Un cop tretes les sabates, la vaig empènyer cap a la sala destar i em vaig preguntar si lhavia dajudar a ficar-se al llit, que no cal dir que era el lloc on estaria més bé, però no em veia amb cor de contemplar el seu llit, o més aviat en tenia tantes ganes, de contemplar el que tenia destrany, de nou, de dolorosament atractiu, la pessigada a lestómac que sabia que vindria, però per molt que ho volgués, no podia, havia de sortir dallà, havia de fugir.
I tanmateix ja érem a dins. Vaig desfer amb compte labraçada i la vaig deixar anar a poc a poc davant del sofà de manera que shi pogués asseure, però ella va relliscar i va caure de genolls a terra, amb el cap cot i els palmells plantats a la catifa; es va posar a plorar de nou, no gaire, i es va arrossegar de quatre grapes fins que va poder seure amb lesquena contra la paret, entre la porta de la cuina i la calaixera que teníem a lentrada del pis de Bjølsen i que ella havia pintat dun blau agressiu, probablement per allunyar tota mena de records, amb prou feines la vaig reconèixer.
Podia haver-me assegut al sofà, no em costava res, era un gest normal i corrent, però no ho vaig fer, em vaig quedar dret i vaig dir, Turid, ¿on són les nenes? ¿Què?, va fer ella. ¿On són les nenes? Ah, les nenes, són a casa duna amiga. I va dir el nom. Allò no em va agradar gens. Què havien de fer-hi, allà. ¿Per què a casa seva?, vaig dir, i ella, és lúnica que mha dit que sí. ¿Volien anar-hi, elles? No especialment, va dir la Turid, i va enfonsar el cap entre els genolls. Turid, ¿vols que vagi a buscar-te-les? Em va semblar que havia de preguntar-ho, tot allò mestava alarmant. ¿Et fa res?, va dir ella. No, cap problema. Moltes gràcies, maniria tan bé, va dir, però potser pots anar-hi més tard, a la tarda. I tant, vaig dir, mesperaré. En realitat, no tenia cap ganes desperar, però era molt dhora. Turid, vaig dir, ¿puc fer res per tu abans danar-men? Em va ensenyar la cara xopa de llàgrimes i em va dir, ¿te nhas danar?, i jo li vaig dir que sí, que me nhavia danar. Però a mi magradaria que et quedessis, va dir ella, i jo, ho entenc però no tindria cap sentit. Magradaria que et quedessis, va dir, vull parlar duna cosa amb tu, no tinc a ningú més, em va dir per segona vegada aquell dia, i jo, tot de cop, la vaig desitjar, però no desitjava la dona que era quan estàvem junts sinó la dara, i sabia molt bé que era perquè jo era el fort i ella la dèbil, el cos indefens, la voluntat afeblida, i vaig dir, hòstia puta, Turid, no matabalis amb la teva vida. I ho deia de veritat, no volia saber-ne res.
Encara vaig copsar la seva mirada incrèdula abans de fer mitja volta i sortir disparat cap al rebedor. La còmoda de sota el mirall estava al mig del pas i la vaig apartar amb una empenta; ben mirat, podia posar-la a lloc, arrambada a la paret, sota el mirall, on era abans, i la vaig deixar tan ben centrada com vaig poder; un cop a lescala vaig tancar amb un cop de porta, vaig travessar la gespa i vaig pujar al cotxe, el cor em bategava fort, els minuts sem van fer llarguíssims respirant fondo, fins que tot es va calmar i vaig poder engegar.
Segona part
2
No recordo exactament quan va ser la primera vegada que vaig agafar el bus per anar de nit al centre a vagar pels carrers i entrar als bars, a les tavernes i als cafès, però devia ser poc després que la Turid marxés, el més probable és que fos el mateix mes, i per tant, ben bé un any després que el ferri sincendiés amb els meus éssers estimats a bord, tal com van dir al Dagsrevyen: els seus éssers estimats van morir cremats en un ferri, a dins duna cabina, en un passadís, van desaparèixer al fons del mar, les seves vides van acabar no gaire lluny dun duty-free.
El que recordo és que anava assegut al seient de sempre, al fons de tot de lautobús, venint de Bjølsen, al districte de Sagene, vestit amb les meves millors gales, que eren el tabard, el vell de sempre però amb uns botons de llautó que havia comprat nous, amb fil i agulla, a una senyora molt sol·lícita de la Casa dels Botons darrere el Parlament, i els botons estaven brunyits i tenien una àncora gravada. Duia un mocador groc al coll, amb el nus a la nuca, i uns pantalons atemporals, discrets, de campana per ressaltar-ne el caràcter mariner. Acabat de dutxar, amb els cabells ben nets, estava disposat a recuperar tot el que havia perdut, fos el que fos, tenia trenta-vuit anys i tot se mhavia volatilitzat, no em quedava res.
Ja era la tardor, o alguna cosa semblant que costava de definir. En tot cas, feia fred. A la parada del bus, a sota de casa meva, em vaig aixecar el coll del tabard per protegir-me del vent del nord, però no bufava vent del nord, no feia gens de vent, era només que tenia la sensació que aquell dia tocava fer-ho, i no cal dir que així feia molta més patxoca.
En baixar del bus, al final de Storgata, el cel era negre damunt de la ciutat però els aparadors estaven plens de llum, els fanals il·luminaven els carrers, i pels carrers les dobles vies brillants del tramvia lliscaven com argent viu entre les llambordes, per lasfalt, i els rètols de neó eren un esclat de groc damunt la porta de la llibreria i la sabateria, esclats de vermell i de blau en laire humit i enganxifós dOslo, cada gota de plugim tenyida i els colors invertits a les voreres humides, i en lespai entre els edificis, gairebé sadoll de tan ple, laire es notava més fred a les galtes ara que hi passava a peu, embolcallat amb lescalfor del tabard, per davant del Strøget, pel passatge de lÒpera, amb les mans que momplien les butxaques, i just allà, en el moment de girar-me per fer un cop dull a linterior daquell edifici tan gran però no gaire bonic, em vaig adonar que no ho havia fet mai tot sol, que aquest trajecte sempre lhavia fet amb la Turid quan quedàvem amb altres joves que coneixíem, comunistes i poetes, sindicalistes, soldadors i torners de les drassanes Aker i dels tallers Myra, per prendre una cervesa i discutir sobre política i literatura al Cordial, al Dovrehallen, al Lompa, locals així, fins i tot després de tenir les nenes. Però la cosa es va anar perdent a poc a poc. La Turid sen va desentendre i va fer nous amics que no van arribar a ser meus, i durant lúltim any jo no havia baixat a ciutat més que comptades vegades per sopar amb lAudun, el meu company darmes del barri de Veitvet, i encara menys per trobar-me amb un o dos amics que només eren meus, o que ho havien sigut abans que la Turid i jo fóssim parella. Però sovint la cosa no sortia gaire bé. Jo estava massa desficiat, no sabia estar-me quiet i sempre havia de disculpar-me i sortir abans que acabés la vetllada, i no sho prenien gens bé.
En tot cas, ara no tenia ganes destar amb cap dells, amb la Turid segur que no, amb els altres tampoc, ni tan sols amb lAudun, i això em donava una sensació de temeritat. Estar sol en un pis era una cosa, al meu pis, envoltat de les meves coses, els lloms dels llibres, els quadres a les parets, el buda de lescriptori i un ganivet al sofà, o en un autobús o al metro amb la bossa del meu pare i a la falda un recull del poeta xinès Du Fu de fa més de mil anys, una edició antiga de la PAX, o potser les Històries de calendari de Bertolt Brecht, en aquest cas una de les primeres edicions de Lanterne; i una altra cosa era sortir al món, allà on el sostre sobre i les parets cauen i la ciutat entra en tromba a dins teu. Era arriscat, però sincerament, si la cosa es torçava, era tan fàcil com trobar un taxi i tornar a casa en quinze o vint minuts, abans que em dominés el pànic. Pitjor hauria sigut a San Francisco, a Berlín o a Londres. Allà, aquest taxi no hi era.