3
La primera tardor sense la Turid va ser freda. Vaig passar molt de fred. Gairebé no vaig escriure res. Em despertava en plena nit i no recordava que el seu cantó de llit era buit, un nombre determinat de quilos permanentment llevats del matalàs i la seva olor més feble cada dia que passava, nits, setmanes fins que al final es va esvair del tot. Mig adormit, encara mesperava sentir la seva respiració regular, i em pensava que la sentia, perquè ella sempre dormia com un liró i, a diferència de mi, solia adormir-se de seguida fos quin fos el moment de la vida que passéssim. I de la mateixa manera mesperava sentir els sorollets inconscients que feia quan es girava sota ledredó, i des de les profunditats del son madonava que ja no es girava cap a mi sinó cap a laltra banda, li era indiferent que jo baixés al cotxe a dormir amb el fred, tant li era on fos, i aleshores no tenia cap ganes de despertar-me, mhi resistia. Però no hi havia res a fer i al cap dun instant amb els ulls oberts veia clarament on tenia els peus. Estava sol.
I que no sendugués ledredó quan sen va anar de casa. Potser va ser un gest de consideració perquè hauria quedat una imatge asimètrica, i dolorosa, si no hi havia edredó al seu cantó de llit, si el lloc on ella dormia quedava ras i buit i feia que el llit sencer es bolqués cap a laltre cantó pel pes dun sol edredó, el meu, i em llancés a terra als peus de la finestra que havia estat oberta la major part de les nits, també a lhivern, quan ella vivia a casa, o potser no sel va endur perquè tot duna va pensar que havia rebut tantes empremtes i impressions indesitjables al llarg dels anys que preferia comprar-sen un de nou.
Jo no sabia què fer-ne, de ledredó. Al principi vaig deixar-lo allà mateix i no vaig canviar el llençol, que la transició fos més suau, però al cap dun mes em feia sentir trist i equivocat, em feia mal directament. De manera que vaig treure la funda i la coixinera i sense rentar res vaig ficar tots aquells sols estampats dins duna bossa de la cooperativa, vaig fer un nus amb les nanses i vaig baixar al pati a llençar-la al contenidor. En acabat vaig enrotllar ledredó ben comprimit i el vaig entaforar al prestatge de dalt de tot de larmari, on al cap de sis mesos va aparèixer una brusa de cotó amb una blonda al coll i a les vores que em va fer recordar la seva pell bruna al final de lestiu. Sota la brusa hi havia una carta que mhavia escrit però sense acabar-la, per això no me lhavia donada ni havia arribat a enviar-la. No em va costar dentendre per què quan vaig veure la data, anotada amb pulcritud al capdamunt del full. Lhavia escrita un any i mig abans que se nanés de casa amb les nenes, i exactament una setmana abans que sincendiés el ferri.
Segur que volia acabar-la, però de cop va ser impossible. Era molt lleig si em prenia lúltim que em quedava, si senduia les nenes quan de cop i volta tenia tan poques persones al meu voltant. No va arribar a temps, la mort se li va avançar.
O sigui que va aguantar tot un any, per necessitat, no per gust, però al final es va acabar. La carta començava així: Estimat Arvid, un matí em vaig despertar i ja no estava enamorada de tu. No et posis trist, no és culpa teva. No em va caure com una bomba, però em va rodar el cap i vaig haver dagafar-me a larmari. Un any sense amor, vaig pensar, era molt de temps. Pel que sabia, venia de més lluny. Però allà palplantat amb la carta a la mà em recordava molt bé duna vegada que jeia damunt della, pit contra pit, mirant de no pesar massa però cobrint-la tota i subjectant-li els braços a banda i banda, els seus dits entrellaçats amb els meus, i vaig dir-li, què sents. Ella sestava quieta, va agafar aire i va dir, em sento estimada. Ets estimada, vaig dir. No feia tant, daixò, en tot cas no havien passat anys, però aleshores no vaig continuar, o no amb prou convicció. Ara no puc entendre el que vaig dir, o no del tot, però allà hi tenia una porta i la vaig tancar sense saber-ho. O potser ho sabia i la vaig tancar igualment, perquè mhauria exigit massa mantenir-la oberta.
Tampoc no sabia què fer-ne, de la carta. Tenia la sensació que no seria correcte llençar-la, com si en tot moment pogués trucar a la porta larxivista oficial cridant no, no, per Déu, lhas de guardar com un document històric important. I ho era, de fet. De manera que la vaig tornar al seu lloc, vaig llençar la brusa i vaig pensar, ¿per què va escriure que només era culpa seva? Era impossible que fos veritat.
Lespai ras que pressentia a la meva esquena era gairebé pitjor. Mho hauria dhaver imaginat. Em despertava sempre passada la mitjanit, glaçat als racons més inaccessibles del meu cos, a lesquena, cap a les espatlles, a dalt de tot, entre els omòplats (ales, endugueu-vos-me volant!), tot i que tenia sempre la finestra tancada i havia posat la calefacció al 3. Però al final era tan esgotador passar les nits en blanc laire asfixiant, el mal de cap i els dies de feina a fer punyetes que sem va acudir anar a veure el metge de capçalera, que, tot sigui dit, era un gat vell i un entabanador, i demanar-li que em donés unes pastilles que sabia que guardava discretament a la recambra de la consulta i que ell mateix prenia a ple dia i així, tot duna, estava més lúcid que mai. Jo lhavia vist fer-ho un parell de vegades quan hi vaig anar per una pulmonia que no em passava, estava baldat, aixafat, amb prou feines podia inflar els pulmons, i lhome es va amoïnar de veritat i es va mostrar empàtic, però va dir, esperat un moment, va desaparèixer rere la porta i shi va estar una estona. Quan va sortir tenia els ulls més nítids i espurnejants. En el meu cas era a linrevés, les pastilles més aviat mensopien, mhavien fet dormir, al cap i a la fi era aquesta la gràcia, però aquell cop no vaig ser capaç danar a la consulta. Em feia por enganxar-me a les drogues, a les pastilles, amb largument paradoxal que precisament ara les necessitava més que mai. Però mhauria tornat insaciable un cop comencés, nestava segur, de manera que mho vaig treure del cap, convençut que amb el tabac i el cotxe nhi hauria prou.
Cada matí em llevava i provava de reprendre la gran novel·la sobre la fàbrica que estava escrivint. Anava daixò, de tots els anys que hi havia passat: lautobús que mhi portava a negra nit, lautobús a negra nit per tornar a casa amb la Turid, els companys de feina en aquella gran nau, els colors coagulats en la pols i la llum que queia per les finestres altes, el fragor del torn de dia, el fragor del torn de nit, lesgotament que ens desvetllava quan sortíem al matí, el bombolleig del xampany a les venes. La novel·la anava del suïcidi i la ràbia, dels tips de riure, de com nestàvem de guillats, de com sens afluixava la llengua al final del torn, això era el més important; però em costava molt concentrar-me, no ho aconseguia, i al final vaig dir prou. Ni tan sols ho intentava. Però no tenia res més. No em publicaven res a les revistes ni als diaris. No enviava res a leditorial del que tenia al calaix. No tenia res al calaix. ¿Què havia de tenir-hi? Havia de filar molt prim amb la beca de què vivia, mhavien darribar els diners per a la benzina i les nenes, quan venien. Em vaig aprimar força aquell any.
Mhavia llevat i havia anat a la sala destar a fumar-me un cigarret tot esperant que em vingués la son. Era poc més de la una. Estava sol al pis. I tan cansat que em costava fixar els pensaments, però no podia dormir. El llit era un lloc difícil, encara. Em vaig estirar al sofà. No hi havia manera. Em vaig aixecar i vaig anar a la finestra, a fumar i a contemplar la plaça del davant, la rotonda i els pocs llums encesos i el Mazda on no havia tornat a dormir dençà que se nhavia anat la Turid, ara ja no tenia raons per fer-ho, però al final vaig pensar, què carai, estic rebentat, vaig a fer el que toca. Vaig apagar el cigarret, i a larmari del rebedor vaig trobar un jersei de llana esfilagarsat que havia sigut del pare, de motius islandesos. Lhauria dhaver llençat feia temps, però a ell no li hauria agradat, i en conservava tan poques coses, en el seu moment no men vaig preocupar, no vaig caure que hauria de conservar-ne alguna, no sem va acudir que fos important. Més endavant men vaig penedir, però si més no tenia el jersei. Devia tenir trenta anys ben bons, potser quaranta, és a dir, que era més vell que jo. No recordava haver-mel posat mai.