El nostre autor naplega unes quantes al capítol 3: En Juan Ochoa de la Salde (1585), En Julián de Pinedo y Salazar (1787), En Iuan de Mariana (1617), leditor de les Memòries de Carles V (1620), el jesuïta català Pere Gil i Estalella (1600, Història Moral de Cathalunya, editada per lInstitut dEstudis Catalans el 2017). Totes i cadascuna daquestes fonts passen per alt, sigui duna forma subtil o no tant, les escales del viatge: només els importa que el monarca francès va estar captiu a Madrid i allí és on es va entrevistar amb Carles I. Lany 1803, En Cesáreo Fernández Duro glossa lobra dEn Champollion-Figeac on aquest autor intentava, sense èxit, establir litinerari hispànic del regi presoner francès.
Un itinerari que sí que aconsegueix de refer En Jordi Bilbeny, bo i desplegant les aportacions dEn Víctor Balaguer (1863), lAlonso de Santa Cruz (edició de 1920), En Prudencio de Sandoval (1614), En William Bradford (1850), els Dietaris de la Generalitat (editats el 2004) A través del relat minuciós dEn Balaguer i de les precisions dels Dietaris, sabem que el rei de França fou conduït per una flota de més de vint vaixells que feu escala a Cotlliure, Cadaqués i Palamós abans de la seva arribada a Barcelona el 19 de juny de 1525. La documentació és altament precisa. Ens permet de conèixer, fins i tot, el camí que el monarca seguí pels carrers de la ciutat abans de ser hostatjat a la residència de la Rambla de larquebisbe de Tarragona. Allí rebé la visita de les autoritats barcelonines i dun nodrit col·lectiu de dames el dimarts 20 de juny, lendemà dia 21 anà a sentir missa a la catedral i el dia 22 salpà cap a Tarragona, on també shi estigué uns dies.
A la vista daquestes dades, aleshores, En Bilbeny satura per demostrar-nos que En Diego de Colmenares (1640) menteix quan afirma que aquell mes de juny Francesc I arribà a Madrid, o que els mateixos Dietaris de la Generalitat estan manipulats, perquè anomenen «capità Alarcón» el militar tortosí Joan dAldana que va capturar i acompanyar tothora, juntament amb el virrei de Nàpols, el reial presoner francès. En Martí de Viciana, En Serra i Postius, En Joan Tres, lEnric Querol o En Pere Voltes són alguns dels qui donen fe de la catalanitat de lhome a qui es va rendir Francesc I, i en ple barroc (1627), En Francesc Martorell és un dels primers a denunciar les alteracions que fan aparèixer lAldana amb un altre nom, sempre castellà. Després de recrear-se encara en els testimonis contradictoris que transformen el capità tortosí en un «Urbieta» tan aviat biscaí (segons En Garibay) com guipuscoà (dacord amb En Sandoval), En Bilbeny els desmenteix amb una nova andanada de cronistes i erudits dels segles XVIII i XIX que deixen clar que lautor de la captura fou En Joan dAldana.