Us en vau anar a viure fora de la ciutat, va dir la Randi, així, de cop i volta. Jo us vaig trobar a faltar, més a tu, va dir, semblaves un noi molt divertit enmig de tanta tonteria, venia de gust sentir-te perquè aquells anys tot era refotudament seriós. Rèiem molt, tu i jo, ¿oi que sí? Era cert, vaig pensar. Reia més amb la Randi que no pas amb la Turid. Una vegada ens vam besar, va ser un petó força llarg i inesperat, i en acabat ella va riure i va dir, ves, ara ja ho hem fet. Ha estat bé, ¿no? Sí, vaig dir, molt bé, i ho deia de debò, però cap dels dos va voler anar més lluny. I això també va estar bé. Vam tornar a la ciutat, vaig dir. Sí, és cert, va dir ella, ¿fa temps que esteu separats? Fa un parell de setmanes que la Turid se nha anat, vaig dir, o potser tres. No ho recordo exactament. Caram, va fer ella, ¿no recordes quan se nha anat la teva dona tot i que només faci dues o tres setmanes? No, vaig dir, no ho sé exactament, però fa unes setmanes, això sí, i que va ser un dijous ho sé segur. Dacord, va dir la Randi, i va afegir: ja sé tot el que va passar amb el ferri incendiat, tot Noruega ho sap, i el cas de la teva família, el de tots cent cinquanta-vuit, ¿oi que van ser cent cinquanta-vuit?, va dir, van ser cent cinquanta-nou, vaig dir jo, no ens oblidem de lúltim, que va morir a lhospital. No, és clar, va dir ella, de totes maneres va ser terrible, però jo no sabia que estaves separat, que et passin dues coses així, tan seguides, quina merda, pobret. No van anar tan seguides, vaig dir, i ella, però potser la sensació és aquesta. Era cert. I no sóc un pobret, vaig dir. ¿Ah no?, va fer ella. No, de cap manera. Dacord, va dir, i de sobte va deixar anar, ¿has sortit a pescar una dona que ompli el buit, o què? Era bastant atrevit per part seva, vaig pensar, però em va encantar que mho digués, i ella va somriure, encara feia goig, a la seva manera peculiar. Sí, vaig dir. Ostres, va dir la Randi, ¿de veritat? Sí, vaig fer. Aleshores va callar una bona estona, estava segur que es preguntava si seria ella la dona que ompliria el buit, i va estar-se callada fins que al final vaig veure que ella mateixa es deia que no, no seré jo. Jo hi estava dacord i vaig dir-ho en veu alta. Estic dacord amb tu, vaig dir. Primer va somriure i després es va posar a riure. Ah! És això!, va dir ella, i va afegir, potser tens raó. Però a mi magrades. Tu també magrades, vaig dir. Sempre mhas agradat. Ho sé, va dir mirant-me una mica més endins dels ulls, o em va semblar que ho feia, però es va girar i va cridar, ei, Tore, vine un moment. Un home al fons del local va mirar cap on érem, a la barra. Era alt, molt més alt que jo, i era fàcil distingir-lo entre tanta gent, però jo no lhavia vist mai. Es va obrir pas a poc a poc i quan va ser amb nosaltres era encara més alt; la Randi va dir, Tore, és lArvid Jansen, un amic dels vells temps, vam estar junts a les Joventuts Roges, ostres, no saps com vam patir. Ella reia, amb una rialla gairebé grollera, que a mi mhavia agradat sempre, em resultava emocionant. Ens vam donar la mà, hola Tore, vaig dir, i ell la va encaixar, sense força, per ser sincers, però no va dir res, es va quedar allà palplantat observant-me de dalt a baix, des dels pantalons de campana fins al mocador groc i avall altra vegada, i aleshores va dir en veu baixa i en un to gairebé desmenjat, ei!, els del barco, que això sen va a laigua! Aleshores ens vam mirar fixament, la ironia li sortia pels ulls com dun tub, potser anava una mica borratxo, segurament jo també després duna cervesa, un Ballantines doble i un de normal, o en tot cas estava una mica content. Em vaig girar cap a la Randi, ¿aneu junts?, vaig dir. Sí, va dir ella, en Tore és el meu home, fa gairebé un any que som casats. O sigui que no estava pensant que pogués ser la dona que omplís el meu buit, i jo que nestava tan segur, però tot i així vaig dir, merda, quina llàstima. I em vaig girar per marxar, vaig dir, que vagi bé Randi, ja ens veurem, però de camí cap a la porta em van empentar fort per lesquena i vaig caure de morros, sense arribar a quedar estès a terra perquè hi havia massa gent, vaig ensopegar amb la cervesa dalgú que va anar a parar als meus cabells. Havia sigut en Tore, és clar. Quan em vaig girar era molt més alt que abans, i va dir, ei, capità Haddock, no tacostis a la meva dona, ¿entesos? Em vaig passar la mà pels cabells plens descuma i em va venir al cap un veí de quan era petit que vivia dues portes més enllà de casa, es deia Clausen amb C; es rentava els cabells amb cervesa un cop per setmana, bavaresa, té vitamina B, solia dir-me, no sé què faria sense, hauries de provar-ho, Arvid, no podries passar sense, tho prometo, però en veu alta vaig dir, la Randi no és el meu tipus! mentre aixecava els genolls de terra i em posava dret. Ja, va dir en Tore, ¿i per què no? Perquè està casada, vaig dir, amb tu, és qüestió de gustos, no hauria funcionat mai. Aquest cop sí que vaig anar a petar a terra perquè tothom va fer un passet enrere i em van obrir la pista daterratge que necessitava no hauria dit mai que fos possible i algú fins i tot va obrir la porta i em va dir, bona sort, Knut Hamsun, vagis on vagis, i aleshores vaig reconèixer algunes cares, franques, amables, havien format part de la meva vida, de la història de la meva vida, però estava clar que ara ja no, vaig sentir la Randi que cridava, adéu Arvid, cuidat, i jo, imbècil de mi, vaig cridar, gràcies, igualment, quan sortia.
3
La primera tardor sense la Turid va ser freda. Vaig passar molt de fred. Gairebé no vaig escriure res. Em despertava en plena nit i no recordava que el seu cantó de llit era buit, un nombre determinat de quilos permanentment llevats del matalàs i la seva olor més feble cada dia que passava, nits, setmanes fins que al final es va esvair del tot. Mig adormit, encara mesperava sentir la seva respiració regular, i em pensava que la sentia, perquè ella sempre dormia com un liró i, a diferència de mi, solia adormir-se de seguida fos quin fos el moment de la vida que passéssim. I de la mateixa manera mesperava sentir els sorollets inconscients que feia quan es girava sota ledredó, i des de les profunditats del son madonava que ja no es girava cap a mi sinó cap a laltra banda, li era indiferent que jo baixés al cotxe a dormir amb el fred, tant li era on fos, i aleshores no tenia cap ganes de despertar-me, mhi resistia. Però no hi havia res a fer i al cap dun instant amb els ulls oberts veia clarament on tenia els peus. Estava sol.
I que no sendugués ledredó quan sen va anar de casa. Potser va ser un gest de consideració perquè hauria quedat una imatge asimètrica, i dolorosa, si no hi havia edredó al seu cantó de llit, si el lloc on ella dormia quedava ras i buit i feia que el llit sencer es bolqués cap a laltre cantó pel pes dun sol edredó, el meu, i em llancés a terra als peus de la finestra que havia estat oberta la major part de les nits, també a lhivern, quan ella vivia a casa, o potser no sel va endur perquè tot duna va pensar que havia rebut tantes empremtes i impressions indesitjables al llarg dels anys que preferia comprar-sen un de nou.
Jo no sabia què fer-ne, de ledredó. Al principi vaig deixar-lo allà mateix i no vaig canviar el llençol, que la transició fos més suau, però al cap dun mes em feia sentir trist i equivocat, em feia mal directament. De manera que vaig treure la funda i la coixinera i sense rentar res vaig ficar tots aquells sols estampats dins duna bossa de la cooperativa, vaig fer un nus amb les nanses i vaig baixar al pati a llençar-la al contenidor. En acabat vaig enrotllar ledredó ben comprimit i el vaig entaforar al prestatge de dalt de tot de larmari, on al cap de sis mesos va aparèixer una brusa de cotó amb una blonda al coll i a les vores que em va fer recordar la seva pell bruna al final de lestiu. Sota la brusa hi havia una carta que mhavia escrit però sense acabar-la, per això no me lhavia donada ni havia arribat a enviar-la. No em va costar dentendre per què quan vaig veure la data, anotada amb pulcritud al capdamunt del full. Lhavia escrita un any i mig abans que se nanés de casa amb les nenes, i exactament una setmana abans que sincendiés el ferri.