Dani, més que un trozo inmenso de cielo, si de cas, un cachito esmirriado de cielo. De totes maneres, gràcies per les teves boniques paraules. I malegra que thagi agradat el llibre (de res).
Aquesta vegada escric més ràpid, aprofitant el pont, que trobo que mha permès fer moltes coses. Fins i tot, vaig anar a fer la castanyada, cosa que feia molts anys i moltes llunes, que no havia fet. Va ser una escapadeta per celebrar la festa amb la meva germana, que estava a la muntanya; Una escapada curteta, marxar el divendres al vespre i tornar ahir a la tarda, però molt ben aprofitada. El dissabte al matí, com que feia un dia fantàstic, vaig fer una llarga passejada per la muntanya. Es veia tot el Pirineu, des del Puigmal al Canigó. Avui al matí, com que el temps seguia estant de festa major, he anat a la platja del Garraf. De tant en tant, magrada veure el mar perquè et dóna una gran sensació de pau. Total que entre el sol de muntanya i el del mar, he tornat a agafar una mica de color destiu. Jo, abans, sortia molt amb la meva germana, però ara, des que la meva mare està bastant feta pols, se mha acabat la festa, però no em queixo si em deixen sortir a pasturar, de tant en tant.
Llegint el comentari que dius que et va fer el psicòleg, penso exactament igual que tu. El temps no es pot recuperar (i ho dic per pròpia experiència). El que si pots tenir noves il·lusions i nous projectes. Jo penso que, encara que el passat el portem sempre de motxilla, ens ha de servir no pas per tenir llàstima de nosaltres mateixos, sinó per tenir-lo com a referència i no tornar a caure en els mateixos errors en el futur. I sobre tot intentar omplir aquest futur de coses positives i oblidar rancors, que com molt bé dius tu, només ens fan mal.
Jo també em faig moltes preguntes, Dani, i no les sé pas contestar sempre. Penso que conèixer-se un mateix és molt difícil, encara que en això tu tens una lleugera avantatge: pots dedicar-hi més temps.
Veig que tens un nou amic amb el qual sintonitzes molt bé i me nalegro molt. Ja em faig el càrrec que enmig de tanta incomprensió és molt dagrair tenir algú amb qui intercanviar pensaments i plans de futur És el teu company dhabitació?
Ja veig que segueixes fent totes les activitats que pots i penso que això és bo, si et serveix a nivell personal, encara que no tingui una compensació material adequada. Dius que ara, si un vol, pot fer coses que abans eren impensables, i parles de rehabilitació Jo hi he pensat moltes vegades en això i la veritat és que no ho veig gens clar. Crec que hi ha gent que no pot conviure amb la resta de la societat i nha destar apartada, però crec que deu ser una minoria. Per altra banda, tampoc crec massa que la presó rehabiliti ningú. Si que crec en la rehabilitació, tant a dins com a fora, si un té la voluntat de fer-ho, com dius tu, a títol personal o individual. I també és possible que algú surti pitjor del que era quan va entrar-hi Mhas deixat una mica esparverada quan dius que, possiblement, el 75% seguirà fent malifetes!
Em dius que estaves preocupat per la Maria Bé, jo penso que, com amic, és molt normal que ho estiguis, perquè la situació és bastant fosca. Crec, per això, que també depèn de si ella viu sola o comparteix la seva vida amb algú, que en aquest cas no seria tant arriscat. De vegades, les persones volen ser solidaries, amb tota la bona voluntat, però poden ser una mica ingènues o innocents. De totes maneres, espero que l experiència hagi estat positiva, perquè també voldrà dir que la gent pot canviar.
Mencanta que thagi agradat el llibre Cartes a un jove poeta. A mi és un dels llibres que més mha influenciat, per això tel vaig enviar, perquè vaig pensar que la seva lectura et podria ajudar.
Suposo, Dani, que quan siguis famós no toblidaràs dels aprenents de poeta! És broma. És important que intentis contactar amb gent del món de les editorials. No et vull desanimar, però has de tenir en compte que no és fàcil. Jo no sé si leditorial Planeta publica poesia, de tota manera, per provar-ho, no hi perds res. Jo també vaig enviar un conte infantil a una editorial, però no em faig pas il·lusions, però sé que nhi ha de petites que editen únicament poesia, ja miraré de buscar alguna adreça. Tinc ganes de presumir damics que publiquen llibres Jo, de moment, em conformo amb lhavanera.
Per cert que aquest més començo de nou el programa de ràdio,(és com una addicció saludable) la 3a. o la 4ta. setmana. Ja lestic preparant. Vaig enviar dos cassets a la teva germana. Els vaig triar una mica a ull. Un és de la 1a. època i té dos programes de mitja hora. Un dels poetes a mi magrada molt, laltra no tant, però així pots veure diferents personalitats i estils. Laltra cinta es de lúltim any que vaig fer el programa i per això dura una hora. Més que pel poeta que entrevisto, lhe triat perquè mig programa està dedicat a un poeta cubà, Jose Ángel Buesa que fa uns poemes meravellosos. Hi ha un altre poeta cubà, José Martín, que també és molt bo. Les gravacions tenen petites errades però és que els mitjans tècnics daquestes emissores destar per casa, no són tampoc els de Catalunya Ràdio, posem per cas Potser algun dia podré presentar els teus poemes!
I canviant de tema, avui mentre passejava, pensava que ara estem a la tardor, que és lestació de lany que a mi més mafecta, potser perquè és la estació dels nostàlgics. Penso que té un encant especial, els colors de la natura que són fantàstics i les postes de sol! Avui mateix hi havia un cel amb tonalitats blaves i roses, que era una meravella. A mi em recorden el to dels colors que feia servir quan anava al cole i que ara ja no sen fan diguals. Un dia et vaig preguntar si les cel·les eren interiors o veieu un trosset de cel, perquè si fos així també podries gaudir daquest espectacle de la natura. Tenvio un parell de coses inspirades per alguna tardor O per algun dia de pluja especialment melancòlic.
Em complau molt que la relació amb la teva família sigui tant bona. Penso que, malgrat la teva poc afortunada situació, el poder comptar amb el recolzament de la gent que estimes, ha de ser molt gratificant per a tu. També entenc que pels teus pares, deu ser una situació força incòmoda.
I jo timagino jugant amb la nena! Segur que acabes fent de cavallet i passejant-la per lhabitació. Suposo que tres hores al mes, no donen per gaire, però tot està en treuren el màxim de profit.
Dius que quan els crius són així tels menjaries i desprès et penedeixes de no haver-ho fet Doncs no hi havia pensat, però ja magradaria que algú se nhagués menjat algun dels que tinc! Has vist que sàdica? Jo hi faig broma, però quan tens algun nen a la classe que tobliga a fer un pols, a veure qui pot més, i és clar, li has de demostrar que encara pots més tu, és molt dur (i pensa que són de 9 i 10 anys). Jo no sóc una persona gens autoritària, però hi ha unes normes mínimes que shan de seguir, sinó seria impossible fer classe. Tinc sort que magrada molt la feina que faig, perquè sinó, no laguantaria. Pensa que has de mantenir un equilibri entre la confiança, lafecte i la fermesa que és molt difícil daconseguir amb els nens i nenes davui dia. I de vegades has de fer de guardia civil, com dic jo, i em sento molt malament. Això si, mestimen molt, encara que els castigui de vegades. Pensa que aquests els he tingut 3 anys i encara voldrien continuar lany que ve. De vegades mestimaria més que no mestimessin tant i em fessin enfadar menys. Ara que, com tu dius, en rebo moltes gratificacions i a mi em cau la baba, amb els meus nens.