Totes, les ha destrossades va dir la mare. Totes, quina desgràcia.
Ens vam quedar al terrat mentre la llum virava de blanca a blava i a fosca. Va passar una hora, dues hores, i les veus del carrer arribaven fins dalt, ara fortes, ara més fluixes, una simfonia completa als nostres peus. Parlaven sota nostre, el carrer en obres estava de gom a gom, parlaven per nosaltres. Si hi havia un art en què la mare i jo havíem adquirit traça durant la meva adolescència era lart del silenci.
Cada nit, tot sopant, clavant amb força la forquilla al costat dun pollastre cruixent i cremat, una amanida de tomàquets insípids, sopes massa salades, formatge i pastanagues, fetges i carn en conserva, ens queixàvem de la nevera, que no havia refredat laigua de la taula, i del forn, que no havia escalfat prou les viandes. La mare i jo volíem demostrar al pare que ens en sortíem. No et pronunciem ni tan sols avui, li recordàvem amb el tovalló que havia relliscat sota la cadira de pur cansament i ningú tenia cap ganes de recollir. I llavors, després dhaver-li manat que es quedés més enllà dels recintes dallò innombrable, com a mínim durant la nit, exhaustes i amb un pijama qualsevol, ens ficàvem al llit.
Vam fer el mateix tan bon punt vam baixar del terrat: a última hora del primer dia a casa. Ens vam dir bona nit amb un petó a la galta, com les nenes que havíem sigut.
El matí que el meu pare va sortir de casa per no tornar-hi mai més encara no shavia acabat: dintre meu, el rellotge no havia marcat mai la tarda. A lhora de dinar dibuixava la frontera que separava la vida enmig dels altres, als pupitres de lescola, de la vida de casa, i aquella frontera era: estofats de carn al forn, enciam envasat, iogurt i gelat de nata. Després de desparar taula el temps invertia la seva direcció i a la tarda les habitacions es convertien en una selva, el passadís en un canyó i lestudi en un oceà. Jo desembarcava a lescriptori, obria el vocabulari de grec, menfilava de genolls a la cadira i començava a traduir.
La meva amiga Sara era lúnica que envaïa la casa. Venia a estudiar a casa tan bon punt la seva veïna sortia i deixava el gos tot sol, una gossa vella que bordava de nostàlgia. Aquell plor ensorrava les parets i les orelles, explicava la Sara, en canvi a casa regnava el silenci. Ens assèiem juntes i fèiem els deures fins tard. Per tant, hi havia algú que es refugiava a casa, la trobava acollidora i amb certs atractius. Encara que una vegada el pare lhagués definida com el pitjor lloc on havia hagut de viure mai, cosa que jo també vaig acabar per pensar, un pis grandiós, on cada cop samuntegaven més mobles de diferents èpoques, on la pintura blava de les parets estava escrostonada a les cantonades. El llarg passadís acabava en un rellotge de pèndol sense mecanisme que ningú tenia temps ni ganes de tornar-hi a posar. Al cap dun any de la desaparició del pare, la mare es va parar a mirar-lo i va dir: lhavíem dhaver posat abans, el rellotge. Va ser la cosa més semblant que va pronunciar al nom del meu pare, i la vaig envejar per haver-shi acostat tant, més que jo, més del que jo era capaç. En allò que havia estat el despatx del pare, quatre taulons de fusta contraxapada repenjats en maons vermells feien de prestatgeria, encara ocupats pels diccionaris dhebreu, alemany i francès no hi havia cap llengua de què el meu pare no nhagués començat a estudiar lalfabet i la fonètica i que no hagués abandonat ràpidament, i després informàtica, medicina, mineralogia, cada ciència que durant els últims anys va voler començar, com si fos una concessió, va tolerar viure amb nosaltres: les reflexions de Sèneca, la bogeria dErasme, les poesies sud-americanes, els as-saigs sobre política soviètica i un llibre il·lustrat sobre el terratrèmol de Messina de 1908. Abans de desaparèixer, un cop ja havia plegat de la feina, el pare llegia per no sentir el brogit de la seva infelicitat, fins que lesforç no se li va fer insuportable.
La seva absència ens vigilava durant les tardes destudi, la Sara i jo ni tan sols tocàvem els seus llibres, nhauríem comprat de nous si hagués calgut. Nenes que feien prova duna amistat cega: jo no era amiga de ningú més i tampoc no ho podria ser mai, no deixava entreveure res dels malsons que em visitaven, i els meus ulls eren eixuts, enrolats en una forma rígida de resistència. Jo era culpable de la desaparició del meu pare: això és el que pensava, perquè era amb mi amb qui no havia volgut viure més. Era jo que me nocupava durant lúltima època, quan la mare se nanava a treballar (no ens podem permetre perdre el meu sou, també, deia) i cada dia em deia adeu amb la mateixa frase: estic tranquil·la, perquè sé que estàs amb el papa. Era la guardiana del meu pare, així que era la culpable de la seva fuga.
El primer dia dinstitut la Sara va seure al meu costat, quan jo, vuit mesos després de desaparèixer el meu pare, exiliada de la classe on em sentia una leprosa, em pensava que la meva culpa era tan gran que em sortiria una deformitat i em rebutjarien pel meu defecte físic.
Quan el pare va desaparèixer vaig trigar uns quants dies a anar a escola. Quan hi vaig tornar, cap dels meus companys men va dir res, ningú em va fer preguntes. Al capdavall, a casa no hi havien estat mai: amb ell deprimit i sempre al llit, jo no tenia amics ni parlava mai de la meva família. A linstitut no hi havia els antics companys, no hi havia testimonis, però tothom tenia un pare i una mare, vius o morts, això sí. Potser alguns havien llegit al diari la història de la desaparició del meu pare: per a una adolescent no hi havia res més espantós que entrar en una classe nova i intuir que algú pot saber alguna cosa seva però que no lhi comentarà mai.
La Sara em va venir a veure somrient, amb les seves pigues i els rínxols rossos i llargs, i em va demanar: que està ocupat? Com si realment hi pogués haver algú altre al meu costat. Lhi vaig agrair tant com al cap de deu anys al meu marit. Els meus lligams naixien de lagraïment per qui identificava el meu buit interior. De nit, quan la Sara i jo començàvem a ser amigues, em semblava com si sentís el gos de la seva veïna que plorava i mhauria agradat imitar-lo. Si algú mhagués ensenyat com es feia, si el meu pare fos mort, com tots, i la meva mare hagués pogut, com les viudes, ensenyar-me la gestualitat del dol.
Però això no va passar mai, i el meu pare cada dia desapareixia una mica més.
Al matí, el trenc dalba il·luminava les persianes despintades, la mare deia que les havíem de canviar, passar de la fusta antiga a lalumini, més resistent i més llustrós. Ho anava dient i mentrestant continuàvem amb les antigues, de qualitat però que volien manteniment. Ella i jo no en coneixíem cap conjugació, del verb mantenir. Devia ser per culpa del nostre desordre que havia marxat el pare, devia ser per culpa daquells dies en què sensopia i nosaltres no sabíem com fer-nos-ho, per aquells cobre-llits que semblaven que no lacabaven de tapar mai del fred, per la incapacitat de fer-li acceptar les receptes dels metges; aleshores, el nom del pare shavia amagat a laigua, a les goteres i la floridura del sostre. I jo, amb catorze anys, des de les finestres espiava el mar, els vaixells, el trànsit i com es vinclava la palmera amb la pluja.
Després, la mare i jo vam viure soles en aquell pis humit, i no vam aconseguir mai estar-hi soles.
El nom del meu pare el veies en el plat del sopar, samagava a la fruita que es podria al rebost, a la paret hi corria un dragó i la mare cridava dient que hi tornava a haver ratolins, les tovalles ballaven i els coberts picaven entre ells, les orelles sem tapaven fins que no sacabava el soroll. El nom del meu pare ens intimidava, quan el respectàvem, li agafava per marxar durant setmanes, acorralant-nos entre la incomoditat i la por. Però si ens entossudíem a oblidar-lo sortia de la nevera, del calaix on hi havia els seus medicaments caducats. Es plantava davant de la taula parada, lhome que havia estat el meu pare mirava la nostra vida i ho continuaria fent sempre. Es colava per les canonades que no havíem reparat, seia al seu lloc per no deixar-lo buit i es reia de la vergonya amb què liquidàvem els àpats. El meu pare vigilava la casa com un guardià, però lhavia abandonada com un covard, i cada dia continuaven passant totes dues coses, a la tarda era un ritual feixuc, a fora plovia i el vespre servia per acabar els deures, engegar la televisió i encantar-nos davant dels anuncis.