El valor dInquisició i Decadència no rau només en la plasmació i la denúncia del genocidi lingüístic i cultural que es va infligir a la Nació Catalana al segle XVI: conforme va llegint, el lector descobreix que està assistint a una exhibició de contundència argumental referendada amb un ventall de proves irrefutables. Proves que estan a la vista de tothom des de fa segles i que, per tant, també eren i són a labast de qualsevol acadèmic. I aquest és el rovell de la qüestió. Perquè hom no pot deixar de pensar: com és que no ho han vist? O, si ho han vist, per què ningú no nha dit res, fins ara? Aquests interrogants no tenen una resposta satisfactòria, de moment, però no cal contestar-los per endevinar la naturalesa del profund malestar dun sector del món acadèmic. Perquè les preguntes que es deriven de la feina dEn Bilbeny revelen o bé la solemne incompetència de tot un gremi un fet inassumible en qualsevol camp de la ciència, o bé una pertinença conscient i premeditada a lengranatge de la perversitat. Sigui quina sigui lopció, el panorama suscita una tristesa desoladora. Perquè no té bon pronòstic. Mentrestant, acorralada per la veritat, la historiografia espeternega i contraataca amb virulència.
I és en aquest context que En Jordi Bilbeny ens presenta ara Carles I sense censura. Si amb Inquisició i Decadència resta demostrada, amb pèls i senyals i de forma inequívoca, la destrucció de la cultura catalana del Renaixement per convertir-la en la base de la castellana, amb lobra present es tanca el setge sobre ladulteració de la història política catalana en relació a limperi espanyol del segle XVI. El subtítol del llibre és explícit fins a la transparència: La restauració de la presència esborrada de lEmperador i la cort imperial als regnes de Catalunya.
La figura de Carles dHabsburg (1500-1558) i els vastos dominis que saplegaren sota la seva jerarquia imperial han generat, al llarg dels darrers cinc segles, un doll innombrable de cròniques decimonòniques, biografies especialitzades, assajos històrics, articles acadèmics i tota mena de treballs divulgatius. Limperi espanyol ha estat objecte de fascinació tant per historiadors com per profans, i no són pas pocs els hispanistes estrangers que shan convertit en grans referents acadèmics bo i consagrant la seva activitat professional a lestudi, exposició i difusió dallò que avui es pot considerar com el primer imperi global de la història.
En contrast amb el volum descomunal dinformació generada, però, existeixen molt poques recerques sobre la relació de lemperador Carles amb Catalunya, o sobre el pes i el paper de la Nació Catalana en el projecte polític imperial. LErnest Belenguer i Cebrià, en el pròleg que celebrava laparició, lany 2000, de LEmperador i els catalans. Catalunya a lImperi de Carles V (1516-1543) del seu deixeble i company de departament Àngel Casals i Martínez, es queixava de la manca dinvestigacions històriques del cinc-cents català, si es comparava amb el nombre de treballs dedicats a lera medieval o amb el riquíssim ventall de resultats historiogràfics referits al segle XVIII, per exemple. En el mateix pròleg, i després de passar revista a les escasses aproximacions acadèmiques al període, En Belenguer safanyava a qüestionar «no cal fiar-se gens ni mica», deia textualment la Predilección del emperador Carlos V por los catalanes: un aplec de 130 documents mitjançant els quals En Francesc de Bofarull pretenia demostrar aquella «predilecció» amb què a lany 1891 intitulava, convençut, la valoració que feia de les relacions de lemperador amb Catalunya. En Belenguer acabava saludant la feina dEn Casals com a pedra fonamental per a la construcció dun primer estudi sobre el vessant polític de la Catalunya imperial, sense «esquitxaments ideològics» ni «llenguatges pretensiosos que volen ser pioners però que amaguen el desconeixement real del període».
La generosa exhumació documental dEn Casals constitueix sens dubte un replà més alt dinformació valuosa des del qual hom pot fer partir noves investigacions. En Jordi Bilbeny hi acut amb freqüència en lobra present, quan li és dutilitat. La llàstima és que les interpretacions generals del doctor Casals es veuen contaminades sovint per la noció subjacent de lhegemonia de Castella, aquella Castella dels llibres, la potència demogràfica i econòmica de la qual passava per damunt de les de la «Corona dAragó», i força més, encara, de les de la deprimida Catalunya. En els llibres. Sempre en els llibres.
Així, per a la historiografia catalana del segle XX i també per a lactual, si Carles I va ser tan celebrat durant la seva primera estada a Barcelona i no hi va trobar resistència política, en comparança amb la viva oposició que suscità dentrada a Castella o a València, no és perquè Catalunya identifiqués, abanderés i sentís com a propi el projecte imperial, sinó perquè les institucions catalanes transitaven pel seu moment de màxima debilitat històrica, després de la crisi del segle XV, i no tenien força per plantar cara a la figura reial com en altres èpoques. Si Carles I va ser el monarca que va convocar més vegades i amb més regularitat les Corts de Catalunya, no fou per cap simpatia de lemperador pel sistema constitucional català, ni per cap acatament reial a les lleis del país: Carles només pensava en el subsidi; ho feia per recaptar diners per a la seva butxaca sempre escurada. I si la Nació Catalana no va patir les crisis de despoblació i denfonsament del sistema productiu, el col·lapse financer i la ruïna econòmica que van ofegar Castella al llarg del segle XVI, no és perquè tot lor i la plata que arribaven dAmèrica devien passar per les seques catalanes, com defensem des de lInstitut Nova Història, sinó perquè, en no haver tingut accés al Nou Món reservat en exclusiva a Castella, els catalans del Renaixement van viure com en una bombolla protectora: si bé no gaudiren dels beneficis del comerç americà, tampoc no patiren el desgast de la conquesta i la colonització, ni els processos inflacionaris originats per larribada massiva dels metalls americans, ni es veieren arrossegats per les fallides econòmiques de la monarquia.
Amb aquests peculiars punts de vista, la filosofia historiogràfica de casa nostra fa lefecte dhaver consensuat un mantra repetit fins a lavorriment, com ara «la decadència política va apartar els catalans dels grans esdeveniments històrics daquella època, i si bé això els va privar dobtenir els enormes ingressos econòmics que gaudiren els mercaders genovesos i els banquers alemanys, també els va estalviar les quantioses pèrdues que varen arruïnar la Castella hegemònica, conquistadora i protagonista de la Història».
Que tota la conurbació de ciutats mitjanes que envolten Barcelona (Vilanova, Vilafranca, Igualada, Manresa, Sabadell, Vic, Granollers, Mataró) experimentessin un notable creixement econòmic durant el segle XVI com demostra lAlbert Garcia i Espuche i, de vegades, una dinamització del teixit productiu basada en una especialització geogràfica pionera a Europa de les diverses fases de les cadenes de valor dels oficis i protoindústries incipients, no és llegit pels historiadors catalans com una desitjable harmonització del territori, tant des del punt de vista de lequilibri demogràfic com de la producció. Ni com un indicador sòlid de la prosperitat de Catalunya. Ni com un símptoma indiciari duna relació comercial amb el Nou Món que potser ens ha passat per alt. No. Res daixò en absolut. Per als nostres doctors en Història Moderna, les dades revelen una inqüestionable pèrdua de pes específic de Barcelona en tots els àmbits, i un període en què la capital catalana trobà grans dificultats per fer valer la seva antiga hegemonia en cada reunió del braç reial.