a una mort prematura i violenta
Potser lexplicació més prosaica és que capbussar-se en les pàgines de Lhorror de Rèquiem és un esport de risc, gens recomanable per als fràgils desperit, i és que sembla com si alguna mena de malastrugança caigués sobre qui sacosta a lobra de Negro.
La gent que ha provat deditar o destudiar les seves novel·les té tendència a patir alguns contratemps.
Al prologuista de ledició andorrana el van trobar amb un tret al cap dins un Cadillac rosa; a leditor italià, mort i abandonat en un contenidor descombraries; el porto-riqueny, penjat dun ganxo en un camió frigorífic, i a lislandès li van tancar una setmana el compte de Twitter.
És per això que els especialistes que saproximen a lobra negresca (o afroamericana, com sestima més denominar-la lescola postmodernista4) ho fan amb una certa cautela paranoide, que és part fonamental de qualsevol estudi literari rigorós.
I és aquesta contrarietat la que ha deixat fora del terreny de joc aquells erudits més acomodats, més porucs, amb una família per protegir, i ha obert pas a un ventall demprenedors amb rerefons més diversos, sovint amb pocs escrúpols, que veuen en el negoci editorial una oportunitat denriquir-se ràpidament, la qual cosa atreu oportunistes de disciplines heterodoxes i, sovint, allunyades de la literatura, amb resultats desiguals, com ha quedat demostrat amb lenganyifa de la maquinària agrícola i la puta merda de xerrada a lAteneu.
Però la voluntat hi és, i això és important. Només cal rigor i no imaginar conspiracions delirants allà on només hi ha hagut una sèrie dassassinats horribles que sembla que tenen una relació macabra amb aquest llibre.
Jo també soc un nouvingut al món afronegresc. Va ser una barreja de curiositat i de desesperació absoluta, el que em va apropar a la novel·la.
Aproximem-nos-hi duna vegada,
sense por ni esperança
Què es pot dir de Lhorror de Rèquiem que no shagi dit ja?
La primera paraula que a hom li ve al cap en acabar la novel·la és, sens dubte, merkwürdigliebestraum, que podríem traduir com «Fuà, nen, quin passote».
És aquesta una novel·la dautoficció? No. És aquesta una novel·la dalgú jove que sen va de Barcelona per retrobar les arrels i la parla local del poble dels seus avis? Amb prou feines.
És una novel·la de terror? Sí. Fa riure? Per descomptat.
Segons el difunt catedràtic peruà Leopoldo Torresaguado, de la Universidad Católica del Cristo en Bambas, el final de la novel·la deixa el lector amb «un somriure i mal rotllet». I no puc més que donar-li la raó.
En canvi, de la publicació en alemany del malaguanyat professor Frugenbach, de la Facultat de Lingüística de la Universitat de Potsdam simplement en discrepo, tot i que potser només de la traducció que en fa Google Translate.
En qualsevol cas: de què tracta Lhorror de Rèquiem?
De moltes coses, com tots els clàssics. Els clàssics resisteixen bé el pas del temps, i Lhorror de Rèquiem no nés lexcepció. És cert que, de tant en tant, caldrà actualitzar els models dels telèfons que fan servir els personatges però, a banda daixò, té allò que distingeix els clàssics de la resta dobres: que la peripècia del protagonista provoca en el lector un efecte emocional purificador (Κάθαρσις), que ens acosta a la serenitat i a la impertorbabilitat (ταραξία) i una portada guapa.
Per no aixafar la guitarra al lector neòfit direm que a la novel·la hi ha un personatge que podríem definir com a protagonista. I que li passen coses. Grosso modo.
Lesquema és clàssic i molt clar. La vida monòtona del personatge protagonista fa un gir de 365 graus a babord en trobar un objecte amb molt mala pinta, que és el detonant de la història (en altres paraules: una περιπτεια comme il faut).
Aleshores lautor agafa el lector per les solapes i el convida a un viatge iconoclasta, a la follie à trois duna Santíssima Trinitat de fracassats que sospita que no té res per perdre; gran error, perquè en el pitjor moment veurà que sí que queda alguna cosa per perdre i la defensarà peti qui peti.
És el prototípic descobriment crucial del protagonista (una
ναγνώρισις de tres parells de collons).
Els lectors de Lovecraft hi trobaran reminiscències cthuloïdianes, fins i tot cthulesques, o, si més no, el regust de Gozer el Gozerià.
A partir daquí, tot seguint el cànon aristotèlic, hi haurà μελοποιΐα i pluja daurada. Hi haurà tensió sexual no resolta amb un tentacle monstruós, números musicals, viatges organitzats, funcionaris desmotivats («Lhorror! Lhorror!») i un encarregat del museu de cera hipermotivat, lloros, personatges metaliteraris, incendis a tout-i-plein i un munt de notes a peu de pàgina, com si lautor hagués pres seriosament les paraules de Noël Coward5 i, sense complexos, fes de la novel·la un viatge constant escales amunt i avall, de la rialla a la por.
Un plantejament pràcticament noucentista, vaja.
En mans dun escriptor més mandrós, com Dostoievski, el relat podria haver acabat amb un Deus ex machina o un Donec perficiam i aquí pax et gloria a posteriori. Però no. Lautor fa un autèntic tour de France i acaba atorgant al lector la darrera paraula, i deixa que sigui ell el responsable del destí del món; li passa, en definitiva, allò que en termes filosòfics sen diu un marronassu del quinze.
I ara sí, és moment de seure a la butaca, amb una copa de conyac de mig litre al costat, dencendre un bon cigar i de començar a llegir Lhorror de Rèquiem. Anar llegint fins que set tanquin els ulls i comencis a somiar malsons que no et pertanyen, mentre el cigar et llisca dels dits i cau al costat daquella cortina que fa tota la pinta de ser molt inflamable.
Sobre aquesta edició
Del manuscrit original sencer, si és que tal cosa va existir, només ens nhan arribat fragments inservibles. Negro el va cremar per preparar-se una infusió deucaliptus.
El gruix daquesta edició es basa en lúnica versió presumptament íntegra que sen conserva: una còpia en rus duna traducció al francès. Com a fonts secundàries hem fet servir lesborrany que Negro va penjar a Geocities.com cap a lany 2001 i dues cintes de casset TDK de 90 minuts on lautor interpreta els diàlegs de la novel·la fent veu desquirol capat.
La font (perduda ja) de Geocities lanomenarem versió ; a la versió TDK lanomenarem µ; per coherència i per simplificar, la versió del manuscrit en rus serà anomenada Љ.
Pel camí ens hem trobat alguns esculls: hem hagut de correlacionar µ amb Љ guiant-nos per i eliminar tot Љ que no µ o que contradigués , sempre que -1 > µ o, en cas de dubte, Љmc=E.
I també hem hagut daprendre rus.
Esperem que els erudits en treguin profit, de lesforç.
Val a dir que lafortunada troballa recent de la còpia íntegra en rus en una sabateria de Sant Petersburg ha estat el detonant daquesta edició, que podríem qualificar de canònica-def-OK 6.