1
Lanell dins del cadàver
Primer de tot, hem de trobar un protagonista.
De candidats no en falten, en aquesta sala dautòpsies pasteuritzada i liofilitzada, impol·luta com de revista dinteriorisme (sense les pàgines de publicitat entre foto i foto), il·luminada com un plató de televisió (sense les hores de publicitat entre programa i programa), atapeïda com un festival de música a lestiu (sense lomnipresència de la publicitat entre cançó i cançó).
Si aquesta història fos una faula moral o una pel·lícula de Disney sovint indestriables, començaríem introduint-nos en els ulls dun rosegador que observa els estranys comportaments humans des del forat que hi ha en un sòcol daquella cantonada, ocult per un contenidor de residus orgànics. El ratolí flairaria la carn en descomposició, que li obriria la gana i lempenyeria a arriscar-se a grimpar fins als cossos, esquivant mirades indiscretes, fins a trobar un cadàver encara no massa fred on poder aixoplugar-se i, en definitiva, fotres un bon tiberi.
Però, com ja hem dit, la sala està neta i no hi ha ratolins. Ni tan sols paneroles. Cap rastre de comensals post mortem, ni de les larves de Sarcophagidae que ahir van saltar acrispetades de dins de la bossa dun podrit quan en van obrir la cremallera, com reus alliberats després que un terratrèmol esquerdés els murs de la presó.
Descartat la ratatouille dultratomba, laltra opció són els cadàvers, que sempre fan patxoca. Tenir una història explicada per un finat vesteix molt i li dona un aire de transcendència impostada, de relativitzar-ho tot, de riures del mort i el qui el vetlla i tota la pesca (literalment, en aquest cas). També et permet fer alguns tripijocs a lhora de dosificar la informació perquè representa que, collons, algú que ha traspassat hauria de tenir màniga ampla. Un mort és, per naturalesa, un narrador no fiable. Desconfia de qualsevol difunt que tintenti explicar una història: o et vol vendre la moto o et vol fotre la xapa. Els morts passen massa hores sols i, quan enganxen algú que els escolta, no el deixen de cap de les maneres. Un pòltergeist no és més que una rebequeria ultraterrenal per necessitat datenció que sen va de la mà. Per això no convé tampoc que el protagonista sigui un traspassat. Són egocèntrics i tenen poca capacitat de concentració. Acaben parlant dells, de la seva vida, de com van morir i de com de dur és el més enllà, i sobliden de la història principal. Són contacontes postmoderns, incapaços dexplicar res amb el clàssic inici, nus i desenllaç1, i es desvien i troben la manera de plorar-te les seves desgràcies, de farcir-te la història a peus de pàgina que es converteixen en autèntics purgatoris.
No vols que un mort texpliqui res.
Coneixes cap mèdium que no faci cara damargat? Ara ja en saps el motiu.
Ens queden els humans vius, que tenen una llarga tradició en això de ser els protagonistes de les novel·les. Aquí també nhi ha de tota mena, és clar. Cal triar-ne un dinteressant. Algú amb qui tu, lector, sentis una certa familiaritat. Algú que tacabi important tant que vulguis continuar llegint. Algú que et desperti empatia. Algú que sàpiga conduir bé la història, no com aquell oncle que sempre la començava pel final, reia sacsejant la papadota i després la reprenia des dun inici incert, bullit, sense gràcia ni tensió. Algú que tingui alguna cosa a dir, i això no és fàcil, tampoc. No són poques les novel·les que han acabat estripades a la paperera dun editor perquè el protagonista era un sonso, algú sense cap mena dinterès, normalment el reflex fidel de lescriptor, un autor tan desnerit que és incapaç dimaginar res més enllà de la pròpia monotonia existencial.
La mala sort fa que en aquest mateix moment, a la sala, només hi hagi en Rèquiem.
Sense ànim dofendre, en Rèquiem no és precisament en qui havíem pensat com a protagonista.
Hi esperàvem el doctor Broch, el metge de llarguíssima trajectòria, lúltim dun llinatge de forenses que remenen vísceres com qui barreja les fitxes del dòmino, caliquenyo als llavis i cigaló sobre la taula. Amb la seva experiència, la seva visió freda i professional, el seu cartesianisme científic, tota narració queda ben endreçada, neta, de traç nítid, dordre impecablement maoista. Col·leccionista de càmeres fotogràfiques, el doctor Broch pot passar-se hores corregint els nivells i la saturació de les fotografies, etiquetant-les, omplint-ne manualment les metadades (és una de les tres-centes vint-i-sis persones arreu del món que ho fa), comparant-les per trobar patrons i unint-les en mosaics per crear composicions artístiques (com aquell retrat de la Mare dels Dracs fet a partir dinstantànies de ronyons, la joia de la corona de la seva col·lecció).
LAugust Broch ha sortit un moment a buscar una bateria de recanvi de la Leica.
La Sara és una de les tècniques. Ulls de princesa àrab i veu de pilot dhelicòpters canadenc. És intuïtiva, desperta, mordaç, astuta i carismàtica. Ho té tot per capitanejar la història amb mà ferma i una veu molt personal. A més, viu sola, la qual cosa ens estalvia tot de subtrames dramàtiques sobre desenganys amorosos o pares malalts. La Sara està lliure de compromisos i no té intencions dadquirir-ne cap en les properes pàgines. Tret del compromís urinari que ha de complir ara mateix amb la seva bufeta, i que la té apartada daquesta escena.
Amb en Julio no hi compteu, que ha sortit a fumar.
Hauríeu dhaver començat a llegir una estona abans: daquesta manera no us trobaríeu ara a soles amb en Rèquiem, pesant lestómac de la noia ofegada quan hi troba lanell.
2
La misteriosa mortde la Lynette Santes Creus
Hi ha clients den Rèquiem que semblen més vius que ell.
Cabells tallats amb desbrossadora rovellada, bosses sota els ulls com saquets de te negre, la pell citrina de patiment hepàtic constant un fetge enutjat, definitivament desentès del cos que habita. En Rèquiem és tot un model de la temporada primavera-estiu de 1945 a Polònia.
Arrossega els peus en caminar i té una canya de pescar per columna.
Podries arribar a pensar que un home així (AIXÍ) ha de tenir una personalitat magnètica per compensar tanta desgràcia leptosomàtica, una col·lecció datributs irresistibles que el colguin de carisma, un exemple a seguir, algú a qui admirar, el mirall duna generació. En canvi, en Rèquiem no és res de tot això: la manca dastúcia en la mirada és un reflex fidel dun intel·lecte justet, el processador necessari per fer sostenir un món interior tan atractiu com el solar dun campament de toxicòmans.
No latrau res prou per dedicar-hi el mínim esforç.
Una vegada, va posar un anunci a la secció de contactes del diari: «Noi romàntic de dinou anys a qui li agrada llegir, el cinema, la música i passejar a la llum de la lluna busca noia amb interessos similars per amistat i el que sorgeixi.» Lúnic que era cert era ledat, la resta lhavia copiat dun altre candidat a buscar parella a través de les pàgines dominicals, entre dones solitàries, homes desesperats i amors a primera vista en vagons de metro. En Rèquiem sempre sexcusa que no té temps de llegir, que no va al cinema perquè és molt car, que no entén de música i que lúltim cop que va passejar a la llum de la lluna va ser tornant a casa durant una vaga de taxis. Ara bé, linterès per mantenir certa relació amb el sexe femení es manté hormonalment intacte des de ladolescència, massa sovint no correspost pel seu aspecte de retrat de Dorian Gray taciturn. Des que té la millor fibra òptica del mercat, a més, ja no li cal amuntegar columnes senceres de cederroms i devedés torrats de pel·lícules pornogràfiques que coneix de memòria.