Mhavia llevat i havia anat a la sala destar a fumar-me un cigarret tot esperant que em vingués la son. Era poc més de la una. Estava sol al pis. I tan cansat que em costava fixar els pensaments, però no podia dormir. El llit era un lloc difícil, encara. Em vaig estirar al sofà. No hi havia manera. Em vaig aixecar i vaig anar a la finestra, a fumar i a contemplar la plaça del davant, la rotonda i els pocs llums encesos i el Mazda on no havia tornat a dormir dençà que se nhavia anat la Turid, ara ja no tenia raons per fer-ho, però al final vaig pensar, què carai, estic rebentat, vaig a fer el que toca. Vaig apagar el cigarret, i a larmari del rebedor vaig trobar un jersei de llana esfilagarsat que havia sigut del pare, de motius islandesos. Lhauria dhaver llençat feia temps, però a ell no li hauria agradat, i en conservava tan poques coses, en el seu moment no men vaig preocupar, no vaig caure que hauria de conservar-ne alguna, no sem va acudir que fos important. Més endavant men vaig penedir, però si més no tenia el jersei. Devia tenir trenta anys ben bons, potser quaranta, és a dir, que era més vell que jo. No recordava haver-mel posat mai.
Em vaig posar el tabard a sobre, vaig baixar en la foscor compacta i freda i vaig sortir pel portal a laparcament, vaig seure al cotxe i em vaig adormir bastant de pressa, en la mateixa posició que havia dormit tantes vegades.
Vaig somiar que em moria. Em passava sovint, però a diferència daltres aquest somni el vaig recordar tot lendemà, i mesos després, i anys després, si no amb tots els detalls almenys sí la imatge central: que em moria i com moria. No recordava les causes que apareixien al somni, no tenia la sensació dhaver fet res de greu, dhaver comès cap delicte ni cap crim pel qual mhaguessin condemnat a mort, ni dhaver patit cap accident o tenir una malaltia incurable, sinó que em trobava en un embut, o no, no era un embut, més aviat una flor, una tulipa, una tulipa gegantina, molt prima al capdamunt, en realitat no era una tulipa, no sabia què era, però ja se mhavia enfilat a la panxa, i després al pit, i allò que no era una tulipa saferrava al meu cos i mestirava cap avall, no gaire fort, amb la força justa perquè no pogués fugir cap amunt, i jo sabia que quan toqués fons, moriria. Sentia una gran tristesa i una mica de por, però pànic, no, no em debatia ni donava puntades de peu, no hauria servit de res, aquí acabaria tot. Tenia el braç esquerre enganxat al maluc, però el dret havia aconseguit estirar-lo cap amunt i ella magafava fort la mà, ella era lúnic que significava alguna cosa. Havia seguit el meu descens agenollada i encara em seguia des de dalt de tot, de tan lluny com podia, des del terra duna habitació amb parets blanques que jo ja no podia veure, només veia el sostre, per on passaven els núvols per última vegada, i la seva mà era segura i càlida, era la seva mà ferma, mentre ella magafés la mà jo podria morir-me sense pànic. En el somni jo mirava amunt, al rostre conegut, i això em tranquil·litzava, veia com nestava de trista, però també la veia concentrada en la feina que havia de complir, com sempre que alguna cosa estava en joc o shavia de fer, no com jo, que mescapava gairebé sempre. I la feina que havia de complir era subjectar-me tant de temps com pogués i una mica més, de manera que jo no abandonés aquest món enmig del pànic i la desesperació. Desesperat no ho estava, només tristíssim, i també una mica expectant pel que hagués de passar, ho admeto. I continuava descendint fins que vaig notar a la barbeta la pressió lleugera dels pètals, si és que eren pètals, i aleshores vaig agafar aire, a fons, com si anés a capbussar-me, perquè havia arribat el moment i no era horripilant, com un simagina, tenia la seva dolçor, la seva bondat i amabilitat, i ella encara em tenia la mà agafada, era lúltim que sentia i aleshores em moria i a penes tenia temps dendinsar-me en el paisatge vast i tenebrós de la mort, el no-res absolut, abans de tornar a pujar disparat i travessar la superfície de la vida amb una glopada daire tan sonora que em va despertar a dins del Mazda, a laparcament del costat de la rotonda i de lescola de Bjølsen, on la Grete Waitz havia fet de mestra als anys setanta, la recordava molt bé, al mig del pati amb el xiulet que brillava, i el primer que vaig pensar va ser qui deu ser aquesta dona que magafa la mà. Tot de cop, el rostre havia desaparegut. No podia ser la Turid, perquè segur que me lhauria endut fora del somni, i la mà del somni no era com la de la Turid, que era més prima i ni de bon tros tan decidida, i amb els ulls encara clucs vaig palpar-me la memòria per endevinar, si fos possible, qui era la dona que mhavia subjectat amb tanta fermesa i mhavia acompanyat per la tulipa de la mort tan avall com va poder fins que em va haver de deixar anar. Em vaig concentrar per enfocar la memòria i fer-ne un raig de llum perforador com el duna llanterna, prou ample per encabir-hi un rostre, però res més, i així poder evocar la dona del somni, treure-la a la claror del fanal que brillava molt amunt darrere el vidre del Mazda on jo estava mig assegut mig estirat, i poder veure qui era i potser trobar-la i tot.
No va funcionar, la dona mera familiar però no sabia qui era.
Al rellotge del tauler eren les quatre. El carrer i la rotonda estaven en silenci i tota la resta també, el mateix silenci, portes que no sobren, finestres tancades, portals a les fosques, fanals amb la llum cap endins i laire quiet i flonjo, com aigua. A lesplanada del capdamunt del carrer els autobusos encara descansaven a linterior del gran garatge, pesants, immòbils en la foscor sedosa sota les bigues, el combustible quiet, una superfície llisa i brillant dins els dipòsits, les finestretes cegues, els seients buits del conductor, les palanques de canvi nues i fredes. Ni una ànima. Estava glaçat, tenia tremolors a totes dues cames i a una mà, però no a laltra, la que ella mhavia agafat.
Vaig redreçar el seient, vaig sortir del cotxe, vaig pujar els dos pisos gairebé a peu coix i em vaig ficar al llit. Ara sí que estava prou calent i em vaig adormir de seguida.
4
Hi tornava sovint, a aquest somni, pensava com nera de nítid, de definitiu, i quan ho feia no sem va acudir mai que fos una llàstima o que fos trist, o estúpid, que la mà ferma del somni no fos la de la Turid. La Turid no hi era, en el territori del somni, no hi havia nascut ni hi havia estat creada. Però en la realitat, en lestat de vigília, era diferent. Havia omplert tots els espais, els matins i les nits, de llevant a ponent, desbordant-ho tot, i allà també la seva deu es va buidar lentament, es va anar assecant i va desaparèixer atreta pels colorits, i sovint em preguntava, ¿què tenien els colorits que no tingués jo? A part dels colors. Vaig trigar un temps a veure-ho, malgrat que era molt simple. Tenien la Turid. I la tenien feia temps. Labsorbien. La imatge era clara: una canya de ratlles vermelles i blanques, gegantina, una Turid somrient que passava per dins a tota velocitat, en posició de tirar-se a laigua, cap als llavis dels colorits, era una Supergirl amb la capa que li voleiava alegrement a lesquena.
Una vegada vam anar a una de les illes de més enfora del fiord de Bunne. Potser era Malmøya. Encara estàvem casats. Va ser abans de lincendi del ferri, però no gaire abans. Feia temps que les coses no anaven bé i jo tenia por. Era un dissabte. Algú ens feia de cangur, aquella nit. Potser la meva mare, que encara no era morta. O un dels meus germans. El gran ja no hi era, el segon desapareixeria aviat.
Caminàvem de dos en dos a la vora del mar, pels embarcadors, vam passar per davant de lindret on gairebé vint anys més tard lÒpera obriria les seves altíssimes portes de vidre, on tenien amarrat el petit ferri Holger Danske, que semblava tan ridículament petit i fràgil que vaig pensar com podíem sobreviure tants anys.