Has cremat el cafè em va dir la mare tot entrant a la cuina amb una bossa plena de verdures.
Vaig pensar: el meu pare va desaparèixer fa vint-i-tres anys.
Thavia preparat la cafetera elèctrica.
Vaig pensar: va desaparèixer en el no-res i després, al cap dun temps, ja no en vam parlar més.
Havia posat la nota al bec com em feia làvia a mi.
Vaig pensar: per què no en vam parlar més? Fa gaire que thas despertat?
Vaig pensar: per què no nhas parlat més?
A les onze venen els paletes a fer lúltima inspecció.
Vaig pensar mirant-me les cames més avall de la samarreta: mestà dient que em posi alguna cosa per tapar-me.
Has començat a triar les coses que vols guardar? Li vaig dir:
De les meves coses, no nhas de tocar res.
Han passat vint-i-tres anys, vaig pensar. Què he fet durant aquests vint-i-tres anys, on he estat, a qui he escoltat. Al meu costat hi podria haver una desconeguda de vint-i-tres anys que hagués nascut el dia que ell va marxar, i al costat una nena de tretze anys, clavada en aquella edat per sempre més. Vaig mirar la noia, vaig mirar la nena. La nena no creixia. No creixeria mai. Es quedaria immòbil mirant-me mentre estigués a la casa.
Ja són aquí! va cridar la mare des del rebedor. Em vaig posar uns pantalons verds que havien sigut dun xandall i vaig buscar un mirall per arreglar-me els cabells. Vaig trobar un tros de vidre brut amb el dibuix duna flor a cada costat, lhavia pintat amb les meves cosines i després havíem baixat al Passeig Marítim a vendre objectes en una paradeta. Veníem flascons de perfum de les nostres mares, ties, àvies, algun mirall, braçalets tot espolsat, rentat i decorat amb les nostres mans adolescents. Jo, aleshores, traginava un dolor al pit que em cremava i que encara no havia explotat, una bola ardent.
Em vaig arreglar els cabells al mirall, amb les mans, cap a un costat, i va vibrar el telèfon. «Com va?», em va demanar la pantalla, «donam notícies quan puguis». Em va semblar que el sostre tremolava una mica.
Vaig deixar el telèfon sota el coixí i vaig sortir de lhabitació.
Al rebedor hi havia un noi de vint anys i un senyor de seixanta parlant amb la mare.
El senyor De Salvo mel va presentar ella amb un somriure, i aquest és el seu fill, en Nikos. És que la seva mare és grega.
De cop, la lleugera exaltació de la veu de la mare ens va fer existir a tots: a mi, a ells, al reclinatori de noguera i al paraigüer ple de runa.
Grega, interessant deixant anar una paraula rere laltra a latzar i portant aquell pare i aquell fill cap a labisme del menjador. Grega don?
Al cap de dues dècades, un altre pare entrava a casa nostra, al servei de la meva mare. La bola petita em va tornar a cremar al pit.
De Creta va respondre en Nikos. Va topar contra un munt de jocs de taula antics que hi havia en una cantonada i el de loca va caure a terra.
Vigili vaig dir enrabiada seguint les fitxes que rodaven per sota les cadires, i ens vam ajupir a recollir-les.
Deixa, deixa, ja ho faig jo. Lhavia tractat de vostè i ell mhavia respost tutejant-me, no hi havia manera que aprengués a imposar lautoritat de les jerarquies.
Mentrestant, el senyor va explicar a la meva mare la diferència entre aïllament tèrmic i acústic, i la mare va respondre que no havíem tingut mai problemes amb els sorolls, només amb laigua. En Nikos i jo, un cop acabada de recollir lúltima fitxa, vam tancar la capsa del joc.
La meva mare mentia amb els sorolls. Dençà que el pare havia desaparegut, a les llargues tardes de casa sentia com un nen llançava una bala de vidre contra la paret i quan rebotava la tornava a picar per fer-la giravoltar per terra, i sant tornem-hi. Al principi vaig pensar que era un dels fills evangelistes, però després el soroll ja no venia només de la paret limítrofa, em semblava sentir-lo des del passadís o al lavabo. Al cap duns anys, gràcies a una revista de jocs i endevinalles, a la pàgina dedicada al kitsch i els misteris vaig descobrir que lespectre de la bala es passejava per moltes cases dItàlia i que els seus jocs en realitat eren el clapoteig de canonades velles.
Ja ens ocuparem nosaltres de treure tot això va dir en Nikos assenyalant el tauler del Monopoli que tant magradava quan feia primària. I també la capsa del Cluedo amb què tantes vegades havia guanyat a la mare i havia descobert el meu talent a lhora de sospitar de les persones indicades. El joc de loca, on havia col·locat quatre fitxes per imaginar-me que interpretava tres contrincants diferents. El puzle de Picasso amb el retrat duna nena que té un colom a la mà. I, finalment, el meu joc preferit, lScrabble, amb les normes i les lletres de plàstic que shavien de disposar al tauler per formar paraules noves. Lúltim Nadal amb el pare vam estar jugant tots tres a construir paraules cada cop més llargues i intentar fer-ne dimpossibles. Cap al final la classificació anava així: jo primera, la mare segona i el pare tercer. Però ell va col·locar locomoció i ens va guanyar de pallissa, se li van il·luminar els ulls, una onada provocada pel llebeig, ràpida i blava.
Ja ho decidiré jo, quines coses llencem i quines no, vostès a treballar, que hi ha molta feina vaig respondre bruscament a en Nikos.
Mentrestant, la meva mare i el seu pare shavien posat dacord amb lhorari: cada dia de les set del matí a les cinc de la tarda. I si podien, una mica més, no podien perdre hores de llum, shavien dafanyar a fer les feines més pesades quan encara no fes tanta calor. Vaig veure que en Nikos tenia una cicatriu gran al pòmul esquerre. Ni jo ni ell vam sentir la necessitat dafegir res més abans dacomiadar-nos. Els fills saben ser persones silencioses.
Un cop vam tornar a estar a soles, la mare i jo vam esmorzar, intercanviant quatre paraules («Com és que vas pensar en el ninot, ahir?». «En qui?». «En el ninot, aquell veí de casa». «Li agradaves, mama». «Però què dius». «Mirava pel balcó per veuret». «Què dius?». Després, quan el sol ens ho va permetre, vam pujar al terrat i en el capvespre vaig contemplar el que menvoltava.
Era això: terrats daltres edificis, antenes antigues, estenedors amb llençols estesos, núvols alts que de tan fins sesfilagarsaven, larqueologia dels vaixells encallats al port, el port militar replegat en si mateix i desconfiat com una destral, els mateixos perfils de sempre: difuminats, tranquils i distants. I jo: la nena que esperava el diumenge per pujar al terrat amb el pare. Obria la porta del traster, agafava el cotxet vermell i pedalava, ficant-me per tot arreu, entre les taules i el balancí. Ell es quedava quiet, dret, amb les mans a les butxaques, la mare sabocava a lampit i mirava el mar esperant que tornés alguna cosa que nosaltres no podíem veure. Daquell món no en quedava ni rastre. Al terrat ja no hi havia quedat res i després de les obres lúltim record també sesvairia per sempre.
No canviarà res, només el terra va dir, en canvi, la mare, en intuir el meu temor.
Vaig seure a la gatzoneta repenjada a la paret exterior del traster. El sostre estava a punt densorrar-se, i continuava essent el lloc més bonic de tota la casa, de la ciutat sencera, de tot el món, de fet. Potser per això sensorrava: per pudor i timidesa. La llum blanca de lEstret estava impregnada de meravelles, era més densa que la boira i estava tocada pel mar de setembre i les fulles de palmera malaltes per culpa de lepidèmia del morrut roig.