Però Oslo era la meva ciutat i sabia que tot aniria bé.
Primer vaig entrar al Cordial, al capdamunt del carrer, davant de la Hornaas Musikk, amb les guitarres resplendents i mudes, gairebé misterioses per a mi, arrenglerades a laparador. Però a dins del bar hi havia massa gent coneguda, els recordava perfectament, treballaven als transports públics, a la companyia ferroviària, havien sigut amics meus i feia deu anys o més que venien a aquest local, les veus, ho notava per les rialles i el xivarri, shavien tornat més greus des de lúltima vegada. Molts dells eren del Clanen, el club de seguidors del Vålerenga, tal com havia de ser, jo també era del Vålerenga, de tota la vida, havia nascut en aquest barri i mhi havien batejat, abans de la guerra el meu pare havia jugat al segon equip i més tard a lequip dels iaios, com en deien ells, jugaven al costat de lesglésia de Vålerenga i era amic de les velles glòries, en Tippen Johansen, Kiter, you name them, i els que encara eren vius es van retrobar al gran funeral, tots amb bastó i la closca lluent. El teu pare era molt bo, el cabró, deien, i també sabia cantar, sempre afinava, i la pilota també!, deien entre rialles i estossecs, i era veritat que cantava bé, però jo no sabia què dir-los, que malauradament no havia valorat el meu pare, que no sabia qui era, que tampoc sabia que fos un dells, un de lequip dels iaios, un dels llegendaris, lorgull de tot un país, jo no sabia res de tot això i allà a fora als esglaons de la capella els vaig dir simplement, gràcies per venir, i ells a penes es van treure la gorra perquè feia un dia fred i humit.
Però un cop a dins del Cordial em vaig aturar a la porta i vaig girar cua i vaig sortir tot seguit, abans que a ningú se li acudís cridar, hola Knut Hamsun, vine a seure amb nosaltres, va!
No havia escrit ni una ratlla que recordés Knut Hamsun, o així ho veia jo, però era el que solien cridar: hola Knut Hamsun!
Un cop al carrer, vaig desfer camí cap a Dovrehallen, a laltra punta de Storgata, just abans de Gresvig Sport, i em vaig prendre una cervesa al pis de dalt. No vaig parlar amb ningú, no coneixia ningú, i en el fons era estrany. No és que em fes res, al contrari, però abans de demanar vaig seure al lloc equivocat, les taules del meu voltant eren buides i no em vaig decidir a aixecar-me per seure més a prop dels altres clients, i això que hi havia dues dones i una estava sola en una taula. No em va sortir de dins. I tampoc no van caure més cerveses. Hauria dhaver dut un llibre a la butxaca, un nouveau roman francès de Claude Simon, posats a triar La ruta de Flandes, que magradava tant, o un de més filosòfic, els dietaris de Camus, el que fos, així hauria tingut on aferrar-me si feia falta, qualsevol dels dos llibres ja seria prou excloent per deixar clar que volia estar sol. Cosa que en realitat no volia.
Tot això hauria dhaver-ho pensat abans, però no hi havia pensat. De manera que vaig pagar, vaig baixar lescala i vaig tornar a Storgata.
Em vaig quedar plantat a la vorera, indecís. A la dreta hi havia el centre comercial Gunerius i el Teddys Soft Bar a la cantonada amb Brugata; a lesquerra, Storgata continuava fins als basars de Kirkerist i allà es bifurcava i havies de triar: o cap avall a la plaça de lestació, o cap amunt als grans magatzems Glasmagasinet, a Stortorget. Però ¿què se mhi havia perdut? No mhi sentia segur.
Vaig encendre un cigarret, un Blue Master sense filtre, era el meu cigarret de cap de setmana. Magradava aquest cigarret una mica curt i amb el dibuix dun cap de cavall blau enmig duna esfera blanca al paquet tou, sempre mhavia agradat, fins i tot abans de començar a fumar, és a dir, abans dels quinze anys. Recordava totes les vegades que el pare i jo agafàvem lautobús de Grorud a Veitvet fins a la plaça Carl Berner i creuàvem Tromsøgata per agafar el 21, que en aquella època encara era un troleibús, just darrere del cine Ringen, al costat de la pastisseria on la mare, gairebé quinze anys més tard, em clavaria una bufetada decisiva. Lautobús sortia dallà i enfilava Dælenenggata, pujava per Sannergata i donava tota la volta al centre dOslo, fins que baixàvem a les portes de lestadi Bislett per anar a veure com jugava el Vålerenga i com perdia la majoria de partits de la temporada. Pel trajecte cap a lestadi, quan lautobús passava entre blocs de pisos, hi havia un anunci dels cigarrets Blue Master pintat a la paret, amb un cap de cavall que cobria tot el lateral dun edifici de quatre plantes i momplia daquella exaltació que crec que només pot sentir un nen amb pantalons curts, una vibració, una expansió dels pulmons que disparava la imaginació cap al gran blau, cap als grans espais oberts i amunt, fins a les neus perpètues.
Magradava fumar. Tot i que ara, en el moment descriure, he deixat de fumar per una bona raó, recordo bé els millors cigarrets, com em calmaven a lacte quan menvaïa el desfici i com els he trobat a faltar al llarg de la vida, incomptables vegades.
Aquella nit a Storgata, el primer any sense la Turid, vaig tirar pel ramal de la dreta, el més segur: era el barri del meu pare, on Storgata era el carrer major. Al cap de poc empenyia la porta del Teddys, el petit local estava atapeït de gent, fum de tabac gris i dens fins al sostre, a la barra un forat des don vaig demanar un Ballantines doble, però els dobles no estaven permesos i em van donar dos whiskys normals amb gel. En vaig agafar un a cada mà, vaig recular un parell de passes tot abocant el whisky dun got a laltre, vaig deixar el got buit en una taula i em vaig quedar dret enmig de la gentada amb el got ple enganxat al pit. Mirava al meu voltant. Hi havia uns quants homes que sabia qui eren sense coneixels personalment, de les dones no en reconeixia cap. Nhi havia un parell que semblava que no anessin acompanyades, però no matreien gens, no em deien res, i amb el local tan ple hauria sigut massa complicat acostar-mhi i vaig pensar, tururut viola.
Vaig buidar el got ràpidament, el whisky em cremava el pit. Era una sensació agradable, així que em vaig quedar i vaig demanar un altre Ballantines, però aquesta vegada un de normal on the rocks, i mel vaig beure a poc a poc mentre esperava que passés alguna cosa.
Arran duna paret havien instal·lat un petit escenari on es veia que algú havia de tocar aviat, en tot cas hi havien fet lloc per a una cadira vermella, un micròfon baix i un suport amb una guitarra saxona endollada a un sistema de PA amb un sol altaveu. Devia ser per això que el Teddys estava tan ple entre setmana, hi tocava algú, potser una celebritat local, però jo no havia vingut per escoltar cap concert. Em vaig acabar el whisky, vaig deixar el got a la barra i vaig pensar, és hora de tocar el dos, però en aquell moment em van tustar lespatlla. Podia ser qualsevol en aquella multitud, probablement barrava el pas als que volien anar al lavabo, però no, era la Randi. Havíem coincidit a les Joventuts Roges als anys setanta, havíem treballat a la mateixa fàbrica, en seccions diferents, durant una època ens havíem fet molt, fins i tot quan ella ja no hi treballava i jo sí, però feia anys que no ens vèiem i estava segur que se nhavia anat a viure a una altra zona del país. Hola Arvid, va dir. Hola Randi, vaig dir jo. ¿Estàs sol?, em va preguntar. Me la vaig mirar. Sí, vaig dir, crec que sí. ¿No deus estar separat?, va dir rient, la idea li devia fer gràcia, és conya, va dir, i va tornar a riure, però jo no vaig riure i ella va parar. ¿Estàs separat? ¿De veritat? Ai, perdona, només feia una mica de broma. Per mi pots fer tanta broma com vulguis, vaig dir, no és culpa teva, estaré igual de separat encara que te nestiguis. Però si vosaltres sempre anàveu junts, va dir, sempre ho fèieu tot junts. ¿Ah sí?, vaig fer. Sí, va dir ella, ¿vols dir que no? No, vaig dir, jo no ho recordo així. Doncs jo, va dir la Randi, recordo molt bé que des de la meva finestra us veia passar pel carrer, baixàveu de la plaça Advokat Dehli cap al pont de Bentse per agafar el 20, sempre tan guapos i agafats de la mà, no coneixia ningú més que anés així pel carrer, agafats de la mà, va dir la Randi. ¿Ah sí?, vaig fer, sí, va dir la Randi, ¿no ten recordes? No, vaig dir, no men recordo. I en canvi recordo molt bé una vegada que baixàvem de la rotonda i anàvem cap al pont, era diumenge, havíem dagafar el bus i el metro per pujar a la vall de Grorud a sopar a casa dels seus pares, però no anàvem agafats de la mà, discutíem, i pitjor. Per una cosa de no res que de sobte shavia encès i sens havia escapat de les mans, jo no entenia per què i ho volia aturar, volia fugir però no sabia com, érem dues rodes de bicicleta atrapades als rails del tramvia, discutir amb ella era terrible perquè no tenia por, mentre que jo sí, i manava de poc que lescotilla no sobrís sota els meus peus. Desesperat, vaig aixecar els punys, i el gest devia ser amenaçador perquè ella va dir, ¿em pegaràs? ¿Em pegaràs? I de sobte em va clavar un cop de puny al ventre, bastant fort, la veritat, però jo no tenia intenció de pegar-li, ¿per què li havia de pegar? No sabia què fer, no mhavia pegat ningú dençà que anava a escola, i aleshores jo sempre mhi tornava, ho havia après del pare, torna-thi sempre, em deia, o et perdran el respecte, però en aquell moment no podia ni volia fer-ho, havíem passat un límit i jo no coneixia ningú a laltra banda. ¿Havia de tornar a casa? Seria raonable, si no heroic. En comptes daixò, em vaig quedar sense fer res, sense dir res, ella amb el rostre endurit i girat, jo amb el pit contra la barana de ferro, a sota el riu baixava amb molta fressa després de les pluges, venia de les fàbriques Lilleborg passant pels ràpids i els tallers Myra cap a la ciutat i fins al fiord. Jo no tenia ni idea de què dir, no sabia quines paraules fer servir que no resultessin catastròfiques, irrevocables, gairebé anorreadores; de fet, podria ser que tot shagués acabat ja aleshores. La Vigdis encara no havia nascut.